El setembre de les il.lusions

El setembre de 2005, ara fa un any, el país va viure amb il.lusió un parell d’esdeveniments. El primer l’OPA d’una empresa radicada a Catalunya sobre la primera empresa energètica espanyola. La segona l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya. Les dues notícies suposaven, de facto, l’obertura d’una nova relació entre Catalunya i l’Estat Espanyol. Flotava sobre l’ambient la idea que l’Espanya plural començava a prendre forma. En la qüestió de l’OPA era interessant perquè per primera vegada una empresa catalana incidia directament sobre el moll de l’ós de l’economia espanyola sense haver de radicar-se a Madrid. L’Estatut del Parlament suposava un vertader acte de sobirania catalana: per primera vegada des de 1714 Catalunya reforçava el seu autogovern des de l’interior de la seva màxima institució. Les dues notícies, OPA i Estatut, representaven una autèntica bilateralitat entre Catalunya i Espanya. Malauradament Espanya ha rebentat l’esperança catalana. L’Estatut del Parlament ha estat transformat en el Liliput de Mas i ZP. I l’OPA ha estat rebentada amb les maniobres més conspiratives mai vistes en l’esfera econòmica, això sí revestides amb el vernís de la llei del mercat. Amb tot, Catalunya ha quedat amb la porta pels morros. Entre nosaltres creix la idea que amb Espanya ja no hi ha res a fer. L’autonomisme, el regionalisme, fins i tot el federalisme comencen a ser idees caducades. Espanya no ens vol com a socis ni com a companys de viatge. Senzillament ens vol com a subjectes fiscals, callats, lligats de peus i mans. Després de donar per finiquitat el setembre de les il.lusions, només ens queda avançar cap a la independència. Si no ens hi volen, que s’ho facin. Mas encara somia amb l’autonomisme tronat de principis dels 80, Montilla encara carreteja la rància idea del federalisme amb l’ajut de Saura i Piqué és, senzillament, un col.laboracionista del Vichy català. Ens queda Esquerra i és Esquerra al qui li pertoca obrir pas cap a la independència.

[@more@]

Tweet