Aquesta nit a Girona es lliura el I Premi Francesc Ferrer i Gironès. Saludem des d’aquí una iniciativa que pretén tenir present la memòria, la feina i la voluntat d’un home que va fer molt pel nostre país. L’esforç titànic d’en Ferrer va abraçar multituds d’àmbits. En la política va excel.lir com un representant de debò del poble, com un polític que escoltava la gent i que sabia defensar els seus interessos amb vigor i honestedat. En els terrenys de la historiografia i el periodisme Ferrer va tenir l’audàcia de furgar qüestions capitals en la reivindicació nacional: la recuperació de la memòria històrica, el desemmascarament de les persecucions lingüístiques i nacionals contra Catalunya i la defensa sempre activa de la nostra llengua. Com a ciutadà Ferrer va ser sempre al costat de múltiples i variades iniciatives que tinguessin com a proa el fer país, la construcció nacional. Ferrer va ser al costat d’Omnium, de la Unesco, de les Bressoles de la Catalunya Nord, dels cursos de català, però també va ser president de la Cambra de Comerç, impulsor d’habitatge social o del moviment cooperatiu. Tanta feina sembla impossible que hagi estat duta a terme per una sola voluntat. Però va ser així. Es per això que ens cal no oblidar aquest exemple i és per això que ens cal tenir sempre present la memòria i la figura d’un home com Ferrer i Gironès. Es tracta, però, que seguim el camí que ell va marcar amb tanta cura. Avui, a les 20 h del vespre, a l’Auditori de la Casa de Cultura de Girona tindrem l’oportunitat de recordar-lo i de presenciar el lliurament d’aquest primer premi Francesc Ferrer i Gironès al periodista i escriptor Víctor Alexandre.
[@more@]
Fa 25 anys i quan les esquerres marcaven el pas del país, Pujol va entrar en escena fent una apologia de la socialdemocràcia escandinava. Eren els temps que els pujolistes es revestien de Pacte Democràtic per Catalunya i que anaven de la maneta amb el PSC d’en Pallach i amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya d’en Trias Fargas. La socialdemocràcia a Convergència va durar el que va durar: un telenotícies. Però dins la coalició van quedar dues coses: alguns enyoradissos socialdemòcrates i una tímida opció en favor de l’estat del benestar. Els tres anys a l’oposició han acabat per rebentar-ho tot. Convergència s’ha resituat com una força ultraliberal sense matisos. Els seus intel.lectuals i els seus opinadors de barrumera no se n’amaguen gens de presentar-se com a autèntics liberals. A tot color, en blanc i negre, a les ones hertzianes i sobre els rajos catòdics de la tele podem contemplar com els lliurepensadors de Convergència van i vénen amb receptes ultraliberals. El xec familiar n’és una. Es a dir: donem a la ciutadania calés perquè triin quin ensenyament o quina educació volen. Resultat: amb el xec de diner públics els rics es podran pagar algun caprici més i els pobres i els treballadors veuran com l’escola pública o la sanitat pública continuen anant de mal en pitjor. La Convergència que ens ve, o sigui la que manarà a partir de 2007, és la coral de l’ultraliberalisme americà, del campi qui pugui, de l’últim que tanqui la porta. Per aplanar el camí, Convergència s’ha desfet dels últims socialdemòcrates que li podien fer ombra dins les llistes: Carme Laura Gil o Esteve Vilanova en són dos exemples dels sacrificats. Madí i els seus cadells preparen les noves receptes de la Catalunya Dickensiana. 
