Un d’aquells tòpics que ens projecten (i que ens creiem) és que tots els catalans tenim ànima de comerciant. Deu ser per això que aquesta campanya, tan els socialistes com els convergents s’han dedicat a intentar “vendre” el seu producte mitjançant ofertes d’última hora. Fresc, molt fresc el tinc Senyora, acabat de treure, un programa electoral per tota la família. Talment el mercat de Calaf o una subhasta. Cada dia, es proposava una cosa o altra. Xecs, audífons, lloguers de pisos regalats, tiquets de Metro, que si jo més, que si el meu renta més blanc…només faltava en Manuel Luque amb el seu cèlebre “busqui, compari i si troba quelcom millor…voti’l”. El màxim exponent de l’estil subhaster ha estat l’Artur Mas i les seves promeses. S’han posat tan en el paper de venedors, els convergents que fins i tot s’han passat de frenada. Resulta que el programa electoral de CiU no en té prou de prometre fer arribar les noves tecnologies a l’escola que a més a més han aconseguit “arrissar el rínxol” quan asseguren que aconseguiran que “l’any 2010 hi haurà tres ordinadors per cada dos alumnes”. És a dir, una cosa que no passa ni a Suècia, ni Finlàndia, ni a Alemanya, ni a Disneyworld: que hi hagi més ordinadors que nens. Una cosa si que és segura, si la natalitat cau en picat potser fins i tot aconseguirem tenir més escoles que alumnes.
[@more@]
El Conde Godó, l’home que ha sabut conviure bé amb tots els règims possibles, ens brinda avui un nou exercici de quedar bé amb els instal.lats. L’enquesta de la Vanguardia d’avui dijous és un servei de primer ordre a la pàtria sociovergent, i, sobretot, al candidat de la Moncloa Artur Mas. Contrastant amb l’enquesta del CIS on hi havia un triple empat entre la ciutadania que preferia un pacte d’esquerres, un pacte nacional o la sociovergència, en la que paga i mana el Conde el personal sembla apostar fortament per la sociovergència (el 46% dels votants de CiU i el 49% dels del PSC) El Conde prem fort l’accelerador i això només és el principi de l’acció. A partir del dia 1, sigui quin sigui el resultat, el diari del Conde liderarà un esforç mediàtic sense parangó en favor de la sociovergència. Tota la tropa d’opinadors, gurús, entesos en tot, ajuntalletres i endevins es posaran al servei de la causa més noble que hi hagi hagut mai: la sociovergència. Escoltarem, veurem i llegirem un autèntic arsenal de consignes i justificacions de la sociovergència. Que si necessitem un Pacte Nacional per la immigració, que si necessitem unir esforços per la competitivitat, que si ens cal anar units per assegurar la biodiversitat a la plaça Sant Jaume. Tot apuntarà cap a la sociovergència. I tot apuntarà, també, cap a l’exclusió dels partits "excèntrics" que no volen consensuar "quarts cinturons", "línies elèctriques" o el que faci falta. El Conde prepara el terreny per esdevenir el vigia dels nous temps de Catalunya i el punt de trobada dels dos grans. 
Carles Puigdemont, home lletres i de bitàcoles electròniques, escrivia fa poc una carta "al sobiranista indecís". Com a nou valor de la candidatura de CiU i alcaldable dels autonomistes per Girona, Puigdemont volia adreçar-se als votants d’Esquerra des de la seva mítica aureola d’antic sobiranista. El cas és que a l’admirat Puigdemont, home que ha escrit articles prou interessants en la seva trajectòria d’articulista, li hauríem de dedicar una carta al sobiranista canviant. No ho farem. Només revelarem aquí que en el seu bloc, Puigdemont ha escrit articles madurs i solvents en que manifestava la seva oposició a l’Estatut sorgit del Pacte Mas Zapatero. El que no sembla lògic, ni comprensible, és que un home que es va arrenglerar críticament amb l’Estatut de la Moncloa s’avingui, ara, a participar activament amb els promotors d’aquell pacte vergonyant. I és més: que al cim vulgui donar lliçons a la gent que vota Esquerra. Coherència, Puigdemont. El que ens hauries d’explicar als republicans, als independentistes, als sobiranistes en general és el teu canvi sobtat: d’oposar-te a l’Estatut a ser dels candidats que van en els primers llocs de les llistes de Girona.
