L’osonenc Quico Homs i Molist, res a veure amb l’exconseller Francesc Homs, va ser una de les grans revelacions de tot el procés estatutari de Catalunya. Homs va convertir-se, al costat d’en Joan Ridao, en una figura parlamentària de primer ordre. De sobres és coneguda la seva capacitat de negociació i les seves virtuts oratòries. Però de l’Estatut del Parlament, on Homs hi va jugar fort, vam passar al Liliput de la Moncloa. I a partir d’aquí la figura d’Homs sembla haver entrat en un eclipsi dins el planeta convergent. Massa sobiranisme? Massa defensa de l’Estatut del Parlament? El cas és que a partir de gener d’enguany poques vegades hem vist l’Homs envoltat del cèlebre pinyol convergent. I llavors han vingut les llistes al Parlament i, curiosament, un dels actors principals de l’Estatut del 30 de setembre ha estat rellegat en un lloc molt discret de les llistes convergents per Barcelona (el 14!) Molt per sota de personatges que ben poc han fet com aquest país, com el conegut amic de l’est el Camarada Fernàndez Teixidó. Com pot ser, per exemple, que Homs se situi al 14 i l’FT al 6? Què hi ha darrera d’aquesta exclusió? I sobretot què hi ha darrera de l’exclusió d’Homs de la primera línia mediàtica de CiU? No serà que l’Homs és dels ferms partidaris d’una unitat d’acció amb Esquerra, idea que el pinyol de Mas i Madí no volen veure ni en pintura?
[@more@]
Mentre el país és envaït per tota mena d’enquestes, la major part amb la intenció gens dissimulada de crear opinió i no pas de recollir-la, Esquerra es dedica a la seva pròpia enquesta. Quina? El parlar amb la gent i el de copsar quin és l’estat real d’opinió del personal. Avui li ha tocat el torn al món del benestar i la sanitat. Esquerra ha organitzat un esmorzar amb gent d’aquests sectors, on s’hi han trobat des d’entitats dedicades al suport dels minusvàlids fins la potent indústria farmacèutica del país. A la trobada, celebrada en un hotel de Barcelona, Esquerra ha trobat una bona acollida general al seu programa. L’exconsellera Simó i Carod-Rovira han anat desgranant propostes que, d’entrada, han demostrat que els republicans tenen ben apresa la lliçó de benestar i família. Contra el que diu la propaganda del Bruc mediàtic convergent, Esquerra ha gestionat bé, amb capacitat i sabent quines són les prioritats més importants per atendre les necessitats del país. L’enquesta d’avui és que sectors ben diversos del món del benestar i la sanitat s’agafen seriosament les propostes d’Esquerra. I és que més enllà de l’agit-prop de Madí-Sostres i els ansiosos de tornar a govern, hi ha una Esquerra responsable que es pren el govern com el que ha de ser, una eina per servir el país i no pas com un estri per servir al partit. 
El setembre de 2005, ara fa un any, el país va viure amb il.lusió un parell d’esdeveniments. El primer l’OPA d’una empresa radicada a Catalunya sobre la primera empresa energètica espanyola. La segona l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya. Les dues notícies suposaven, de facto, l’obertura d’una nova relació entre Catalunya i l’Estat Espanyol. Flotava sobre l’ambient la idea que l’Espanya plural començava a prendre forma. En la qüestió de l’OPA era interessant perquè per primera vegada una empresa catalana incidia directament sobre el moll de l’ós de l’economia espanyola sense haver de radicar-se a Madrid. L’Estatut del Parlament suposava un vertader acte de sobirania catalana: per primera vegada des de 1714 Catalunya reforçava el seu autogovern des de l’interior de la seva màxima institució. Les dues notícies, OPA i Estatut, representaven una autèntica bilateralitat entre Catalunya i Espanya. Malauradament Espanya ha rebentat l’esperança catalana. L’Estatut del Parlament ha estat transformat en el Liliput de Mas i ZP. I l’OPA ha estat rebentada amb les maniobres més conspiratives mai vistes en l’esfera econòmica, això sí revestides amb el vernís de la llei del mercat. Amb tot, Catalunya ha quedat amb la porta pels morros. Entre nosaltres creix la idea que amb Espanya ja no hi ha res a fer. L’autonomisme, el regionalisme, fins i tot el federalisme comencen a ser idees caducades. Espanya no ens vol com a socis ni com a companys de viatge. Senzillament ens vol com a subjectes fiscals, callats, lligats de peus i mans. Després de donar per finiquitat el setembre de les il.lusions, només ens queda avançar cap a la independència. Si no ens hi volen, que s’ho facin. Mas encara somia amb l’autonomisme tronat de principis dels 80, Montilla encara carreteja la rància idea del federalisme amb l’ajut de Saura i Piqué és, senzillament, un col.laboracionista del Vichy català. Ens queda Esquerra i és Esquerra al qui li pertoca obrir pas cap a la independència. 