Després de vegetar durant 3 anys al govern, Iniciativa es prepara per una bona collita de vots. IC ha tingut la millor de les estratègies: vegetar a govern. Va agafar dues conselleries d’estar per casa: la innovadora i desconeguda Relacions Institucionals amb l’objectiu que en Saura pogués fer declaracions polítiques del que volgués sense necessitat de rendir comptes de cap gestió. Saura, teòricament, era l’encarregat del tema de l’Estatut i ho va explicitar amb el famós bus de l’Estatut. Algú l’ha criticat per tamanya estupidesa? Quasi ningú. Saura amunt i avall sense el pes gruixut de la gestió. L’altra conselleria en mans d’IC era medi ambient i habitatge. Algú viu en un pis construït per aquesta conselleria? Algú coneix una mesura potent en favor del medi ambient? Res. Els dos consellers del ram, Milà i Baltasar, s’han limitat a quatre declaracions i poca cosa més. IC, amb l’estratègia del vegetal, ha quedat en un segon pla mentre els tres grossos (CiU, ERC i PSC) s’esbarallaven. Somrient com la granota Gustau, en Saura ha pogut veure els toros des de la barrera sense patir per a res. Les seves crítiques a la maquinària omnipresent del PSC han estat les mínimes no sigui per incomodar al germà gran, i la seva actuació després del pacte Mas i ZP ha estat la d’un partit al qual no li interessa res més que perpetuar la seva posició acrítica en el govern. Durar i perdurar seria el lema escollit per IC. I jubilar-se amb càrrecs i poltrones seria, en el fons, l’objectiu últim d’una camada de dirigents d’IC que porten més de 20 anys endollats en la sopa espessa del poder. El vegetal, doncs, sobreviu a les crisis i es prepara per una nova i frondosa floració.
Hi ha una variant de ciclista que juga a xupar roda. Són aprofitats que es fiquen a l’esquena del que va a davant i així no tenen tan de desgast. A la fi, quan el davant està fatigat de tant parar el vent, els xuparodes ataquen. Això és el que li passa avui a en Mas i als seus companys de CiU. Al darrera se’ls hi ha col.locat el PP. Piqué i els seus han començat l’estratègia de xupar roda. Primer s’han apoderat d’un eslògan que ben bé podria ser utilitzat pels convergents: que guanyi el sentit comú, apoderant-se d’una de les idees força de CiU i que ha estat el centre dels atacs contra el govern catalanista i d’esquerres, la idea que el govern era una "casa de bojos" i que la seva acció era una "deriva sense sentit". Ara, doncs, la reivindicació del sentit comú la lidera el PP. Tot seguit, en Piqué ha fitxat la senyora de les tertúlies que, fins fa poc, col.laborava en fundacions convergents. Un fitxatge que s’uneix, per exemple, a l’hàbil Millo, un democratacristià que va córrer abastament per terres de Girona quan era delegat de Treball i que, fins i tot, va atrevir-se a intentar un cop d’estat contra Duran i Lleida. Millo té a la seva agenda un fotiment de qüestions interessants sobre els temps d’Unió i, a la vegada, un fotiment de noms de militants que podria respescar per l’aventura popular. El PP de Catalunya ja és a roda de CiU. I ho és per una tercera qüestió importantíssima: en Mas va cometre l’error de bulto de dir que no li faria res ser escollit amb els vots del PP i que això com que no depenia d’ell no hi podia fer-hi res. Doncs bé, ara el PP s’agafa al tema, i ho aprofita per convertir-lo en l’eix central de la mobilització dels seus votants. Piqué cridarà, a tort i a dret, que ells seran decisius per fer un canvi de govern a Catalunya. I que a més demanaran contraprestacions. Tot una bomba de rellotgeria per una CiU que està atrapada entre dues parets. Perquè el que és impossible és voler recuperar electorat sobiranista i al mateix temps tenir a roda el Partit Popular. CiU té un problema: i és un ciclista anomenat Piqué que no es vol desenganxar de la seva esquena i que, tard o d’hora, l’anirà atacant del dret i del revés.
Leonaro Sciacia és l’escriptor italià que amb més coratge s’ha atrevit a connectar la literatura amb el mar de fons de la societat italiana i, més concretament, amb el poder omnipresent del silenci, la violència, l’abús i altres formes de control social. Ara es presenta una seva novel.la amb el títol "los apuñaladores". Una novel.la que el president Maragall va comprar davant els mitjans en el mateix dia i el mateix lloc on Montilla feia una mena de conferència política. Sense subtileses Maragall volia explicitar així com el clan dels capitans havia acabat amb la seva vida política i amb la del seu clan més immediat. Com els apunyalats de Palerm que narra el llibre de Sciacia, els capitans han emprat l’efecte sorpresa i l’atac per darrera. S’han anat col.locant entre els cortinatges o a les cantonades més fosques del carrer. Tot esperant la presa maragalliana han procedit a l’atac. 
