Hi havia tres opcions de govern pel país. La primera era la sociovergència que CiU esperava amb candeletes. Va ser la primera porta que van trucar amb l’ajut del PSOE. Es van trobar, però, amb un PSC que es negava a obrir-la. La sociovergència era el que ZP i els grans barons somiaven: un govern sense Esquerra, un govern manyac, i una anestèsia total per la Catalunya dels propers quatre anys. Fracassat aquest intent, CiU es va llançar a la desesperada del "pacte nacional", una "solució" que per Mas i el seus només té sentit quan falla tot. Són patriotes quan convé salvar cadires. Són patriotes quan tota la resta està perdut. Si recordem bé, Mas va dir que no voldria un govern amb Carod-Rovira de Conseller, ho va dir abans i durant la campanya, ara, quan les urgències històriques cremen, s’oblida de les conviccions i promet l’oro, el moro i el que faci falta. Esquerra ha tornat a ser decisiva en la construcció del nou govern. I ha optat per continuar amb les polítiques socials, per tant nacionals, de l’anterior govern. Es a dir: més recursos per l’educació, per la sanitat, per les famílies. La sola presència d’Esquerra al govern és la constatació que el nou pacte no s’ha decidit des d’Espanya, s’ha decidit des d’aquí, des del nostre país. La sola presència d’Esquerra al govern garanteix que les polítiques que es facin, d’ara cap endavant, seran en benefici de la construcció nacional, de la cohesió social. Sentirem els arguments dels que s’autoinvesteixen com a catalans de debò arguint que Esquerra farà president un català de segona. Són els arguments capciosos dels que no els importava gens que Esquerra fes president a qui va trair l’Estatut del Parlament. Són els arguments capciosos dels que no els importava gens que Esquerra fes president al favorit de ZP i del Mundo, al favorit del PP i de Rodríguez Ibarra. Ens han menystingut durant tres llargs anys. Ens han llançat tota mena de porqueria al damunt. Ens han volgut apartar de la política. Han volgut convertir-nos en un no-res. Avui, però, construim el govern. Avui contribuim decisivament a la Catalunya del futur. I a partir d’ara tornarem a demostrar que amb Esquerra al govern el país avança amb la velocitat de vol de la seva sobirania. Visca la nostra Terra! Amunt l’Esquerra!
[@more@]
Què tindrà el líder dels autonomistes, l’Artur Mas, per ser el preferit dels barons socialistes? Els tres tenors de l’espanyolitat socialista, en Chaves, en Bono i l’Ibarra han saltat com feres en defensa de la sociovergència. Tots tres intenten donar lliçons a Montilla sobre el que ha de fer i, en aquest cas, volen que Montilla es quedi a casa i deixi passar el seu candidat. Que estrany, tot plegat. Mentre a Catalunya s’intenta escampar la brama que en Mas és molt més nacionalista que en Montilla, a l’Espanya sempiterna la cançó és ben diferent. Els nacionalistes espanyols camuflats de socialistes aposten directament per en Mas. Per què? Senzillament perquè saben que en el govern que proposa Mas no hi haurà Esquerra i saben, perfectament, que un PSC col.laborant amb Esquerra es torna un instrument difícil de manipular. Potser temen que el viatge cap al catalanisme que el PSC va efectuar de la mà d’en Maragall continui amb en Montilla i que ara, al cim, hi incorpori al fet nacional a tots els catalans de segona generació. Pels barons socialistes la por és que un PSC deslligat esdevingui, al costat d’ERC i IC, un vehicle difícil de controlar tan a Barcelona com a Madrid. En canvi, una CiU domesticada a Barcelona és una CiU manyaga a les Espanyes, com ho estat sempre, vaja. Mentre la negociació dels pactes continua al nostre país, els veïns ja han pres les seves opcions: el Mundo i el País, el PP i el PSOE, el gran empresariat prefereixen en Mas, l’autonomista fidel, l’home que només aixecarà la veu en els mítings de la Catalunya profunda. 
Recordeu el vell PI? Un artefacte de la factoria convergent per picolar Esquerra. Li van donar recursos i oportunitats, temps i energies. I el poble va triar Esquerra. Això passava l’any 1999 quan CiU es pensava que aturaria la llarga marxa republicana. El muntatge del PI va ser un ridícul de dotze mil vots i escaig. I en ell es van perdre pel camí personatges estrambòtics com la Rahola, ara rehabilitada als matins del seu amic Conill. La CiU d’avui, madiniana ella, s’ha inventat un nou PI per picolar Esquerra. No en tenien pas prou amb el DVD, amb els pactes monclovites i amb tota mena de substàncies. Necessitaven un partit pantalla per fer sagnar Esquerra. I el van trobar. Van rescatar dels arxius vells de partits unes sigles ràncies. I van cridar per l’operació a vells pilots del PI. Un tal Buenaventura i gent de l’estil. Llavors ha aparegut el PRC, el Partit Republicà Català. L’estratègia era clara: un logo que jugés amb les inicials d’Esquerra i suposés confusió, uns atacs continus a Esquerra, una presència mediàtica més enllà de les seves possibilitats i uns recursos que ningú sap d’on han sortit. El PRC volia ser el nou PI. I en Buenaventura i els seus han jugat fort en terrenys com Girona per intentar restar forces a Esquerra i treure-lis algun diputat. Però com el PI han fracassat. Com el PI han esdevingut una pantalla ridícula de l’estratègia convergent. Com el PI han resultat un fantasma grotesc. No se n’han sortit. Ara bé, no tot ha estat igual que el PI. El PI van treure dotze mil vots i escaig, aquests només han aconseguit cinc mil vots i escaig. Han fet el ridícul més estrepitós. Ara és d’esperar que els pares de la criatura pantalla tinguin a bé rebre, de nou, als herois de l’operació. La bona aventura s’acaba, i arriba el moment de tornar al Mas convergent. Novament el poble els ha col.locat en el seu lloc: la marginalitat. Visca la Terra, Amunt l’Esquerra!
