http://www.lnb.gob.pa/webpage/?term-paper-help-mla Term Paper Help Mla

 

El Consell Nacional ha aprovat per àmplia majoria el reglament amb que Esquerra afrontarà el seu procés electoral. Hi han algunes veus que no accepten la veu del Consell Nacional. Recordarem aquí que aquest òrgan ha sorgit de la voluntat de la militància i també del territori. El Consell Nacional sorgeix a partir de les federacions regionals i de les comarcals d’Esquerra i també del darrer Congrés de Lleida. El Consell Nacional és la voluntat del partit. Es la voluntat de la seva gent. Alguns no ho accepten. Són els mateixos que brindaven amb xampany davant de la derrota electoral d’Esquerra a les últimes eleccions. Són els mateixos que volen recórrer als jutges espanyols la decisió del nostre Consell Nacional. Seran capaços? Permetrem que un jutge espanyol potinegi en la voluntat d’un partit independentista? Voldran guanyar als jujtats espanyols el que no han estat capaços de guanyar entre els seus companys? Segur que no seran capaços. Segur que la seva temptació pel poder a tota costa no arriba a tant. Del contrari les seves declaracions habituals de patrioterisme es convertirien en paper mullat.



http://www.arch.pw.edu.pl/?best-buy-resume-application-el-paso Best Buy Resume Application El Paso

 

L’any 2000 l’alcalde de Cassà de la Selva va trencar la voluntat del poble de Cassà de la Selva. Va trencar el seu compromís amb Esquerra i es va arrenglerar amb els partidaris de la línia d’alta tensió de les Gavarres. El poble va quedar amb un pam de nas. L’alcalde havia traït la seva paraula i lluny de mantenir el compromís amb la defensa dels interessos del poble, es posava de l’altre costat. Amb els poderosos, amb els de sempre. L’alcalde el 2003 es va presentar amb CiU amb un gest que el situava com un campió del transfuguisme. Continuava essent alcalde gràcies a que comptava amb el suport dels de sempre. Però ara li ha arribat la torna. El poble no oblida, el poble passa comptes. Ara voldran presentar la moció de censura de Cassà amb totes les disfresses possibles. Ara els opinadors a sou s’inventaran excuses per esquitxar contra el poble. Però els republicans, els que seguim fidels a la memòria del poble, direm adéu a Baulida. A ell i a tots els que van fer de la traïdoria una manera de fer. Adéu. Cassà de la Selva torna a ser republicana. Recuperem velles banderes, recuperem velles posicions, perquè el temps ens dóna la raó. Perquè la nostra força sempre és la mateixa: ser fidels al poble. Visca la terra! 

 



Buy Artlantis Studio 5 (32 bit) oem

http://www.sephiroth.it/?master-thesis-defense-ppt Master Thesis Defense Ppt

Fa uns dies ja vam avisar que Girona i Lleida són a la primera línia de foc per aturar el PP, i mantenir així mitja Catalunya com a terra alliberada. Tal com està muntat el sistema electoral, és matemàticament cert que en aquestes dues demarcacions ERC i PP es disputen escons. No ho diem nosaltres: al llarg dels darrers dies totes les enquestes i els anàlisis publicats així ho indiquen, des de mitjans tant diferents com l'ABC o el Punt, passant per Catalunya Ràdio, RAC1 o la mateixa Televisió Espanyola. Tots coincideixen que a Lleida i Girona hi ha escons en joc entre la dreta espanyolista, i l'esquerra independentista. I on la lluita és particularment intensa és a Girona: només uns centenars de vots poden decidir a quin costat acabarà el sisè diputat en joc. Per això s'ha iniciat la campanya http://emporiumsoft.com/product/sp-sg-filemager-pro-11-the-missing-manual-jun-2010-1-ed/ Buy FileMaker Pro 11: The Missing Manual oem), on queda més clar que mai el dilema a què s'enfronten els electors gironins en les properes eleccions. És a les seves mans aconseguir que aquesta demarcació continuï lliure de la dreta espanyola més rància. Ara més que mai, és possible fer un vot doblement útil: per impulsar l'independentisme, i per aturar el PP. Girona decideix: ERC o PP?

