Els resultats del PSC ens fan pensar en un harakiri de dimensions siderals. Un partit de poder i de govern convertit en un objecte de sacrifici ritual gràcies a les arts del gran sacerdot Zapatero. Se’ns fa difícil imaginar un pitjor escenari per un partit que ha estat determinant per la política catalana al llarg de 25 anys. Un PSC que ha liderat el pol municipalista i que ha estat, al llarg d’aquest quart de segle, l’única alternativa política al pujolisme. Els 37 diputats d’avui suposen un pas en fals enorme per un partit que amb Maragall havia estat a punt de tocar el cel. I obren molts d’interrogants de futur veient les fugues de vots que el PSC ha tingut cap Iniciativa, cap a Ciutadans i també cap a CiU. Un partit que, en clau interna, també es veurà abocat, en els propers mesos, a terrabastalls que ara són difícils de calibrar. Però després del fracàs de Montilla quedarà veure quin paper tindrà Maragall i el seu entorn o quin paper futur voldran jugar-hi elements com Corbacho. Del 1980 el PSC ha fet petits sacrificis en favor del PSOE, però el que ha fet en aquests darrers mesos passa de mida. ZP s’ha cobrat, doncs, una nova víctima. Aquest cop ja no és Maragall o el govern d’esquerres, aquest cop és el partit qui li va donar els seus principals èxits (la "jefafura" del PSOE i la presidència del govern) Dràcula segueix devorant tots els colls que troba per davant.
[@more@]