En aquestes últimes hores estem assistint a una farsa dolenta per part de l’Estat Espanyol. Un cop més se’ns vol negar el que és nostre. I el que és nostre és que les inversions en infrastructures tinguin a veure amb el Producte Interior Brut i no amb els capricis del ministre de torn. Solbes i els seus esbirros econòmics fan els números que ells volen i ens volen donar gat per llebre. De la mateixa manera que des de fa anys i panys ens neguen la publicació de les balances fiscals de l’estat espanyol perquè els catalans no ens vingui un patatús al descobrir la magnitud del robatori. La farsa dels pressupostos ha portat, però, a dos capítols encara més ridículs. El primer l’ha protagonitzat el govern socialista de la Generalitat que ha presentat els seus números en una roda de premsa a la seu del PSC. Aquesta gent ho confon institucions i partit i si segueixen així aviat faran la sardinada de la festa de la rosa al pati dels tarongers. Lamentable. Com lamentable ha estat la compareixença de Mas davant la premsa atribuint-se la glòria de les inversions als seus mèrits i a la seva nit boja a la Moncloa ("quina nit la d’aquell dia, Mas, quan vas vendre el país i el seu futur per una promesa de presidència a la Generalitat") El cas és que tan CiU com PSC juguen a la farsa i enmig de la seva sopa de números i guanys i inversions i altres peripècies no ens diuen el que és real i el que és veritat. Algú se’n recorda què diu la disposició addicional tercera de l’Estatut sobre inversions en infrasestructures? Doncs diu això: "La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys". Es a dir tenim data de caducitat per la farsa. 7 anys. Si tenim en compte que un pressupost és una declaració d’intencions i l’habilitat dels espanyols és de pressupostar i no executar, ens trobarem que després de 7 anys de promeses poca cosa tenim en ferm. Passats els set anys, l’Estat seguirà amb la seva repartidora capriciosa, amb un agreujant: les comunitats subsididades ja no rebran més calés d’Europa. Per tant Catalunya haurà de fer-se la generosa. Aquesta és la realitat de les inversions que ens promet l’Estatut: promeses a 7 anys i poca cosa més. I això sense tenir en compte un altre drama: quin és el dèficit real en infrastructures que pateix Catalunya des de fa anys i anys? PSC i CiU en són còmplices. Al cap i a la fi tan l’un com l’altre, o tots dos a l’hora, han estat manant o influint sobre l’Estat al llarg de més de 20 anys. Lluny de reconèixer la veritat es dediquen a fer farses barates. 
Jordi Pujol va passar-se 23 anys renyant la gent del país perquè criava poc. Pujol que té una colla nombrosa de descendència advertia que cada família catalana havia de tenir un mínim de 3 fills. La llàstima és que la Generalitat no posava coses tan fonamentals com escoles bressols per ajudar la política natalista de les famílies. Ha hagut de ser la consellera d’Esquerra Marta Cid qui fes una passa decisiva per crear places d’escola bressol i donar suport a les famílies a l’hora de pujar els seus fills. Però els de CiU es despatxen avui amb mesures per incentivar que les parelles tinguin el tercer fill i per això posen un xec de 4000 euros per any a qui ho tiri endavant. Però qui ho podrà tirar endavant en un país on la conciliació de la vida laboral i familiar és un impossible i on hi ha ben poca política d’habitatge social ( aquí hauríem d’estirar les orelles als bons nois d’IC)? La majoria de les famílies d’aquest país o no tenen fills perquè no se’ls poden permetre, o com a molt en tenen un, alguns resistents arriben fins a la parelleta. Ara per ara qui té tres o més fills o bé són els immigrants o bé són els qui tenen molts recursos econòmics. 4000 euros per un fill l’any no resoldrà pas els obstacles que moltes famílies tenen a l’hora de gestionar les seves famílies i no és una quantitat econòmica suficient per animar als qui en tenen dos per fer una passa cap endavant. En tot cas 4000 euros serà una aportació més als qui ja tenen prou diners i podran invertir la quantitat en algun caprici familiar i serà una bona notícia per animar la natalitat entre els immigrants (els que ja estan aquí i els que avisats per les bonificacions puguin arribar)
Les presses per aparèixer com un partit de convenció catalanista han provocat que el Portaveu del Govern socialista, en Joaquim Nadal, es colés en la presentació del Catalunya-Euskadi. Es a dir de la nova costellada futbolística que l’ínclita Federació Catalana de Fútbol organitza per guanyar algun calé i demostrar que fa feina. És de suposar que en Nadal volia aprofitar la seva aureola de socialista maragallià i catalanista per aprofitar el rebuf del partit de la selecció. Al marge de sortir a les fotos Nadal hauria de respondre què ha fet ell, i el seu partit, per la promoció de les seleccions catalanes. Anys després de la recollida de signatures a favor de les seleccions i de les campanyes de la plataforma les coses estan igual com estaven. Només Esquerra va intentar moure la qüestió trobant-se sola davant del perill. Ni CiU va moure un dit per ajudar en aquells moments, va esperar que Niubò i la gent d’Esquerra es trobés amb les maniobres secretes del Consejo Superior de Deportes i de la diplomàcia espanyola. En tot cas tan CiU com el PSC van cometre el cinisme d’atribuir a Niubò el fracàs de les seleccions catalanes. Temps després ens trobem amb un partit de costellada més i amb la sensació que malgrat la voluntat popular les coses segueixen iguals com sempre. No tan iguals: Nadal es fa la foto per revestir-se de purpurina nacionalista i CiU només té al cap tornar a govern. Quan ho faci que ningú esperi que moguin un dit per Catalunya ni per les seves seleccions. 23 anys de govern de la dreta regionalista- vuit dels quals amb el prometatge del PP- han servit per il.lustrar-nos que CiU no farà res per molestar l’amo, l’amo espanyol. 