Han rebut la daga els socialistes de primera hora, els ciutadans del canvi, els que feien olor de colònia catalanista, els que sempre van mirar en recel el Big Brother del PSOE, els que s’atrevien a pensar per si mateixos, els que encara confiaven en un catalanisme d’esquerres, els que eren de comarques. Tots han rebut, d’una manera o d’una altra. Ara, els apunyaladors esperen la segona fase de l’atac. Vindrà després de l’1 de novembre i se centrarà en els darrers especímens que quedin: la Montserrat Tura i la tribu Nadal de Girona. Possiblement li vindrà el torn també a l’Antoni Castells al que, tard o d’hora, no li perdonaran el seu pedigrí catalanista. Els apunyaladors seguiran, daga en mà i llestos per l’envestida. El PSC, en mans d’aquests intrigants, no el coneixerà ni el Raventós des del cel dels socialisme català.
CiU té dos objectius marcats en aquestes eleccions. El primer és el retorn ràpid als cotxes oficials i a les moquetes institucionals. En l’intent li va la vida: de sobres són conegudes les penúries econòmiques que la Federació ha patit al llarg d’aquests 3 anys d’oposició. Quatre anys més al dic sec, CiU s’ofegaria com un peix fora de l’aigua. Perquè la seva aigua és el poder, i prou. L’altre objectiu del bipartit de dretes és liquidar Esquerra de l’espai polític. Pujol i els seus intel.lectuals de capçalera van construir una teoria que Catalunya només podia suportar una força política en clau nacional. Es la teoria del pal de paller. Al llarg de 25 anys els de CiU han fet i desfet tot el que ha estat en les seves mans per esborrar Esquerra del mapa. Del 80 al 84 van intentar-ho per la via de l’assimilació i els hi va sortir prou bé: Esquerra va quedar en un no-res. Més tard van intentar-ho per la via de ficar-hi cullerada en les tensions internes dels republicans (l’etapa Colom-Rahola on CiU va apostar clarament per aquests dos personatges enfront de la nova direcció) CiU va prosseguir incorporant el PI a les seves files com abans ho havia fet amb els d’Esquerra catalana que eren seguidors d’Hortalà. Al 1999 CiU va treballar obsecadament per frenar l’ascens imparable d’Esquerra: va marginar-la de TV3 i de l’espai mediàtic que dominava i va preferir apostar per un pacte amb el PP a nivell de Catalunya abans de fer-ho amb Esquerra. L’intent era escanyar la força republicana abans de permetre un altre salt cap endavant. Però el salt hi va ser-hi. El 2003 Esquerra va ser decisiva per formar govern i CiU va tornar-la a tractar com sempre: com una crosa que indefectiblement acabaria per donar-li suport. Però es van equivocar. Al llarg d’aquests 3 anys, CiU ha tingut la fal.lera d’atacar sistemàticament Esquerra i d’arraconar-la de la centralitat política. No s’han estudiat massa les maniobres convergents en les hores difícils del cas Carod, una CiU que va intentar aprofitar aquella situació per tornar a govern i expulsar Esquerra. Lluny de posar-se al costat de la veritat i contra la manipulació dels espanyols, CiU va preferir saltar a l’iogular i carregar contra Carod-Rovira. El penúltim episodi va ser el Pacte de Mas a la Moncloa, un dels objectius indissimulats d’aquell acord antipaís va ser, precisament, forçar la marxa d’Esquerra del govern. En Mas ja ho va dir l’endemà de la seva traïció davant dels micròfons de Catalunya Ràdio: "si Esquerra no diu que sí, que marxi del govern". L’últim episodi el podem presenciar dia a dia quan CiU s’entesta en la càrrega frontal contra Esquerra. Volen tornar als anys 80 quan Esquerra era càmfora i recordatoris, nostàlgia i museologia. Però els temps estan canviant i si una cosa està clara és que, malgrat els atacs i els paranys, Esquerra té una base sòlida, i en creixement, i un electorat jove i de mitjana edat que és el seu autèntic capital. Davant això, CiU només pot confiar en acompanyar els avis a votar. 
