La subordinació de la política catalana a l’espanyola que pretenia CiU té en aquestes hores una evidència monumental: Mas i Duran enyoren en públic la falta d’atenció de Zapatero. Fins al punt que, immediatament, l’han avisat que no compti amb ells per votar res a Madrid. S’ha acabat l’idili convergent a Madrid? Mas i Duran han estat reclamant, durant hores, que Zapatero els hi donés un cop de mà en l’assumpte que tenien a mitges: la sociovergència. Mai en la política catalana havíem assistit a un capítol tan trist de submissió per part d’una força política del país. Què és això de demanar a un president espanyol que intervingui en els pactes a Catalunya? Què és això de subordinar els suports a Madrid al que el PSOE pugui fer al nostre país? És així com es vol contruir la pàtria? Ara els patriotes de butxaca, i de cartera, volen donar lliçons. Els mateixos, com ha dit Bru de Sala a RAC1, que han protagonitzat una traïció immensa al país, el pacte de la Moncloa, equiparable al Compromís de Casp. Volieu vendre el país i sortosament us ha sortit malament. Ara, aneu a plorar a la falda d’en Zapatero, que el més segur és que us saludi amb el somriure dels timadors.
[@more@]
Dins la gent republicana hi ha un sector lloable que apareix amb l’argument que el millor hauria estat "quedar-nos a l’oposició". És una actitud respectable però que no té res a veure amb els objectius republicans de construir sobirania. Com es construeix sobirania? Treballant per les polítiques socials i per les polítiques nacionals. Es construeix més sobirania defensant el petit comerç des de govern que anant a una manifestació. Es construeix més sobirania defensant la cultura catalana a Frankfurt que no pas fent una pregunta a govern des dels bancs de l’oposició. Es construeix sobirania treballant en defensa dels sectors productius del país, procurant per la gent gran o gestionant el fenomen de la immigració. El "quedar-nos a l’oposició" suposaria dos possibles escenaris gens bons pel país. El primer la sociovergència o dit d’una altra manera: anestèsia total per Catalunya, o un govern flac de Convergència que hauria suposat un retorn al passat. En tots dos casos, el "quedar-nos a l’oposició" hauria situat la política catalana com un apèndix de l’espanyola. Es a dir: el país hauria estat dirigit per control remot des del PSOE. En no quedar-nos a l’oposició, a més, torna a situar Esquerra com una força de govern. Tornem per governar, tornem per decidir i tornem per servir al país. Mal els pesi a alguns, mal els pesi als qui van intentar, des del primer dia del Pacte del Tinell, foragitar-nos i minoritzar-nos. La cultura fundacional d’Esquerra no és pas la d’estar a l’oposició, sinó que és el compromís amb les institucions catalanes. Aquesta és la nostra raó de ser i no cap altra. Macià, Companys, Irla, Tarradellas constaten aquest compromís. I fins i tot de les vuit legislatures de la Generalitat recent, en quatre Esquerra haurà tingut pes i influència a govern. Argumentar que és millor quedar-nos a l’oposició és una posició respectable però té res a veure amb l’origen d’Esquerra i, molt menys, amb el nostre destí. Que no és cap altre que la llibertat del nostre país. 
Ahir i avui l’Artur Mas ha insistit en el mateix: "als d’Esquerra els hi vam fer una oferta molt generosa". És a dir que rere el famós pacte nacional amb el que s’esduda Convergència hi havia, solament, "una oferta molt generosa" de càrrecs, cadires i una bona trona per Carod-Rovira. Aquest és el concepte de pacte nacional per a CiU. No hi havia horitzó pel país perquè no n’hi podia haver: CiU ja s’havia venut el país i el seu futur a la Moncloa. No hi havia en el "pacte nacional" de CiU cap voluntat d’anar endavant, cap interès de salvaguardar la llengua- com en 23 anys de reculades permanents- cap interès de voler ser a Europa, cap proposta per fer un "Pla Ibarretxe" i proposar un referèndum per l’autodeterminació. Res. Darrera "el pacte nacional" de CiU hi havia, només, "una oferta molt generosa". CiU, a més, va arribar a creure’s les seves pròpies mentides sobre Esquerra i va pensar que per "una oferta molt generosa" Esquerra acabaria dient que sí. Amb la seva subhasta d’ofertes i contraofertes, CiU ha explicitat a la perfecció quins són els seus objectius en política: ocupar cadires i para de comptar. 