L’Action Man de CiU David Madí s’ha posat en funcionament. Avui ens ha presentat un fascinant eslògan per conduir la precampanya de l’antiga Casa Pujol, avui partit d’agressivitat Manga que ben bé podria presidir "Bola de Drac". David Madí ens presenta, en precampanya, l’eslògan peculiar "ERCPSCPSOEICV o CiU". En aquest eslògan sorprenen algunes coses. Primerament a quina part de l’equació col.loquem la incògnita PP? A la de les esquerres de ben segur que no. Doncs només queda una part de l’equació, la que està a la dreta. Ens hauríem de preguntar quina és la raó exacta d’aquest oblit. Potser connecta a la perfecció amb aquella expressió d’en Mas dient que no li faria res ser president amb els vots del PP. En tot cas també sorprèn la situació del PSOE a l’equació madiniana. Amb qui va pactar Mas l’Estatut de Liliput? Amb qui festeja ara els pressupostos de l’Estat? Amb qui va negociar l’exclusió del President Maragall? El que no sorprèn, i gens, és que Madí situi a Esquerra al principi de l’equació del dimoni. Per CiU, Esquerra és la personificació del diable sobre la terra catalana. No debades avui un altre samurai de CiU, l’escrivent Sostres, es despatxa amb un article carregant fort contra Esquerra. L’atac frontal contra ERC i els seus votants amb el qual obren la precampaya els convergents és un avís seriós a la navegació: no volen a ERC ni com a viatgers de primera en el vaixell del futur govern i, ni tan sols, com a polissons que vagin a la deriva en una barca salvavides. La consigna del Doctor Floyd a la sala de màquines de CiU és foc a babord, estribord, proa i popa contra la nau republicana. La subconsigna és: ignorem al PP, potser els haurem de necessitar en cas que Montilla es resisteixi a la sociovergència. Els contes de les lleteres Mas i Madí sempre tenen un problema: són contes de lleteres que van per camins pedregosos. Al 2003 ja anaven de perdonavides fins i tot els dies després de les eleccions. Insultar, menystenir i voler aparcar Esquerra s’acaba pagant car. Sobretot en un partit amb molta memòria, amb 75 anys de memòria. 
A Catalunya hi ha qui no ha sortit, encara, de la mentalitat colonial. S’han independitzat fins i tot els del Camerún però molts de nosaltres, per desgràcia, viuen atrapats per la mentalitat de súbdit de la metropoli. Quan se’ns entafora la notícia de l’embaràs de la senyora del Príncep com a obertura de qualsevol noticiari o diari se’ns vol imposar, precisament, la mentalitat colonial que alguns tenen. No hi havia cap més notícia interessant que la d’un matrimoni que espera un naixament? Els progres que quan els parles de defensar la llengua del nostre país et responen que no els interessa el debat dels símbols què hi tenen a dir sobre una notícia d’aquest tipus. Sembla que alguns el debat dels símbols o de la identitat només els molesta quan ve de Catalunya. En tot cas l’única preocupació que tenim com a republicans independentistes és que mentre depenguem de la metròpoli cada naixament de la Casa Reial serà una càrrega més sobre el pressupost de l’Estat. Càrrega que haurem de sufragar com a monàrquics fiscals que ens toca ser. Algú s’ha parat a pensar el que suposarà que cada infant d’aquests- aviat seran 8- disposi d’un palauet, un protocol, una seguretat i un pressupost propis? 
En Pere Martí és un dels nous homes forts del diari Avui. Com en el temps de l’Albert Sàez, els articles d’en Martí resulten molt interessants de llegir. El passat dilluns Martí escrivia un interessant 