El Pacte del diable que ZP va signar amb en Mas suposava una venda d’ànima per correspondència. L’ànima que ZP venia no era pas la seva, era la del PSC. I l’ànima del PSC que va suhbastar-se en aquella nit boja monclovita estava dividida en tres: en les tres generacions de PSC que avui pengen d’un fil. Del fil que es trencarà en les properes eleccions. Tres generacions socialistes caminen cap a la picota amb el cap cot. La primera és la vella guàrdia del PSC que va forjar-se en els temps del Reagrupament, del Congrés, del MSC o de la Convergència Socialista. L’esperit dels Raventós, de Llimona, d’Oriol Martorell, de Maria Aurèlia Campany o de Marta Mata ha estat esborrat amb l’infortunada marxa del President Maragall. Ja no queden ni les cendres d’aquell PSC forjat amb tints de catalanitat. Ni les cendres. La segona generació que penja d’un fil és la dels alcaldes socialistes que ens governaven des del 1979. Els Nadal, Tura, Mas de Mataró, Ciurana de Lleida, Royes de Terrassa van ser els autèntics apuntaladors del PSC des dels seus poders locals. Després de 25 anys de servei meritori, el partit els hi va regalar un ascens en el final de la seva carrera: càrrecs a la Generalitat. El govern tripartit va suposar l’oportunitat de reconèixer tota aquesta gent. Ara bé, l’incert 1 de novembre, la Diada de Tots Sants, pot conduir a tots aquests personatges cap un retir forçós. Temps al temps. Finalment queda una tercera generació que pot ser sacrificada com un anyell gràcies al pacte ZP-Mas: la generació del Baix Llobregat. Aquests capos d’estar per casa han governat els seus feus amb mà dura, estil Corea del Nord, aconseguint que en els seus municipis sigui impossible qualsevol alternança democràtica, aconseguint majories albaneses, aconseguint tenir-ho tot "atado y bien atado". Els capitans van desembocar al PSC decidits a acabar amb la petita burgesia que manava. Ara tenen tot el control gent com en Zaragoza, l’Iceta o en Monti. Tot el control. Però la derrota de l’1 de novembre els pot conduir directament a la desferra. De ser els nous amos de l’empresa es poden trobar recollint xatarra ben aviat. I ja se sap que en ZP mirarà cap un altre costat després de veure el gran incendi del PSC. La ruleta ja ha començat a girar. I fa olor de sofre quan gira. El diable se la mira i riu.
Els Escribano i Companyia estan convertint el canal públic de Catalunya en la cadena de promoció del proper duel boxístic de las Vegas: King Mas contra Sugar Ray Montilla. L’objectiu no és altre que el país acabi pensant que només hi ha dues opcions: o l’espanyolista o l’espanyolista, o la Catalunya dependent o la Catalunya dependent. En els últims dies observem com Mas té aTV3 minuts de glòria com el d’ahir nit on el el trencaestatuts apareixia presentant una proposta fascinant: "tots els que sàpiguen anglès tindran descomptes a l’IRPF". Es a dir: els nigerians, els hindús o els pakistanesos tindran al nostre país descomptes fabulosos a l’igual que les famílies benestants que hagin portat els seus nens a un College. Com els Mas, segurament. A TV3 també hi ha minuts pel presi d’Iznajar per recordar, per exemple, que "fa trenta anys que els sociates demàvem autogovern abans de l’autogovern". Enmig d’aquesta bipolarització salvatge, TV3 pretén ocultar Esquerra, marginar-la, convertir-la en una força residual. Segurament a qui pot afectar més la mesura és, precisament, als votants d’Esquerra: perquè tots sabem que en les enquestes sobre consum audivisual els sociates acostumen a mirar Tele 5 o Antena 3 i els convergents, quan fan les notícies, acostumen a tenir la manteta al cim i ja fan el primer son. 