[@more@]



Kinds Of Religions

http://tamanindie.com/best-graduate-school-admission-essay-writing-a-personal/ Best Graduate School Admission Essay Writing A Personal

El PSC ha trivilitzat la campanya fins l'extrem de treure profit de l'embaràs de la seva candidata. El seu passeig pel "no em ratllis" de TV3 comentant collonades del seu estat i l'aparició en revistes de coloraines en són el principal botó de mostra. Coneixent el sindicant del crim tot fa pensar que aquest embaràs ha estat planificat a consciència. D'alguna manera es tractava de trencar l'estigma de la Catalunya emprenyada per mostrar una altra Catalunya: optimista, alegre, que pensa en clau de futur, i què millor aposta que un embaràs per demostrar la fe cega en l'esdevenidor. Posats a treure gadgets de campanya com nines o perfums, l'embaràs de la Chacón s'ha convertit en el penúltim instrument postpolític per enlluernar la campanya. Sabedors els socialistes que no tenen ni líders ni idees, que no tenen propostes ni balanç què millor que tirar pilotes fora. Desviar l'atenció i situar la campanya en una altra dimensió. La d'un embaràs. El PSC explora, així, una nova via: la de situar l'esfera política dins les notícies del cor. Candidata casada, candidata embarassada. I somriures a dojo per explicar sensacions, emocions, curiositats, tafaneries. Del que es tracta és de parlar poc de la situació real del país. De parlar menys dels problemes que té el país. De no parlar de la immigració, de la crisi econòmica, de les hipoteques, de les carreteres embussades, dels trens que no arriben, de la sanitat que no va, de les escoles que estan asfixiades. Del que es tracta és que la Catalunya emprenyada deixi pas a la Catalunya Optimista. Fascinada pel paper cuxé, per les notícies del cor, per les tafaneries de perruqueria. El seu principal i únic missatge és una catalana prenyada. Una catalana, això sí, que estarà lluny dels problemes i maldecaps de la resta d'embarassades del país. Però això no importa. Del que es tracta és vendre fum i perfums per disfressar la crua
realitat.

[@more@]

2s comentaris

Dues cares d’una mateixa moneda: l’espanyola

Aquesta campanya se'ns obliga a un dilema pervers. Triar entre el PSOE i el PP. S'apunta molta gent de bona voluntat a creure que el PP és el diable i el PSOE és el mal menor. I es vol fer creure als catalans que un govern socialista serà millor pels interessos de Catalunya que un govern del PP. Els independentistes cada vegada tenim més clar que PSOE i PP són les dues cares d'una mateixa moneda: Espanya. Una cara més amable i l'altra més dura. Però en el joc de cara o creu que es ve establint a l'Estat Espanyol des de 1977 el llançament de la moneda sempre acaba perjudicant els interessos dels catalans. És allò tan picaresc de "si surt creu, guanyo jo i si surt cara perds tu". Des de les primeres eleccions generals de 1977 ve produint-se una alternança de dretes i esquerres espanyoles. Ara un, ara l'altra. Però tots s'han posat d'acord en les coses bàsiques: cafè per a tots, LOAPA, espoli fiscal i invasió permanent de les competències pròpies. El resultat per a Catalunya de les polítiques dels uns i dels altres ha estat evident: escanyament financer de la Generalitat de Catalunya i un dèficit inversor que tira d'esquenes. Ens roben des de fa anys i no ens tenen per a res. La diferència entre uns i altres pot ser les bones maneres i els ideals. Uns ho fan en nom del progressisme i de la solidaritat entre germans, els altres ho fan per la unitat d'Espanya i pels valors de la tradició. Però a la fi, escanyats igual. El dilema, per tant, és fals. La tria és capciosa. Per tant una recomanació: res de partits espanyols. I res de partits que vulguin perpetuar aquest model que ofega, aixafa i escanya el poble de Catalunya. El nostre dilema és clar. O Esquerra Republicana de Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya.