Convergència i Unió afirma que el govern de l’Entesa no ha acceptat els resultats de les eleccions. Una afirmació de propaganda que pensen repetir fins que alguna persona càndida se l’acabi empassant. Però el que està clar és que CiU no accepta, ni acceptarà, el legítim dret dels partits a buscar aliances i a crear majories. Ells en són incapaços, com el PP, i com el PP pensen coalligar-se amb la seva pròpia desesperació. Lluny d’admetre que hi ha un sistema democràtic que permet els governs de coalició s’aventuren a tres o quatre anys més d’oposició heavy, duríssima, implacable. El primer símptome és la cassola-borroka, és a dir l’enviament massiu de padrines i tietes kamikazes als programes de la ràdio, de la tele, a les seus dels partits, on faci falta. La propaganda convergent les ensinistra a la perfecció: "ens han robat el govern" diuen i, en el fons, repeteixen la vella màxima de Marta Ferrusola: "ens han entrat a robar a casa". Les cassola-borroka són l’expressió que CiU ha deixat de ser CiU per acostar-se al moll de l’os del PP: agitació, propaganda pel fet i el que faci falta. Si guanyen, supèrbia, si perden, sublevació. El pitjor dels casos és que a Catalunya, i a quasi tot arreu, l’estratègia del desordre no ven. La tàctica dels cassola-borroka pot ser bona per mantenir un nucli actiu de kamikazes casolans. Però no sembla pas l’encertada per començar a corregir el rumb i recuperar, algun dia, el govern. Per ells i elles va. 
La compareixença d’en Mas i en Duran ha estat tot un exercici de fúria desfermeda. Mas ha destinat les seves energies a carregar contra el pacte de l’Entesa. No hi ha hagut cap bocí d’autocrítica, ni de reflexió serena. Cap. Del que es tractava era de llançar el mateix missatge cap a la tropa: ens han robat el govern i ho han fet sense dissimul. Interessant resultava veure la cara que feia Duran: semblava absent, semblava perdut a les quimbambes mentre Mas desgranava el manual d’acció que li havia dictat Madí. "El govern no tindrà qualitat democràtica" aventurava Mas a l’estil 2003 quan també van advertir de la manca de legitimitat de la presidència d’en Maragall. Pitjor encara quan Duran ha intervingut avisant el PSOE que no tindrien el suport de Convergència. Llavors tot ha saltat pels aires. Llavors s’ha demostrat que rere de tot plegat hi havia un intent de supeditar la política catalana a l’espanyola. Tu em dones suport a Barcelona i jo a Madrid. I com que tu no m’has ajudat a Barcelona, ara jo no t’ajudo a les Espanyes. Els patriotes han quedat desemmascarats de cop. Però s’ha acabat la compareixença i ens ha quedat la sensació que rere el soroll no hi havia res més que fúria. La fúria d’haver perdut trones i cadires, la fúria de no poder generar ingressos per pagar la costosa campanya, la fúria de no tenir pes a Madrid, la fúria de no poder tenir algun ministeri. El millor, però, és la sensació estranya que entre els dos compareixents també hi havia fúria manifesta. Cada cop que en Mas es girava per buscar algun gest de complicitat de Duran només trobava silenci o cares buides. Si no ho arreglen, els dos socis coalligats de la federació poden acabar molt bé. La nit de Sant Valentí ja és aquí, estimats federats. 
De cara a resoldre els dubtes que l’Entesa Nacional i de Progrés pugui haver generat entre alguns votants d’Esquerra, n’hi ha prou amb les declaracions que ha fet, avui mateix, el secretari general del PP, Ángel Acebes. Es tracta d’unes opinions molt aclaridores que es comenten per si mateixes: 
Convergència s’assembla cada vegada més a un club d’agit-prop. Els qui ahir eren els reis del pacte, del pragmatisme, de l’alta política, ara s’han convertit en fabricants de dvds i muntadors de ciris estrambòtics com el jurament davant la tomba de Guifré el Pelós. Han estat incapaços de sumar majories o d’aconseguir un èxit que els permetés governar en solitari. Veient novament com se’ls escapen els socis, es dediquen ara a instigar el malestar contra un govern que encara s’ha de constituir. Trucades, mobilitzacions, correus electrònics, declaracions intempestives…i cassolades. És l’últim que faltava veure dels respectables convergents: passejar pel carrer picant una cassola. Qui els havia de dir a la gent d’ordre que haurien de sortir al carrer i fer allò que sempre han criticat tant: manifestar-se, fer merder, cridar pels carrers…L’important, però, és que no facin autocrítica. Mentre no avaluin tot el que han fet malament, que ha estat molt, s’aniran perpetuant en l’error. Si segueixen per aquest camí, que no ens estranyi que aviat els veiem buscant àcid bòric pels carrers de Barcelona. 
La Guerra dels matiners, que la reacció catalana va llançar al XIX, ha tingut avui un nou episodi de rebel.lió des de les ones herzianes. Dret des de la seva trona, Mossèn Bassas ha instigat la tropa: "truqueu o envieu correus aquells que voleu dir alguna cosa sobre la decisió d’Esquerra de fer de nou el tripartit". Per animar la fatua antirepublicana, Bassas no ha dubtat en qualificar el nou govern de la Generalitat com "sota sospita" tot i que després ho ha volgut arreglar dient que es tractava d’una ironia. El cas és que la centraleta de Catalunya Ràdio s’ha desbordat amb la carcúndia habitual de "sóc un votant de CiU que vaig votar Esquerra pensant que no tornarien a fer el mateix que el 2003 i no farien Montilla president". És divertit el nostre país: la ràdio pública engegant una guerra de matiners contra un govern que encara s’ha de constituir però que, en tot cas, té tota la legitimitat democràtica. Aquesta setmana serà divertit escoltar i llegir la resta dels furibunds protagonistes del Bruc Mediàtic convergent: l’FM Àlvaro, en Villatoro, l’Oliver i la resta de sermonejadors habituals. Republicans, és l’hora de disfrutar una mica!
Titular de La Vanguardia del dia 3 d’aquest mes. Titular explícit que dóna idea de quina era la prioritat de pacte pel que fa a en Mas i la seva tropa. La sociovergència era la primera i més important opció dels convergents. Un cop els hi van fotre la porta pels morros, Mas i els seus van córrer cap a la porta d’urgència: Esquerra Republicana. Llavors van desenterrar aquell fabulós concepte del pacte nacional. Per CiU Esquerra sempre ha estat com aquella roda de recanvi d’emergència que hi ha molts cotxes, que només permet fer 50 quilòmetres fins el concessionari. CiU no s’ha cregut mai això de l’opció nacional. Ni al 1995 ni al 1999 quan van preferir pactar amb el PP tot ridiculitzant les ofertes de pacte que els hi feia Carod-Rovira per no haver de caure en mans de l’ultradreta espanyola. I ara tampoc. Ara preferien el pacte que ZP els havia promès: el pont aeri Madrid-Barcelona-Madrid, amb ministres i consellers. Quan els ha fallat aquest somni de colors no han tingut cap més opció que trucar les portes d’Esquerra. Però ja era massa tard. Ara els convergents blasmen, criden, esparrequen i acusen Esquerra de nomenar "un espanyol" i altres bertranades per l’estil. Els emprenya que el PSC en un acte de sobirania estricte hagi acordat un govern des de Catalunya. Perquè la clau de CiU no era a Catalunya: era a Espanya. 
Segons vam conèixer ahir, la reedició del tripartit està prenent forma i com en l’any 2003, les relacions internacionals tornen a ser un cavall de batalla. Com va assenyalar CiU en el seu DVD, la política exterior de l’anterior govern va patir d’una excessiva fragmentació, descoordinació i tensions internes. Conscients que la manca d’una estructura comuna i d’un lideratge polític fort ha acabat sent el taló d’Aquil·les de la política exterior del govern tripartit, Esquerra i Iniciativa (com CiU) proposaven en els seus respectius programes electorals la creació d’una Conselleria d’Exteriors. El PSC també es va plantejar internament la creació d’aquest nou Departament, però la imatge rupturista amb l’Estat que això podria suposar va fer que finalment descartessin la idea.