A falta del recompte dels vots dels catalans i catalanes residents a l’exterior, que es produirà aquest dissabte i que probablement no modificarà els resultats provisionals, amb el 100% dels vots escrutats, el Parlament de la VIII Legislatura té la següent composició: CiU, amb el 31,52% dels vots, és la primera força i obté 46 diputats, dos més que el 2003. El PSC-CpC, amb el 26,81%, perd gairebé 5 punts percentuals i 5 diputats, quedant-se amb 37. ERC es manté com a tercera força amb 21 diputats i el 14,06%, tot i que perd dos punts i dos diputats respecte el 2003. El PP aguanta les seves posicions i amb el 10,64% dels vots obté 14 diputats, un menys que fa tres anys. ICV-EUiA assoleix el 9,56% dels vots i 12 diputats, 3 més que l’anterior legislatura. Per últim, amb 89.567 vots que representen el 3,04%, el Partido de la Ciudadanía entra al Parlament amb 3 escons.
Històric de resultats (El País)[@more@]
Creien que amb pactes nocturns a la Moncloa ens arraconarien. Creien que foragitant-nos del govern, ens sepultarien. Creien que n’hi hauria prou amb la bateria habitual d’opinadors carregant dia i nit contra Esquerra. Creien que la palada de merda del DVD seria suficient com per acabar amb l’últim mohicà republicà. Van arribar a creure’s les seves pròpies enquestes cuinades i escalfades on es deia, per activa i per passiva, que Esquerra s’enfonsaria. Poc a poc, però, la tossuderia republicana s’ha desfet dels complexos i de les pressions i ha començat a aixecar el cap. Han vingut més palades de merda, més atacs, més pressions, més intoxicacions. I l’exèrcit republicà ha començat a recuperar les velles il.lusions perdudes. Carod-Rovira ha brillat com mai, i al seu costat Puigcercós ha brodat intervencions magistrals. Darrera seu, milers de persones que volen tornar a Esquerra la força necessària per fer avançar el país. Poc a poc, els decebuts han tornat a la casa de Macià i Companys. El país sent, de nou, un orgull antic i molt fondo: l’orgull de ser d’Esquerra, l’orgull de dir, amb el cap ben alt i amb la mirada serena: votaré Esquerra. Davant el vot cansat del PSC o el vot emprenyat de CiU, hi ha un altre vot, el vot de l’orgull. El d’Esquerra, és clar. Els politòlegs del futur analitzaran fins a l’extrem el que haurà passat amb Esquerra el dia 1. Però tot fa pensar que és molt senzill: Catalunya no ha oblidat mai als qui li són fidels, i als qui la defensen fins al final. Visca la Terra, Amunt l’Esquerra! 
Aquest cap de setmana, els responsables d’organització d’Esquerra han quedat desbordats. En el míting central a Barcelona, pensaven encabir els assistents el Palau de la Música, però haguessin pogut omplir-ne tres. Si la campanya continués un parell de setmanes més, aviat haurien de fer com a les grans manifestacions: repetir els discursos diverses vegades, de manera que els de la cua puguin acabar sentint alguna cosa. Però això no només va passar a Barcelona, sinó a tot el país. Pel que hem pogut saber, a les comarques gironines també estan omplint i, a més dels actes de fa uns dies com el de Girona, des de divendres això s’ha notat a Puigcerdà, Arbúcies, Olot… Es veu que els propis organitzadors se sorprenen de la quantitat de gent que hi va i, sobretot, que la gran majoria no són militants, sinó gent que fins ara no havien trobat a cap acte de partit. Vist això, i sabent que als actes d’Esquerra s’hi va voluntàriament (no en bus i amb entrepà de franc), podem flairar una sorpresa per la nit electoral. Només queda una incògnita: fins a quin punt acabaran votant els electors que encara estan indecisos. Si als qui ja tenen decidit el vot, se n’hi afegeixen uns milers més d’indecisos, Esquerra pot donar una campanada encara més important. I és que ja s’ha avisat altres vegades: el que compta no és guanyar en enquestes cuinades i mal girbades, sinó a les urnes de veritat.