La nova Legislatura que encetem ha de tenir un parell de pactes. El primer és el pacte de govern que resultarà de la triple equació: sociovergència, govern d’esquerres o govern de concentració nacional. Però més important que aquest hauria de ser l’autèntic pacte de país: el pacte de la ciutadania. L’aparició del neolerruxisme amenaça de corcar l’aposta pseudocatalanista d’en Piqué (dreta espanyola però apuntalada sobre les bases del dialèg) i l’aposta catalanista del PSC. El neolerruxisme pretén quedar-se a la política catalana i créixer atiant els fantasmes de la divisió del país. Brandar la lluita contra la immersió lingüistica i contra la normalització de la llengua suposa remoure els bastiments de la Catalunya moderna i suposa, també, cavar ben fondo amb la intenció de construir una divisió política, cultural i social de gran profunditat al nostre país. Les forces polítiques que són responsables del retorn de la democràcia i de la construcció de la Catalunya actual haurien d’actuar amb la intel.ligència suficient d’aïllar aquesta amenaça. Aquest hauria de ser l’autèntic pacte de país: no donar més oxígen als qui volen créixer sobre el conflicte i la divisió. I això signfica no donar-los més protagonisme ni polític ni mediàtic del que han gaudit fins ara. Deixar-los créixer seria d’una irresponsabilitat que no ens podríem permetre. 
Enmig del tsunami català hi ha encara qui té ganes de divertir-se i de veure-ho tot com una dolça nit de reis. Aquest és el cas d’en Saura i els seus nois. El dia de les eleccions tots els líders, si fa no fa, van fer declaracions solemnes i en Saura va sortir allò que se sentia com un nen a la nit de Reis. Aquella frase venia a resumir la idea que Iniciativa té del país i la governabilitat: una idea naïf, de nen trapella que va passant la tarda entre joc i joc, sense fer els deures i procurant no emprenyar gaire el papa. Segurament part dels votants d’IC s’han agafat a l’encanteri d’aquest nen que sempre riu i que sempre fa alguna gracieta. Però sorprèn que després d’un panorama tan convuls com el que han deixat aquestes eleccions, els d’en Saura s’ho passin bé, somriguin a tort i a dret, i es permetin la boutades de cridar "saura president". Veurem què passa amb aquesta Iniciativa en els pactes que han de venir. Dels tres possibles només n’hi ha un que els salva com a tal. I si finalment es produeix aquest que els pot anar bé, el del govern d’esquerres, està clar que Iniciativa serà vista pel PSC com alguna cosa més que una marca blanca, la veurà com una amenaça a exterminar. I si alguna cosa han fet bé els socialistes al llarg de vint-i-cinc anys és exterminar el PSUC i les seves seqüeles. En tots els tsunamis sempre hi ha algú que somriu des de dalt de casa inundada: a Catalunya és en Saura. 
Els resultats del PSC ens fan pensar en un harakiri de dimensions siderals. Un partit de poder i de govern convertit en un objecte de sacrifici ritual gràcies a les arts del gran sacerdot Zapatero. Se’ns fa difícil imaginar un pitjor escenari per un partit que ha estat determinant per la política catalana al llarg de 25 anys. Un PSC que ha liderat el pol municipalista i que ha estat, al llarg d’aquest quart de segle, l’única alternativa política al pujolisme. Els 37 diputats d’avui suposen un pas en fals enorme per un partit que amb Maragall havia estat a punt de tocar el cel. I obren molts d’interrogants de futur veient les fugues de vots que el PSC ha tingut cap Iniciativa, cap a Ciutadans i també cap a CiU. Un partit que, en clau interna, també es veurà abocat, en els propers mesos, a terrabastalls que ara són difícils de calibrar. Però després del fracàs de Montilla quedarà veure quin paper tindrà Maragall i el seu entorn o quin paper futur voldran jugar-hi elements com Corbacho. Del 1980 el PSC ha fet petits sacrificis en favor del PSOE, però el que ha fet en aquests darrers mesos passa de mida. ZP s’ha cobrat, doncs, una nova víctima. Aquest cop ja no és Maragall o el govern d’esquerres, aquest cop és el partit qui li va donar els seus principals èxits (la "jefafura" del PSOE i la presidència del govern) Dràcula segueix devorant tots els colls que troba per davant. 
