La patriòtica Convergència i Unió sempre ha comptat amb un sector ideològic molt i molt catalanista: el sector negocis. Avui ens assebentem que el gran i emèrit patriota Fernàndez Teixidor- ex UCD i ex moltes coses- feia de consultor d’un rus acusat de pertànyer a la màfia. Lògicament l’ex conseller d’indústria de la Generalitat ha dit que no estava al corrent de cap de les activitats del rus i que va deixar d’assessorar-lo tant punt com va saber que era processat com a gàngster. El cas és que els convergents sempre han estat ben a la vora de l’abisme. El mateix Jordi Pujol, avui venerat a tots els santuaris mundials, va qualificar Javier De la Rosa "com a empresari modèlic" després va venir el que va venir, és clar, de modèlic a la Model. Un altre convergent del sector negocis que va acabar a la trena va ser el conseller de finances Jordi Planasdemunt, i això sense esmentar els shows que Unió ha protagonitzat a través de les conselleries que va gestionar: Treball i Turisme, aquesta última amb un suïcidi a les Filipines. El sector negocis convergent sempre ha estat molt poderós: amb secretaris de Pujol com Prenafeta o amb l’altre emèrit conseller que va atorgar finançament a De la Rosa a través de Tibigardens, el gran Macià Alavedra. Un altre show d’aquest sector va ser el d’Eurobank, tinglado financer que va anar-se’n a prendre pel sac i amb el qual estaven vinculats homes de Convergència com el mateix Macià Alavedra, Josep Pujol Ferrusola (us sonen aquests cognoms) i l’ hiperpatriota Joan Hortalà. Està clar que CiU ha intentat, tot aquest temps, ocultar els 23 anys d’escàndols financers i econòmics que han planejat sobre el seu sector negocis. Això sí se n’ha fet un fart de criticar el tripartit i de considerar que el cas de la corona d’espines és el més greu de la història de Catalunya des del compromís de Casp. Mentre difamaven i feien oposició de benzina anaven tapant les velles i glorioses gestes de corrupteles i tripijocs. Però, vés per on, a vegades quan creus que Jason és mort torna a aparèixer per protagonitzar una nova seqüela de Viernes 13. En aquest cas Fernández Teixidó, l’exconseller d’indústria i número 9 de les llistes de CiU a Barcelona, reapareix relacionat amb un rus Malchas Tetrasvili força fosc. La policia, de moment, investiga quines relacions tenia Fernández Teixidó amb aquest capo. Què dirà en Mas de tot això?
[@more@]
El bloc admirat 
Amb un fons negre de cripta, en Saura es presenta en precampanya amb un eslogan que combina tres conceptes esquerra, intel.ligència i decència. Intel.ligència deu voler dir el Bus de l’Estatut, aquella prodigiosa epopeia dels Saura i Companyia passejant-se pel país com els Cantamania de l’Estatut. De tot el que van recollir amb un procés participatiu on no hi faltaven els animadors i les animadores se’n va derivar el famós dret a la felicitat. Saura, però, va quedar encantat d’haver-se conegut després d’aquella pantomima motoritzada (tractant-se d’ecologistes ho podien haver fet en carro) i va felicitar-se per unes aportacions que un cop engegada la comissió estatutària van acabar en una paperera (se suposa que de reciclatge) A menys que intel.ligència sigui un sinònim de supeditació als socialistes o de romandre a govern a tota costa, no hem vist signes massa explícits d’intel.ligència en els comportaments o les actituds de Saura. Ara bé, el més divertit és que els ecosocialistes es presentin com a decents. La decència era la virtud més reivindicada durant per l’Espanya nacionalcatòlica. Ara es veu que els multicultis d’Iniciativa reivindiquen la vida endreçada i la moral catòlica. 