Els mags basen una part de la seva ciència amb un truc inapelable: fixar l’atenció del públic cap un costat mentre per l’altre cantó mouen les seves cartes. És allò de distreure l’atenció per ordir la trampa. En la paranoia dels pactes assistim a una maniobra similar. El mag fixa l’atenció del públic cap Esquerra. Amb qui pactarà Esquerra? O els d’Esquerra, amb qui pactareu? Mentrestant el mag esquiva la mirada de la gent cap als autèntics protagonistes del truc: CiU i el PSC. En el reguitzell interminable de preguntes i interpel.lacions a Esquerra, se’ns oblida un fet fonamental: CiU no vol pactar amb Esquerra i el PSC no vol reeditar el tripartit. Llavors? Llavors tot fa pensar que tan un o l’altre volen governar en solitari. Però com que això és impossible, ens queda una altra possibilitat: governar junts. Aquest és l’autèntica prestidigitació de la política catalana. El govern sociovergent soterrat enmig de la boira. El govern sociovergent al qui, de moment, els mitjans volen avalar amb contínues enquestes on, una majoria suposadament creixent, està pel matrimoni de conveniència. Mentrestant, però, els ulls del públic són conduïts cap una altra direcció: amb qui pactarà Esquerra? I no només per amagar el truc final de la sociovergència sinó, i sobretot, per tensar l’electorat republicà. El dilema, doncs, no és Mas o Montilla, senzillament perquè, tot porta cap a la inexistència del dilema. Mas o Montilla? No: Mas+Montilla. I en el final de la suma: el gran David Copperfield de la política espanyola, el mans i mànigues, el prestidigitador d’or, el mag del somriure de ninot diabòlic: el gran Zapatero!
Recordin els nostres lectors, que passat les eleccions del 2003, les cadells de Convergència és van dedicar a empastifar tot el país amb pintades que deien CiU+ERC=CAT. Amb aquesta barroera campanya, el que volien els joves convergents era forçar a Esquerra a pactar el Govern de la Generalitat amb el seu partit de referència. És a dir, volien forçar ERC a arreglar-los el futur. Semblava que el que calia al país, era el gran pacte nacional. Apostaven pel front patriòtic que tan necessari era en un moment de crisi nacional en que el país estava en greu perill. Per cert, quan la JNC reclamava això, el seu líder Mas estava de vacances. Però bé, aquest no és el cas.
Va ser a Doñana i en secret on Artur Mas es va reunir amb la cúpula estatal del PP. Una trobada que havia de servir per preparar un possible pacte després de les eleccions espanyoles del 2004. Els resultats de les eleccions del 14M van frustrar de manera traumàtica les pretensions convergents: repetir un altre Majestic, aquesta vegada amb Rajoy i Mas de protagonistes. La idea era que Duran i companyia governessin a Espanya amb els cavallers de la dreta espanyolista, Acebes, Zaplana, and company. I a Catalunya? Doncs el mateix, CiU amb el PP, que ja ho havien provat i els havia agradat l’experiència. 
D’entrada, l’enquesta de dissabte del Dossier Econòmic és la menys lamentable: com que no pretenen fer una projecció d’escons per demarcacions, la mostra seria suficient (1.237 entrevistes). Ara bé, a banda de la projecció de vot, inclou una “intenció declarada” que no té cap sentit, perquè no hi consten indecisos ni abstencionistes, a banda de no mostrar el record de vot declarat per part dels enquestats.
Ahir diumenge, el Diari de Girona i altres mitjans locals publicaven una altra enquesta que demostra que, fins i tot amb una bona mostra (2.000 enquestats), es poden arribar a destrossar els principis demoscòpics més elementals. Segons aquesta enquesta, a Girona el PP i ICV es queden per uns mínims 2.3% i 4.2% de projecció de vot (no pas de vot directe, que no consta). En aquestes circumstàncies, els resultats deixarien aquestes dues formacions sense representació però, curiosament, els qui fan l’estudi decideixen regalar-los un escó a cadascun. Tot seguit, però, per tal d’ajustar el projectat creixement de CiU en un diputat, toca prendre-li un escó a algú… No cal dir-ho: a Esquerra, clar!
Però encara més curiosa que l’enquesta de Prensa Ibérica és la que publicava, també ahir, el diari El País. Pels resultats, suposem que les 1.500 entrevistes de mostra les van fer entre els periodistes i subscriptors del mateix diari: Montilla pot pujar un escó, Mas perdre’n un, ICV acostar-se al PP, i Esquerra, amb 20 diputats, ja no sumaria amb CiU. Però el menys creïble, des d’un punt de vista estadístic, és la projecció de vot estimat, amb tot de xifres exactes i repetides: CiU 30%; PSC 30%; ERC, 13%; PP 10’5%; ICV, 10’5%; Altres, 6%. Sembla ben bé que un becari acabat d’arribar a la redacció hagi fet la projecció segons els desitjos del director: “A CiU i PSC me’ls empates, a veure si animem una mica en Montilla… Esquerra, que baixi perquè no siguin decisius… El PP també… Als amics d’ICV me’ls infles una mica… I el que sobri, ho poses a altres, perquè quadri i sumi 100”. Dit sigui amb tot el respecte per als becaris que, cobrant 4 duros, treballen tant bé com saben.
