Curiosament l’enquesta que avui publica el Periódico dóna una intenció de vot a Esquerra del 13’3% i entre 19-20 diputats. La cosa és curiosa si més no perquè els resultats d’aquesta enquesta són quasi calcats a la que va fer el mateix diari l’any 2003. També va ser el Periódico qui va obrir el foc amb les enquestes i va donar a Esquerra una intenció del 13’3 i 18-19 diputats (pels qui no s’ho creguin que consultin la pàgina de la Generalitat). L’enquesta també revela un altre element per l’optimisme: tot i que la fidelitat de vot d’Esquerra és d’un 56%, la intenció de vot és molt alta, d’un 12’4%, això porta a suposar un fet molt positiu per Esquerra: que el record de vot és alt, i quan el record de vot és alt significa que el partit està en forma. A Esquerra, doncs, li cal seguir amb la feina de parlar i acostar-se als seus indecisos. Un indecisos que van adonant-se que l’Estatut que ens ha venut en Mas, en Montilla i en Saura es va desinflant a marxes forçades. I uns indecisos que també s’adonen que ni Montilla ni Mas són garanties suficients per defensar els interessos de la gent de Catalunya.
[@more@]
Van dir els convergents que no jugarien amb l’origen dels candidats. I el cert és que hi estan jugant. Per sota i d’amagat, però hi juguen. Creuen que pel sol fet que el seu candidat es diu Mas i té una pila de cognoms catalans farà més pel país que un "xarnego" andalús. Darrera aquest estúpid debat hi ha, sens dubte, la superioritat classista dels burgesos catalans de tota la vida: els que sempre han parlat amb la minyona amb castellà perquè la consideren d’un altre planeta. Una burgesia, per cert, que va ser la primera en dimitir en tot allò que fos la construcció d’aquest país. En Mas, per exemple. En Mas va néixer el 1956 i per tant corria per la universitat en els últims anys del franquisme. On va militar? Quina contribució pot presentar-nos de defensa de Catalunya i de lluita contra el franquisme? Cap ni una. Va esperar molt temps fins que el 1987 va posar-se a militar a Convergència. Quina comoditat! Posar-se a militar en un partit un cop va saber que allà hi havia futur. Fins llavors: burgès jove dedicat als estudis i a la carrera professional. Es aquest el model de patriota que vol donar lliçons? La seva carrera política no ha estat, a diferència de Pujol, al costat del país des de la pinya, fent país dia a dia. La carrera d’en Mas és la d’un patriotisme construït per la mercadotècnia política. La carrera d’en Mas només ha estat un meritatge fet des del poder per servir el poder. I mentre per Pujol el poder era una manera de servir Catalunya, per Mas el poder és un fi en si mateix, una manera de servir a l’única pàtria que ha estat fidel sempre: la pàtria Artur Mas i Gavarró. 
Algunes oenegés volen autoinvestir-se en nous predicadors de trona que ens indiquen el que hem de fer o el que hem de dir. Sobrevalorades pels mitjans s’erigeixen en una voluntat de representació social, i a vegades de suplantació, que no els dóna la seva força real. Aquest podria ser el cas de SOS racisme que va néixer com una onegé per combatre la xenofòbia i que ara entra en campanya criticant els polítics per parlar d’immigració. No poden debatre i proposar temes els polítics al voltant del problema de la immigració? Si tenim en compte que la immigració és una de les qüestions que més preocupen a la ciutadania els polítics no només tenen el dret de parlar-ne, sinó que tenen l’obligació de dir-nos què ens proposen al voltant de tot això. Treure la immigració del debat polític amb el raonament que és un tema pelut o conflictiu ens portaria, ben aviat, a apartar moltes i variades qüestions d’índole social. I llavors, els debats polítics acabarien parlant de frivolitats i macramé. El que està clar és que fa cinc o sis anys a la nostra societat es va imposar el políticament correcte en la qüestió de la immigració, un imposició que va venir condicionada des del món de les oengés i la solidaritat. Mentre els polítics miraven a un altre costat, el problema no feia més que créixer, i la societat exigia respostes. Ara és bo que des de Catalunya es demanin el màxim d’instruments possibles per gestionar aquest fenomen des de la serietat, el rigor, el pragmatisme, a fi i efecte, precisament, de defensar els drets socials i la cohesió d’un país en construcció. 
El més interessant de les enquestes no és la cuina ràpida que acaben fent els qui les paguen, sinó la lletra petita que ens diu moltes coses fascinants. En el cas de l’Enquesta al Periódico, una de les dades interessants és que el 41% de l’electorat de CiU està pel pacte amb Esquerra, i és aquesta, doncs, l’opció preferida de la gent de convergència. El que està clar, però, és que en Mas té una altra visió de la jugada. Ell s’ha cregut l’oferta que l’intrigant d’en ZP l’hi ha fet, és a dir govern en minoria de CiU i oposició manyagada del PSC que vota el que faci falta. Mas ha parlat aquests dies de moltes coses però en cap cas ha ofert un pacte amb Esquerra. Senzillament perquè no el vol. S’ha limitat a dir, des de la prepotència habitual, que no vol Carod-Rovira com a conseller en cap. Ni en Carod ni a cap que sigui d’Esquerra. Hi ha, però, bona gent que pensa que en Mas s’acabarà posicionant a favor d’un pacte nacional i és aquesta bona gent qui pot acabar decebuda. Com l’any 1999 quan Convergència tenia l’oportunitat de pactar amb ERC i a la fi va acabar allitant-se amb el PP d’Aznar. Aquest 41% d’electorat de CiU és el que d’obrir els ulls i adonar-se’n que en Mas no pensa com ells, que ell prefereix supeditar-se a Madrid (avui amb ZP i ahir amb el PP) i no fer res per construir el nostre país. 
Feia hores que en Mas duia el cap amagat sota l’ala. L’aparell de CiU confiava en que la relació entre Fernández-Teixidó i el seu amiguet rus s’anés evaporant. Però com que no ho feia, en Mas ha intentat sortir per la tangent. La tangent és "la campanya s’embruta". Ahir dijous Mas va atacar en declaracions a Catalunya Informació amb la frase "al seu joc brut nosaltres hi respondrem amb joc net". Joc net? Quin joc net? CiU porta 3 anys fent maniobres barroeres amb la intenció de tornar al govern el més aviat possible. S’han passat 3 anys atacant, fent maniobres barroeres, insultant i buscant qualsevol excusa per carregar fort. Ara, però, quan un dels seus es veu emmascarat per la paella bruta d’un mafiós, ara joc net. Els convergents han posat en marxa tota la seva maquinària. Així, l’Avui ens ha despertat amb una portada que repeteix l’argumentari d’en Mas: "la campanya s’embruta", en Sostres ha seguit d’escrivent oficial defensant Ferández Teixidó i a la tertúlia d’en Bassas s’han donat voltes als mateixos arguments. Està clar que la campanya s’embruta. Però qui l’embrut? Els que juguen amb dossiers però també aquells que tenen amistats perilloses. O no? Perquè si fins ahir CiU demanava dimissions per qualsevol coseta que afectés un membre del govern, sense acudir a la pressumpció d’innocència ni al més mínim criteri de proporció, avui hauríem d’exigir que fossin consequents. I la consequència seguint el que ha predicant CiU al llarg de 3 anys seria que Fernández Teixidó no anés de número 9 de les llistes per Barcelona. 