En el període 1999-2000 CiU va revalidar la santa aliança amb el PP. Era la continuació del famós Pacte del Majestic. Aquella vegada, però, la situació s’havia girat: ja no era el PP qui necessitava CiU per governar a les Espanyes, era CiU qui necessitava el PP per tenir una majoria estable al Parlament de Catalunya. En aquella ocasió CiU podia haver triat el suport d’ERC però s’hi va negar, era més cómode passejar-se a Madrid com a soci preferent i amable del Govern Aznar i no pas com a segona trinxera nacionalista estil PNV-EA. A banda, el sector negocis de CiU podia seguir entrant i sortint dels despatxos oficials amb la intenció d’arrambar alguna llesca. L’any 2006 podem reviure a Catalunya una situació similar protagonitzada per Fills i Hereus de Jordi Pujol S.L. Es a dir un doble pacte català-espanyol entre CiU i els que manen a Madrid, en aquest cas el PSOE. CiU promet estabilitat política a les Espanyes i el que és millor la imatge d’un soci educat, que queda bé a les fotos i que no té aventures sobiranistes. A canvi, el PSOE oferiria a Catalunya un PSC resignat i que vota tot el que Mas porti al Parlament, ja sigui una investidura o un pressupost. A diferència dels que pensen alguns, la sociovergència no té perquè significar un govern bipartit sinó que pot voler dir un govern en minoria (CiU) i uns líders de l’oposició anestesiats (PSC) I és aquesta la fórmula de govern que prefereixen uns convergents als qui sempre els ha fet pànic governar amb una Esquerra massa agosarada. La fórmula d’aquesta sociovergència és aplaudida a Madrid (Zapatero i els seus) i també rep un suport entusiasta en els grans tótems del món empresarial català (empresaris que es diuen José Manuel o tenen títols nobiliaris i que sempre han viscut del negoci d’Espanya) 
CiU ha instal.lat sobre el debat polític el fals dilema entre Mas i Montilla. Com si la política fos, només, és una qüestió de cognoms. Teodor Roosvelt i Franklin Delano Roosvelt duien els mateixos cognoms però com a presidents dels EE.UU van fer polítiques diametralment diferents. El debat a Catalunya no ha de ser el qui mana sinó què fa el qui mana, quines decisions pren. I és aquí on Esquerra ha de fer valer el seu pes. Esquerra ha de demanar als dos grans partits que es pronunciin sobre les qüestions bàsiques d’aquest país: 1) el desplegament de l’Estatut 2) El traspàs de noves competències en immigració o en aeroports i ports 3) La potenciació de la xarxa pública de l’estat del benestar (educació, sanitat, mossos d’Esquadra i benestar social 4) Una millora la mobilitat al nostre país (més trens, més transport públic, carreteres més segures 5) Una política territorial que opti per l’equilibri social i també l’equilibri mediambiental i per acabar una Generalitat que defensi davant Espanya i Europa els interessos del nostre país. Qui complís amb això, president, i qui no, als bancs de l’oposició. L’avantatge de la democràcia parlamentària és que les majories, si no són absolutes, estan més ben fiscalitzades. A partir de l’1 de novembre, el dilema no és pas Mas o Montilla, el dilema és: qui d’ells apostarà de veritat per una Catalunya potent i sense complexos. Tots dos, de moment, estan sota sospita. Mas és qui va pactar un Estatut que res s’assembla a l’acordat pel nostre Parlament i Montilla només s’ha comportat com un bon missatger de Madrid a Catalunya. 
De ridícul gros el gest de Zapatero confirmant en públic, com un bisbe d’estar per casa, a l’alcalde de Barcelona. I ridícul també algun seguiment informatiu de la notícia que han fet certs mitjans que en aquest cas s’han comportat com els d’una província romana. Patètic resulta que es faci ressò d’un comentari de Zapatero enmig d’un discurs esmentant l’alcalde de Barcelona i que això se’ns vulgui vendre com la benedicció mariana a l’alcalde del cap-i-casal. Ara bé, la boutade ZP s’insereix en una campanya per terra, mar i aire amb l’objectiu de promoure l’Hereu- mai un cognom havia estat tan afortunat des que el Sr Peix va deixar la Direcció General de Pesca- com alcaldable. De fet, Hereu ja va confessar que la seva màxima prioritat seria donar-se a conèixer. Ara ZP l’ha beneït i això sembla complaure a un PSC que cada dia s’assembla més a una petita sucursal obligada a demanar permís fins i tot per remenar l’aire condicionat. 
Dos palestins, Un sirià i un marroquí figuren en les llistes electorals del PSC, IC i CiU. Sembla que tot plegat és una barreja de multiculti, solidaritat internacional i políticament correcte. El cas més divertit és el fitxatge de CiU fet pel mateix Duran i Lleida. El sirià que ha fitxat Duran no és musulmà, no fos cas que trenqués la croada cristianocatòlica dels de CiU, sinó que és cristià. Els palestins del PSC i IC s’hi han posat perquè ens toca la quota de la solidaritat de les lluites internacionals. Per què no un txetxè, un maputxe que lluita per les seves terres o un demòcrata de Gàmbia? Finalment tenim el cas de Mohammed Chaib, el marroquí socialista, un polític que ha fet, al llarg d’aquests últims anys, d’autèntic ambaixador de la Monarquia absolutista del Marroc. Un diputat, per cert, que parla molt d’integrar l’Islam a Catalunya i té el seu 
Aquest passat cap de setmana vam seguir analitzant la manera en com TV3 tracta la informació sobre Esquerra Republicana. En el bloc polític del dissabte em vam tenir un botó de mostra: van parlar primer del PP i l’elecció de Piqué com a candidat (primicia informativa!) i van seguir amb el PSC, CiU, Iniciativa i van deixar Esquerra pel final, com si fos el partit de la Monyos i en Matusalèm. Llavors van tractar la recollida de signatures que els republicans feien al Prat per demanar el traspàs de l’Aeroport. Com el contingut, comparat amb els altres partits que només parlaven de pactes i minúcies, el reporter es va veure en l’obligació d’editorialitzar una mica. No fos que algun comissari polític d’informatius li pogués picar la cresta acusant-lo de tracte de favor als d’Esquerra. El reporter va dir, si fa no fa, "els usuaris de l’Aeroport però estaven més pendents de buscar la cua dels taxis que no trobaven per culpa de l’embús que organitzaven els d’Esquerra amb la seva recollida de signatures". Perfecte. Es a dir: Esquerra recull signatures per demanar el traspàs de l’aeroport i se la culpabilitza d’alguna cosa. No hem sentit, encara, cap apunt d’aquestes característiques en les notícies que es donen sobre en Saura, en Piqué, en Mas i en Montilla. Esquerra surt poc a TV3 i quan ho fa se li ha de col.locar alguna banderilla. 
El millor d’Artur Mas és la seva capacitat d’estirar fins a límits insospitats tot allò que tingui a veure amb pactes, repactes i contrapactes. De fet és l’únic element de debat que posa sobre la taula la criatura convergent. En totes aquestes setmanes ben poc l’hi hem escoltat sobre programa electoral i sobre propostes de futur. L’única, això sí, aquella estupenda idea de desgravar fiscalment als qui sabessin anglès. Per què no desgravar als qui parlem i escrivim en català, per exemple? En tot cas, Mas parla fins l’extenuació del que a ell li convé: pactes i més pactes. Ara ha sortit amb la lluminosa idea que el nou president i el nou govern s’han de saber el dia 1 de novembre. Es a dir: Catalunya s’hauria de passar pel folre la seva condició de democràcia parlamentària i rendir-se als capricis d’en Mas i els seus. El que hem de preguntar-li a en Mas és què vol fer quan sigui president, quines polítiques vol tirar endavant, quin paper voldrà jugar amb Madrid, quines prioritats tindran els seus pressupostos, si confia o no en l’estat del benestar, si pensa fer com els governs Pujol en que es desatenia tot allò que fos públic com ara l’escola, la sanitat o els mateixos Mossos d’Esquadra. Mas no parla de res de tot això perquè no vol arreplegar vot d’allà on sigui necessari: del sobiranisme i també de l’espanyolisme, del centre esquerra però també de l’ultradreta, i aquest equilibri tan difícil només s’aconsegueix evitant debats de fons i parlant de tonteries infantils, com això que el president s’ha d’escollir l’1 de novembre que és un debat tan banal i tan estèril com si ara, des d’aquí, demanessim que Plutó tornés a tenir la condició de planeta. 