Fa ben poques hores un exultant Madí es passejava arreu dient que CiU s’acostaria als 60 diputats. Aquest era el convenciment del sector més bizarre de Convergència. Amb tot, la major part dels convergents es veien més enllà dels 50 diputats perquè s’havien acabat creient la cuina fabulosa de la Vanguardia i altres mitjans especialistes en plats a mida. Ara poden sortir amb tot tipus de zigazagues però el millor resum de la patacada és l’article d’en Sostres de l’Avui. Queda clar que Convergència ha de buscar aliats per governar i que ja no pot seguir amb aquell bell somni del govern en solitari amb aliances conjunturals. ZP deu riure com un mandarí des del seu catau de la Moncloa. La recerca d’aliats per Convergència la porta indefectiblement a dos escenaris: el de la socioconvergència i el del pacte amb Esquerra. Aquest últim supòsit és difícil tenint en compte els somnis d’entrar als ministeris per part d’en Duran i companyia. Per tant, a CiU només li queda una opció i és el de la sociovergència. En tot cas, passi el que passi, CiU ha de fer un replanteig sobre el seu estil i el seu llenguatge. Li convindria deixar enrere l’agressivitat, les tàctiques barates, els cops d’efecte d’en Madí i retrobar-se amb la CiU dels temps d’en Pujol: bones maneres i, en definitiva, molt bons resultats. Més que anar-se’n a Harvard a aprendre, el que ha de fer en Madí és pujar a Queralps i parlar amb l’avi,
Des de l’any 2003 Esquerra ha viatjat a través d’una tempesta permanent. Algun cop per errors propis però, massa vegades, pels vents violents que altres provocaven. L’ascens d’Esquerra i la seva posició de força estratègica han molestat a molts. I és per això que molt sovint els de fora han magnificat els errors d’Esquerra o senzillament l’han intentat apartar de la centralitat de la vida política. La tempesta ha tingut moltes etapes: el cas Carod, el mateix 11-M, l’Estatut, la carta financera…en moltes d’aquestes etapes hi hem vist una confluència d’interessos sobre el mateix objectiu: carregar fort contra Esquerra. La raó última de tota aquesta fúria n’és una i és ben poderosa: Esquerra fa nosa perquè té una fita ineludible: que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Si Esquerra abracés l’autonomisme, digués que sí a l’Estatut, es posicionés com una força simpàtica que va de progre i carinyosa, tot això no passaria. A Esquerra se li perdonaria la vida com se li va perdonar durant molts anys en que no pintava res en el panorama polític català. Cap força política com Esquerra ha assumit els seus propis errors i, fins i tot, ha arribat a flagelar-se en públic per les equivocacions comeses. Després de la tempesta, Esquerra arriba a la platja. Conscient que ha perdut un parell d’escons en el trajecte però sabedora que continua essent la força central de la política catalana. Més enllà de les enquestes que van intentar condicionar l’opinió parlant de fracassos estrepitosos, Esquerra se n’ha sortit. Un cop a la platja, cal respirar fondo, cal asserenar-se i cal seguir avançant, coneixedors que l’experiència és un grau i que, més enllà de les tempestes i les maltempsades, hi ha força per mirar cap endavant sense por. El fracàs, avui, no és pas d’Esquerra sinó de tots aquells que al llarg de 3 anys han invertit tots els esforços, diners i energies per debilitar l’esperança republicana. Podem dir que després de tres anys de setge, la bandera independendista segueix onejant. Els assetjadors han de començar a pensar a canviar de feina.
El primer anàlisi postelectoral és pel fenomen més seriós de la política catalana des de 1984: l’aparició d’una força de base lerrouxista al nostre país que té, com a objectiu bàsic, la divisió del país i l’erosió de la normalització lingüistica. Ciutadans ja és aquí, i malgrat els pocs vots que ha tingut entra amb 3 diputats. Aquesta representativitat ha estat a costa del PSC ja que Ciutadans ha pujat en els feus clàssics socialistes. En un futur proper, la sola presència de Ciutadans al Parlament li donarà més quota de pantalla i més capacitat per envalentonar-se. El risc és que en un partit central en la política catalana, com és el PSC, s’obri un debat sobre si fer més o menys cas a les tesis de Ciutadans ni que sigui per la por de seguir perdent vots. Ara bé, caldrà reflexionar sobre la influència que aquest partit ha tingut fins avui en els mitjans de Catalunya on els hi han donat molta més veu de la que a priori podien tenir, i també caldrà veure què hi ha darrera de certes informacions que apunten a "ajuts col.laterals" que els Ciutadans han rebut per orquestrar la seva campanya. S’ha apuntat que alguna força hauria finançat part de la campanya de Ciutadans per debilitar el PSC, aquest rumor mereix ser esvaït el més aviat possible en benefici de l’higiene democràtica del nostre país.