CiU té dos objectius marcats en aquestes eleccions. El primer és el retorn ràpid als cotxes oficials i a les moquetes institucionals. En l’intent li va la vida: de sobres són conegudes les penúries econòmiques que la Federació ha patit al llarg d’aquests 3 anys d’oposició. Quatre anys més al dic sec, CiU s’ofegaria com un peix fora de l’aigua. Perquè la seva aigua és el poder, i prou. L’altre objectiu del bipartit de dretes és liquidar Esquerra de l’espai polític. Pujol i els seus intel.lectuals de capçalera van construir una teoria que Catalunya només podia suportar una força política en clau nacional. Es la teoria del pal de paller. Al llarg de 25 anys els de CiU han fet i desfet tot el que ha estat en les seves mans per esborrar Esquerra del mapa. Del 80 al 84 van intentar-ho per la via de l’assimilació i els hi va sortir prou bé: Esquerra va quedar en un no-res. Més tard van intentar-ho per la via de ficar-hi cullerada en les tensions internes dels republicans (l’etapa Colom-Rahola on CiU va apostar clarament per aquests dos personatges enfront de la nova direcció) CiU va prosseguir incorporant el PI a les seves files com abans ho havia fet amb els d’Esquerra catalana que eren seguidors d’Hortalà. Al 1999 CiU va treballar obsecadament per frenar l’ascens imparable d’Esquerra: va marginar-la de TV3 i de l’espai mediàtic que dominava i va preferir apostar per un pacte amb el PP a nivell de Catalunya abans de fer-ho amb Esquerra. L’intent era escanyar la força republicana abans de permetre un altre salt cap endavant. Però el salt hi va ser-hi. El 2003 Esquerra va ser decisiva per formar govern i CiU va tornar-la a tractar com sempre: com una crosa que indefectiblement acabaria per donar-li suport. Però es van equivocar. Al llarg d’aquests 3 anys, CiU ha tingut la fal.lera d’atacar sistemàticament Esquerra i d’arraconar-la de la centralitat política. No s’han estudiat massa les maniobres convergents en les hores difícils del cas Carod, una CiU que va intentar aprofitar aquella situació per tornar a govern i expulsar Esquerra. Lluny de posar-se al costat de la veritat i contra la manipulació dels espanyols, CiU va preferir saltar a l’iogular i carregar contra Carod-Rovira. El penúltim episodi va ser el Pacte de Mas a la Moncloa, un dels objectius indissimulats d’aquell acord antipaís va ser, precisament, forçar la marxa d’Esquerra del govern. En Mas ja ho va dir l’endemà de la seva traïció davant dels micròfons de Catalunya Ràdio: "si Esquerra no diu que sí, que marxi del govern". L’últim episodi el podem presenciar dia a dia quan CiU s’entesta en la càrrega frontal contra Esquerra. Volen tornar als anys 80 quan Esquerra era càmfora i recordatoris, nostàlgia i museologia. Però els temps estan canviant i si una cosa està clara és que, malgrat els atacs i els paranys, Esquerra té una base sòlida, i en creixement, i un electorat jove i de mitjana edat que és el seu autèntic capital. Davant això, CiU només pot confiar en acompanyar els avis a votar.
[@more@]