Coneguda és la dèria del PSC per reiventar la història i atribuir-se la paternitat dels presidents republicans de la Generalitat de Catalunya. En el seu dia ja es van inventar l’adscripció de "tarradellistes" per aprofitar els desencontres entre el president republicà i Jordi Pujol. Però Tarradelles, més enllà de la seva personalitat peculiar, era un home de país i amb conviccions ben clares de cap on havia d’anar Catalunya, molt diferents, per cert, del PSC que en aquells temps renunciava al Grup Parlamentari a Madrid o havia secundat l’homogeneïtzació de la LOAPA. La dèria del PSC per fer-se amb els presidents republicans ha prosseguit amb el Molt Honorable Lluís Companys. El penúltim episodi és l’aparició de Montilla parafrasejant la vella i cèlebre frase "tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer" que en mans d’un exministre d’un Govern que mai ha revisat el judici sumari contra Companys és com una ofensa de les grosses. L’última atribució del PSC de la figura de Companya va venir de la mà d’aquell patètic cartell amb la imatge del president màrtir en que hi apareixia el logo del PSC. Infumable. En tot cas, si el PSC volia homenatjar Companys que comencés votant en contra d’una Llei de la Memòria històrica, impulsada pel govern ZP del que Montilla en formava part, en que no s’ha volgut anul.lar els judicis que el feixisme va fer condemant a la gent sense cap mena de garantia processal. Montilla, ja se sap, necessita embolicar-se d’icones de catalanisme per camuflar que, fins avui, ha estat un polític submís a Madrid, la submissió del qual va quedar perfectament pal.lesa quan al cap de poc de votar-se l’Estatut del Parlament va confessar que "potser s’ha anat massa lluny". Evidentment, Tornarem a lluitar, tornarem a passar-les putes, però la victòria és nostre, dels republicans i les republicanes de Catalunya! 
La primera retallada a l’Estatut sorgeix amb la famosa foto Mas i ZP. Aquella gran retallada deixava irreconeixible l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya. Del que es tractava llavors és que el text amputat fos aprovat el més aviat possible pel poble de Catalunya. Aquell Estatut va sortir refrendat amb una abstenció altíssima, però les enquestes posteriors ja han demostrat, com la del CIS, que una part important del nostre país té clar que l’Estatut no satisfà les necessitats de Catalunya. Un cop aprovat sobiranament aquest Estatut hi ha servidors de l’Estat que volen continuar amb seguir retallant el que en el seu dia es va retallar. Aquí intervé Múgica des del seu càrrec de Defensor del Pueblo portant l’Estatut al Constitucional. I aquí, de ben segur, hi intervindran els pares del Constitucional que voldran posar-hi cullerada. Però encara quedaran més traves i més escolls per l’Estatut reduït al mínim, i aquestes vindran de la mà del seu desplegament. Maragall ja ho va anunciar l’altre dia a Can Basses. Caldran lleis estatals i això vol dir que caldrà la bona voluntat d’un dels dos partits grans a nivell espanyol. Caldran reunions, comissions i caldrà veure, finalment, quin ritme agafarà tot això. Només unes dades: l’Estatut de Sau tenia encara un 20% per traspassar i de l’Estatut de Gernika queden desenes de competències per lliurar. 
Clama al cel dels justos el silenci que està mantenint, en aquestes darreres hores, el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat al voltant de l’escàndol Fernández-Teixidó. La policia segueix la pista d’aquest home que era assessor d’una empresa propietat d’un mafiós rus. Avui hem pogut llegir la perla de carta que en Fernández Teixidó va enviar, amb membret del Parlament, al gàngster en qüestió. Una carteta on Fernández Teixidó (FT) dóna les gràcies per un sopar que el rus i la seva senyora Sara li van oferir. Des del Parlament FT parla del rus amb un carinyós diminutiu (Micki) i afirma "Hacia tiempo que no teníamos ocasión de vernos y fue una buena oportunidad para conversar y compartir un rato agradable y distendido en vuestra compañía y en la de los amigos con los que estuvimos a gusto. Te reitero nuestro agradecimiento más sincero y quedo a vuestra disposición para todo cuanto necesitéis". Es a dir, en la carta es revela alguna cosa més que una relació tècnico professional, que és l’excusa que ara dóna FT. En la carta s’hi constata amistat, bon rotllo i, sobretot, l’ànsia d’un Diputat de CiU per quedar bé i daurar la píldora a un personatge fosquíssim. Es allò de la dona del Cèsar. Doncs bé, és el moment de sentir explicacions raonables i donar la cara seriosament. I és que Fernández Teixidó no és un soldat ras de CiU, és el número 9 de la llista per Barcelona (9 sobre 85, és clar) El gran FT ha estat conseller de la superconselleria de Treball, Indústria, Comerç i Turisme quan l’Artur Mas i sonava com a possible home fort del nou govern que sortís a partir de l’1 de novembre. Volem explicacions, senyor Mas. Volem que doni la cara i que s’atreveixi a actuar amb contundència. I esperem que en la propera compareixença no surti per parlar-nos de descomptes a l’IRPF per parlar llatí o sanscrit, volem que ens expliqui, fil per randa, què pensa fer al voltant d’un cas que li pot esclatar sota la seva catifa. Queda clar, Tovarich Mas? 