[@more@]

Comentaris tancats a Dues cares d’una mateixa moneda: l’espanyola

Lliçó de Kosovo

Passa un dia, i ja tenim un nou estat al món, el de Kosovo. El procés històric que ha portat aquest país a aconseguir la independència no és precisament envejable: només cal fer un cop d'ull a la història recent o no tant recent de Kosovo per veure que, com ha succeït a bona part de l'Europa central i oriental, s'hi han viscut drames humans de grans magnituds. Però dit això, hi ha una lliçó que sí que hem d'aprendre de Kosovo: la legitimitat no ve de dins, sinó de fora de les fronteres. Aquest país no ha aconseguit la independència perquè la legislació interna li hagi facilitat el procés, sinó tot el contrari. Si fos pel marc legal de Sèrbia, Kosovo no aconseguiria mai la independència. Ben al contrari, el nou país està aconseguint progressivament la seva legitimitat amb posterioritat, a través del progressiu reconeixement internacional de la resta d'estats independents, començant per Irlanda i els Estats Units. No és un detall insignificant: és un exemple claríssim, que ja s'ha demostrat en anteriors processos com aquest. El dret a existir d'un Estat s'aconsegueix amb el reconeixement dels altres estats. Per això, als catalans no ens val la pena discutir sobre una Constitució que no ens permetrà mai l'exercici del dret d'autodeterminació. Ben al contrari, el que hem de fer és aconseguir una majoria social partidària de la independència. En el fons, és l'única condició interna per a construir un Estat reconegut internacionalment, i només ERC ho pot aconseguir.[@more@]

Comentaris tancats a Lliçó de Kosovo

Guanyarem!!!

Poc a poc la Catalunya Emprenyada es dóna la mà amb la Catalunya Optimista. I no el sentit de com voldrien alguns sinó en una clara aposta de futur. El Baròmetre d'Opinió Política perpetrat per l'ínclit Colomé no ha pogut amagar la realitat. No es pot aturar una onada que creix i agafa força, que s'acosta amb una força descomunal. Aquest cop el Baròmetre ha reflectit que per primera vegada hi ha una majoria de ciutadans que ja parlen de Catalunya com un estat dins una Espanya federal, els de la comunitat autònoma queden enrere, i els que parlen d'un estat independent ja freguen el 20%. Sumats els que veuen Catalunya com un estat, més enllà de la nació, estan al voltant d'un 60%. Això no hi ha qui ho aturi. El Baròmetre reconeix, doncs, una realitat incontestable: la majoria sobiranista i independentista que es va obrint camí. Sumant gent de totes les ideologies, de tots els orígens, de totes les identitats. Farts de pagar a la metropoli, farts de l'expoli fiscal, farts de veure que els seus impostos se'n van per pagar altres carreteres, altres sanitats, altres educacions, altres pensions. En una cosa ens anem posant tots d'acord: això és inaguantable. En una cosa ens anem posant tots d'acord: Catalunya ha de ser estat. O bé dins un Espanya federal o bé fora. Poc a poc la via autonomista fa figa, poc a poc anem despertant-nos del somni. Poc a poc sumem. Ja queda menys. L'onada va creixent des del fons del mar, s'acosta, i se sent un rum-rum incontrolable. Guanyarem!!! Aquest cop, sí.

[@more@]

1 comentari

L’hora de fer riure

El ministre Solbes ja no sap com posar-s'hi davant la crua realitat de la crisi econòmica. Home ponderat en les formes, barroc en l'expressió i un cert capellanesc el tracte ha d'acudir a tota mena d'eufemismes i arts malabars per dissimular les certeses. La realitat no enganya: creix l'atur i es dispara la inflació fins a nivells mai vistos en aquest segle. El govern socialista segueix camuflant les dades com pot en una pràctica que no és nova en el poder espanyol. Franco va tapar la crisi dels setanta com va poder, després va venir el desastre. El mateix va passar amb l'UCD en la seva etapa final. Ara li toca al PSOE disfressar la realitat i passar, com es pugui, aquestes últimes setmanes. Solbes ens diu que la puja de la llet ha tocat sostre. No s'ho creu ni ell. Sap que una cosa és la macroeconomia, aquesta cosa espessa i difusa que la gent no acaba de copsar, i l'altra és la microeconomia que toca directament a la vida de cada dia. Els preus pugen, els productes bàsics es van encarint, l'atur només fa que augmentar, les hipoteques i els crèdits escanyen a la gent, i tot això com una bola de neu, va creixent. Enmig d'aquesta sensació cada vegada més evident de crisi, emmascarada pel govern amb la paraula recessió, assistim a un ball de promeses, d'alegres propostes, de feliços caramels de progames electorals. La crisi, evident i palpable, és l'últim mal que dibuixa una gestió, la de ZP, nefasta i frívola. És l'últim capítol d'un govern que si una cosa ha fet bé és fracassar en tot. Solbes, mentrestant, es treu el vestit de ministre i ens entreté una estona amb els seus acudits de pallasso de la tele. És l'hora de riure, de riure per no plorar.