L’autèntic Expedient X de la política catalana es diu Iniciativa. Una autèntica empresa familiar que ha sobreviscut a totes les tempestats i que es postula, almenys en les enquestes, a l’alça. Què ha fet Iniciativa per merèixer un suposat creixement? Algú se’n recorda de la Conselleria de Relacions Institucionals? Havia de fer la Llei Electoral i la Llei d’Ordenació Territorial. Algú en sap res de tot plegat? Ah, sí, va passejar un autobús pel país fent una mena de karaoke de propostes sobre l’Estatut. Algú sap on va anar a parar allò del bus de l’Estatut? Estimbat daltabaix d’un penyasegat, com a mínim. Saura es va inventar la conselleria per passejar-se arreu del país sense patir cap mena de desgast. Quan l’Estatut va tremolar per culpa del pacte de la Moncloa, Saura va córrer com un boig per ser el segon en signar aquella pantomima. I no ho va consultar ni a les bases, ni a ningú. Perquè el seu és un partit familiar. A banda d’aquesta conselleria, els inicativeros van portar la de medi ambient i habitatge. Algú coneix un català que visqui en un pis promogut per aquesta conselleria? No cal tampoc parlar de polítiques mediambientals perquè, si n’hi han hagut, han estat invisibles. L’últim vèrtex dels d’IC ha estat el Síndic de Greuges, el gran Ribó, que si ha tingut una dèria especial és a carregar contra les conselleries d’Esquerra des de la seva suposada independència institucional. Tot plegat el que demostra d’IC és la seva capacitat extraordinària per perpetuar-se en el poder. No estranyi a ningú que en cas d’haver-hi sociovergència, IC tracti de colar-se ni que sigui per la porta de darrera. La família Saura jugarà fort per no perdre cap cadira. Al cap i a la fi, en qualsevol govern no pot faltar "el bon rotllo" i "el pau i herba" dels d’IC, ells són la garantia del dret a la felicitat. Ells són la garantia que el país camini cap a la simpatia absoluta. 
A propòsit de l’esmorzar entre Mas i Laporta, el gurú Bassas des de la seva trona hertziana no s’ha pogut estar de llançar un penúltim cable a en Mas. Bassas ha dit que en Mas va donar "molt suport" a en Laporta en els seus moments difícils (quan se li demanava la inhabilitació, quan es va demanar un nou procés electoral) Llavors ho ha matisat una mica, però ha deixat anar que en Mas va donar recolzament aquest estiu a en Laporta amb la seva signatura, i que d’aquí se’n deriva que en Laporta vulgui ara recompensar-li amb un esmorzar. De l’esmorzar amb en Montilla, en Bassas n’ha tret la conclusió que en Laporta volia quedar bé no fos cas que en Pepe fos escollit president. La falca gens subtil del predicador dels matins catalans és claríssima: en Mas va comprometre’s activament en els moments més difícils d’en Laporta. Si fos així, en Laporta hauria d’esmorzar i dedicar atenció a milers de blaugranes que li van oferir la seva signatura, entre els quals gent de tots els colors possibles. Ridícules, doncs, les paraules d’en Bassas aquest matí per intentar donar sentit a un altre dels shows d’en Mas. Per cert, i seguint a remolc de l’intent de patrimonialitzar el Barça per part dels dos candidats de ZP recollim aquí el comentari que avui fa La Vanguardia: "¿Acaso la simple presencia de Laporta arrastra votos? CiU y PSC parecen estar convencidos de que sí. Sorprendre la falta de confianza en sus propias propuestas". 
Després de les cafrades de les últimes hores, la maquinària madiniana se les ha empescat per aconseguir un nou show: "l’esmorzar amb en Laporta". Com si d’una pel.lícula d’espies es tractés, els periodistes van ser citats sense saber de què anava el nou show d’en Mas. Llavors es va veure tot: l’esmorzar era amb el president del Barça. El nacionalisme miniaturitzat de CiU es veu que necessita d’una foto amb en Laporta per passar l’ITV corresponent. El mateix Mas deia després de l’encontre que en Laporta "no els havia donat un suport explícit". Una manera rocambolesca d’intentar treure partit de l’esmorzar. El millor, però, era veure la web de CiU i descobrir la cara de circumstàncies d’en Mas i l’expressió una mica forçada d’en Laporta. L’intent ha estat beneït per alguns com "un cop d’efecte" d’en Mas però més que això sembla un intent ridícul de patrimonialitzar la figura d’en Laporta- suficientment transversal com per representar a tothom- i del mateix Fútbol Club Barcelona, punt de trobada de tots els catalans i les catalanes: és a dir de tots els colors polítics.
Com ridícul ha estat que el PSC s’afanyés a repetir la foto amb en Montilla. I com ridícul llegir el tracte que la Vanguardia ha fet de la notícia donant per segur que Laporta dóna suport a Mas malgrat la declaració oficial del FCB Barcelona assegurant que la foto no suposa res i que el president està obert a reunir-se amb tothom. Per pixar-se de riure també la crònica de l’esmorzar que han fet els periodistes: com que no la conversa entre Laporta i els dos candidats de ZP no ha donat de sí, els nois de la premsa s’han limitat a parlar del que han menjat o del que han begut. Ridícul. Tot plegat un nou show d’una sociovergència capaç de qualsevol cosa per aconseguir un vot. I la propera quina serà? Trobar una nota a peu de pàgina del testament del Rei Jaume I assegurant que votarà CiU? Per cert, cal llegir l’entrevista que l’AVUI li dedica a en Mas, on el presidenciable convergent sembla haver perdut definitivament el nord.