El Defensor del Pueblo (del pueblo nacional español) Múgica Herzog l’ha tornat a armar. Ara presenta un recurs d’inconstitucionalitat contra el petit Estatut de Catalunya. Què persegueix Múgica? A La nit al dia de TV3 s’han despatxat el tema dient que Múgica estava molt preocupat pel paper del Síndic de Greuges i també per la normalització lingüística. A Múgica el Síndic li preocupa poc. El que li cou és que a l’Estatutet encara quedi l’equiparació del català al castellà en drets i deures. Això és el que busca aquest serbi: carregar-se el poc que paga la pena en aquest Estatut. A TV3 han passat molt de llarg el tema en qüestió. Han preferit donar pista a la notícia de la renúncia de Rodríguez Ibarra. Darrera el recurs de Múgica torna haver-hi, és clar, el Partit Socialista de Zapatero que consenteix la permanència d’aquest personatge i, encara pitjor, consenteix com aquest personatge encara es presenti com a militant del PSOE. En el fons, el recurs del Defensor del Pueblo contra l’Estatutet posa en evidència tot el procés estatutari català i en especial tota la pantomima que Artur Mas va muntar a la Moncloa. L’Espanya invertebrada segueix fent d’indi reductor de caps amb l’Estatut. A aquest pas per poder-lo llegir haurem de necessitar un microscopi dels bons. 
Com si temessin la seva fugida d’Egipte, el PSC s’ha dedicat a escampar Creus de Sant Jordi pertot arreu. En les anteriors edicions ja es van regalar algunes distincions a personatges com la Maruja Torres. Aquest any, però, els socialistes s’han deixat anar. Entre les guardones Beatriz de Moura, l’editora que va signar el manisfest d’impuls del partit Ciutadans, és a dir el neolerrouxisme fashion. Una anticatalana rebrà doncs la màxima distinció de la primera institució del país. També hi trobem, entre els guardonats, babelians com Isabel Coixet o Enrique Badosa. Grans patriotes que rebran la Creu del nostre país. A banda d’això, les Creus s’han repartit a dojo entre el personal socialista: Narcís Serra, Anna Balletbó, Ricard Pérez Casado, Roser Bofill Odon Elorza, Marina Subirats (regidora del PSC a Barcelona) o Manuel Castells (gurú dels sociates en tot allò que té a veure amb les noves tecnologies) La Barcelona guais també ha rebut distincions com ara l’Oriol Maspons (Bocaccio, gauche Divine) o el dissenyador del cartell d’enguany de la Mercè. Pel que hagi de venir la sociovergència també ha tingut un raconet entre els premiats: en Miquel Roca. Roca i Narcís Serra aniran de bracet a recollir el premi que serà, sens dubte, la màxima distinció pels dos personatges que han fet més pel repartiment del país entre les dues grans expressions del poder instal.lat (el tanto monta, monta tanto de CiU i PSC) En aquest festival sociovergent no apte per altres dissencions no hi podia faltar el colós Javier Godó. Avui pau, demà glòria. 