[@more@]

Comentaris tancats a L’hora de fer riure

Il.legalitzar idees

L'obsessió malaltissa d'Espanya per il.legalitzar idees no té fre. Al cap i a la fi Espanya és el bressol de la Inquisició, versió premoderna del TOP i l'Audiencia Nacional, i amb aquests precedents res és d'estranyar. Aquí es tanquen diaris i es torturen periodistes i no passa res. Aquí s'il.legalitzen partits i es persegueixen plataformes, fundacions, moviments culturals i no passa res. Aquí es prohibeixen llistes electorals pel sol fet que algú va anar algun dia amb HB i no passa res. Aquí hi han llistes negres de ciutadans que pel sol fet d'haver simpatitzat amb l'esquerra abertzale estan en permanent sospita i no poden exercir els seus drets civils i no passa res. Hem assistit a la suspensió d'activitats d'ANV, una antiga escissió del PNV d'abans de la guerra, un partit que lluità cara a cara contra els feixistes, que lluità en la clandestinitat contra Franco, que en els seus estatuts condemna la violència, i no passa res. Espanya lluny de centrar les seves energies en la lluita contra el terrorisme, vol asfixiar les idees, la dissenció, els moviments incómodes com l'independentisme. Ja se sap que la Inquisició quan es posa en marxa comença per cremar bruixes i acaba rostint al barber de la cantonada. Davant aquesta operació descomunal que va contra les idees, el sentit de la democràcia, inaudita a Europa, desbocada en la conculcació de les llibertats civils, només podem que tenir por. Perquè ara van a pels bascos i qualsevol dia es poden llançar contra qualsevol. 

 

[@more@]

Comentaris tancats a Il.legalitzar idees

El passeig de les virreines

Ser una colònia vol dir, entre d'altres coses, dependre del designis de la metropoli i dels seus corresponents virreis. Aquí, però, com que
estem immersos en la transmodernitat no tenim virrei sinó virreines. Vénen i van, es passegen, somriuen i, si estan de bones, reparteixen almoina. L'una ja fa dies que opera, fa, desfà i reparteix sense cap mena d'escrúpol. Es la ministra d'un ministeri sense competències però amb molta capacitat d'inventiva. La ministra Chacón. Es veu que a Catalunya la ministra d'habitatge no es preocupa de l'habitatge social sinó de fer convenis amb barris afectats pel tren o assignar recursos a la casa d'en Dalí o al Claustre de la Universitat de Girona. Es pot permetre aquests luxes i molts més. I nosaltres provicians de la colònia li obrim les portes, li fem la cort i bavegem sense pudor. En altres temps i en altres règims la progressia alçaria el crit al cel i acusaria a la ministra d'electoralisme. Però això és un tot s'hi val, un circ, un autèntic escàndol. L'altra virreina es diu Maleni Alvarez. Fa mesos que la seva incompetència està al nivell de la seva xuleria. Va de virreina per un país saquejat. I l'última gesta de la virreina ha estat l'anunci fantasma de l'arribada del TGV. Va venir a Barcelona sense permís del govern, plantant periodistes, rient-se del mort i del qui el vetlla. Per què demanar permís a la Generalitat si és ella qui mana, si són les virreines en el temps de la colònia. Definitivament no podem estar amb aquesta gent, en tot cas podem estar contra aquesta gent. S'ha d'acabar que ens robin i ens escarneixin. Via fora!

[@more@]

1 comentari