Ras i curt: més de 1000 persones. De Girona, sobretot. Molta gent jove: la constatació que Esquerra té una pedrera que fot basarda. L’auditori a punt de rebentar, la constatació que el poder de mobilització dels republicans supera la resta de partits junts. La constatació que als republicans no els calen autobusos i entrepans. La gent vibrant a tope, la constatació que a una setmana de les eleccions els d’Esquerra ja van calents d’orelles. Carod formidable, Puigcercós sense perdre roda. Ras i curt: més de 1000 persones aplaudint per qualsevol cosa en una prova de l’entusiasme de la formació republicana. Han estat molts de mesos rebent de valent, colpejats per l’insult i la difamació, insultats i reduïts a la mínima expressió. Ha estat molts mesos de vaticinis nefastos i d’endevenis de pa sucat amb oli anunciant la fi de la conspiració republicana. Han estat molts mesos de sentenciar la fi definiva de tot plegat. Però ja ho deia el de Xàtiva: "jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, de gent que va alçant-se des del fons dels segles". A Girona l’entusiasme encomanadís es va anar escampant de dalt a baix. I sortint de l’acte les cares i les expressions ja havien canviat. De la por i l’angoixa a la sensació que, poc a poc, les coses van canviant. Tornant al de Xàtiva: "i en som molts més dels que ells volen i diuen". Aquí estem, drets sobre la terra que estimem, a punt per l’última recta. I no ens fotran ni les mentides, ni la pluja àcida. Tot va creixent, company. Tot va creixent! 
Republicans i republicanes: preparem-nos. O calcem-nos que deia l’emèrit poeta. Perquè plourà fang, granotes i totxanes. Queden deu dies i l’estratègia dels uns i dels altres serà carregar fort contra Esquerra. El DVD del Professor Madí n’és un petit botó de mostra. Però les properes hores i els próxims dies la cançó de l’enfadós se centrarà contra la trinxera republicana. Per què? Perquè tenen enquestes. Enquestes que res tenen a veure amb les que ens ensenyen. Les enquestes els diuen dues coses: que Esquerra s’ha recuperat i que Esquerra porta marxa. L’electorat d’ERC ha passat per tots els estats d’ànim, però finalment comença a treure el cap pel carrer i dir "votaré Esquerra i què?". I tothom sap que no hi ha res pitjor que un electorat excitat que es passegi pel món sense cap mena de complex. És per això que en aquests propers dies ens regalaran i ens regaran amb tota mena de dards enverinats. Que disparin! Es allò de: lladren, nosaltres cavalquem. I el cavall està fet una fúria i el camí comença a ser planer. Direcció? Llibertat. Visca la Terra, Amunt l’Esquerra!
A aquestes altures, som molts els que no entenem l’estratègia de David Madí. El Doctor Floyd ha portat CiU cap un arriscat atzucac. Fa escassament poques setmanes CiU podia haver enfocat una campanya de baixa intensitat. Només els calia beneficiar-se d’un doble vector: l’entusiasme dels seus i la desmobilització dels altres. Podien haver jugat a no fer gaire fressa i a esperar que les pomes anessin caient de l’arbre. Però a en Madí el perd l’ambició sense fre. Només així podem entendre una campanya d’alta intensitat, de molt alta intensitat, basada en sacsejar els contraris i en la supèrbia com a bandera. El DVD va ser una mostra de tot plegat. I tot seguit el carnet per punts dels immigrants o un Mas convertint el debat de TV3 en una mostra d’agressivitat i xuleria. Fins a aquestes hores la campanya madiniana ha aconseguit el contrari del que es proposava. Per un costat està mobilitzant tots els contraris. I per un altre cantó molts convergents se senten decebuts amb un llenguatge, i un estil, que no són del seu món. Madí i Mas encara tenen una setmana per recapacitar. Però el que queda clar és que si segueixen així estan molt lluny de governar el país. La seva estratègia pot ser bona perquè el PP guanyi a Àvila, però això és Catalunya i aquí la gent és d’una altra fusta. O no?