1. Mas i Montilla comencen per M. 2. Mas va votar l’Estatut de Zapatero, Montilla també. 3. Mas és el candidat de ZP, i Montilla? també, és clar. 4. Mas vol governar en solitari, Montilla vol governar en solitari. 5. Mas no vol la independència de Catalunya, Montilla tampoc. 6. Mas parla castellà en la intimitat, Montilla també. 7. A en Mas li atrau la sociovergència, a en Montilla li atrau el mateix. 8. Mas vol aixafar el país amb l’excusa del progrés. Montilla fa que sí. 9. Mas vol contribuir a la governabilitat d’Espanya igual que Montilla. 10. Mas no se’n sortirà amb la seva, en Montilla tampoc.
A poques hores de la fi de la campanya, el presidenciable de CiU s’ha desbordat pel costat apocalíptic. Què millor que cridar que el món s’acaba per convocar el vot de la por! Mas ha dit que si a Catalunya no governa la força més votada, o sigui ells, i torna el tripartit es produirà una "crisi política" amb "repercussions socials". Avui no tocava DVD, ni carnet per punts, ni altres focs d’artifici, avui tocava espantar la gent i cridar que ja és aquí la fi de tot. Certament, si Mas no governés es produiria una crisi política, la de CiU, la dels que han estat tres anys treballant de valent per enderrocar el govern de Catalunya, una estratègia coincidient amb l’Acebes i Zaplana. Pel que fa a "la repercussió social" no en veiem cap altre que la dels centenars de convergents que esperen l’endemà de les eleccions per rebre una oferta per anar a govern. Amb tot, la crida de la por que ha fet Mas no s’adiu amb algú que ha d’anar a governar. Quan algú vol arribar al govern el que fa és projectar un missatge de calma, de consens, de diàleg, pacificador i civilitzat. Però CiU sembla estar en una altra guerra. La de l’abordatge al preu que sigui. Primer han fet servir el sang i fetge i ara toquen les campanes anunciant l’arribada del drac. Uns missatges que res s’adiuen amb la manera de fer del país i, molt menys, per la mentalitat de Convergència. Possiblement per això, el gran Pedro J, l’ideòleg de l’estratègia piròmana del PP, afirma que el seu candidat és Artur Mas. 
Ahir la nostra, la teva, o la d’ells, és a dir TV3, ens va oferir un gènere molt bonic: el massatge televisiu. El massatgista de luxe, el senyor Masdeu, va contribuir a la relaxació del candidat socialista José Montilla. L’entrevista va arribar a semblar un d’aquells postissos shows del teletienda, on les preguntes més "dures" semblaven preparades pel lluiment de l’entrevistat. Vam veure un Montilla hipertranquil- ben diferent a l’ensorrat Montilla que ens presentà Terribas- un Montilla que passat pels dits miraculosos de Masdeu esdevenia capaç d’articular sis o set frases seguides. No volem ser malpensats, però en Montilla va arribar a donar-nos la impressió dels actors que se saben el paper i que reciten de memòria el text après prèviament. Cada pregunta de Masdeu era resposta calma, amb serenitat, amb un Montilla que fins i tot hi afegia una cantarella d’espot publicitari a les seves respostes. D’això se’n diu massatge. Pobre Montilla si hagués hagut de respondre a un interrogatori com el que va patir Carod-Rovira. Però està clar: hi ha polítics als qui el mitjà públic li dediquen massatges i altres als qui els dediquen estovats. 
Contrastant amb les altres enquestes publicades, la del CIS és la més seriosa de les que han vist la llum en aquesta campanya electoral. I és la més seriosa perquè: a) Compta amb una bona mostra de 2.000 entrevistes, amb un mínim de 400 per circumscripció, i admet el marge d’error real, de 3,53% a Barcelona i 5% a les altres. b) Posa a disposició de tothom el record i intenció de vot directes, i tots els creuaments necessaris no només per analitzar-la, sinó per verificar-ne la fiabilitat. I c), compta amb l’aval de la darrera enquesta de l’Estatut, en què va encertar amb molta aproximació els resultats (tot i que no es pot dir el mateix de les passades eleccions al Parlament, en què es va quedar molt curta, com la resta d’enquestes, respecte els resultats d’ERC).
Ja hem comentat abans l’interès de la Vanguardia per donar uns resultats que agradin als seus amos, i anteriorment havíem analitzat la manera com fan les enquestes. Només volem afegir un exemple per fer evident la validesa dels seus resultats. Mentre el CIS té una bona mostra, exposa els marges d’error correctament, i dóna record i intenció de vot, la Vanguardia és un exemple de tot el contrari. La seva mostra és de 1.000 persones, que distribueix de forma directament proporcional segons població a totes les circumscripcions (sense correcció), enganyant els seus lectors indicant un marge d’error fals (3.16%), i amagant el record i la intenció de vot. I, tot i amb això, s’atreveixen a fer una projecció d’escons per circumscripcions! A títol informatiu, volem fer un aclariment als esmentats lectors, i tot seguit, els indiquem la mostra aproximada (segons dades de població de l’Idescat de 2005) i els marges d’error de l’enquesta de la Vanguardia: