En el període 1999-2000 CiU va revalidar la santa aliança amb el PP. Era la continuació del famós Pacte del Majestic. Aquella vegada, però, la situació s’havia girat: ja no era el PP qui necessitava CiU per governar a les Espanyes, era CiU qui necessitava el PP per tenir una majoria estable al Parlament de Catalunya. En aquella ocasió CiU podia haver triat el suport d’ERC però s’hi va negar, era més cómode passejar-se a Madrid com a soci preferent i amable del Govern Aznar i no pas com a segona trinxera nacionalista estil PNV-EA. A banda, el sector negocis de CiU podia seguir entrant i sortint dels despatxos oficials amb la intenció d’arrambar alguna llesca. L’any 2006 podem reviure a Catalunya una situació similar protagonitzada per Fills i Hereus de Jordi Pujol S.L. Es a dir un doble pacte català-espanyol entre CiU i els que manen a Madrid, en aquest cas el PSOE. CiU promet estabilitat política a les Espanyes i el que és millor la imatge d’un soci educat, que queda bé a les fotos i que no té aventures sobiranistes. A canvi, el PSOE oferiria a Catalunya un PSC resignat i que vota tot el que Mas porti al Parlament, ja sigui una investidura o un pressupost. A diferència dels que pensen alguns, la sociovergència no té perquè significar un govern bipartit sinó que pot voler dir un govern en minoria (CiU) i uns líders de l’oposició anestesiats (PSC) I és aquesta la fórmula de govern que prefereixen uns convergents als qui sempre els ha fet pànic governar amb una Esquerra massa agosarada. La fórmula d’aquesta sociovergència és aplaudida a Madrid (Zapatero i els seus) i també rep un suport entusiasta en els grans tótems del món empresarial català (empresaris que es diuen José Manuel o tenen títols nobiliaris i que sempre han viscut del negoci d’Espanya)
[@more@]
