En aquestes últimes hores estem assistint a una farsa dolenta per part de l’Estat Espanyol. Un cop més se’ns vol negar el que és nostre. I el que és nostre és que les inversions en infrastructures tinguin a veure amb el Producte Interior Brut i no amb els capricis del ministre de torn. Solbes i els seus esbirros econòmics fan els números que ells volen i ens volen donar gat per llebre. De la mateixa manera que des de fa anys i panys ens neguen la publicació de les balances fiscals de l’estat espanyol perquè els catalans no ens vingui un patatús al descobrir la magnitud del robatori. La farsa dels pressupostos ha portat, però, a dos capítols encara més ridículs. El primer l’ha protagonitzat el govern socialista de la Generalitat que ha presentat els seus números en una roda de premsa a la seu del PSC. Aquesta gent ho confon institucions i partit i si segueixen així aviat faran la sardinada de la festa de la rosa al pati dels tarongers. Lamentable. Com lamentable ha estat la compareixença de Mas davant la premsa atribuint-se la glòria de les inversions als seus mèrits i a la seva nit boja a la Moncloa ("quina nit la d’aquell dia, Mas, quan vas vendre el país i el seu futur per una promesa de presidència a la Generalitat") El cas és que tan CiU com PSC juguen a la farsa i enmig de la seva sopa de números i guanys i inversions i altres peripècies no ens diuen el que és real i el que és veritat. Algú se’n recorda què diu la disposició addicional tercera de l’Estatut sobre inversions en infrasestructures? Doncs diu això: "La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys". Es a dir tenim data de caducitat per la farsa. 7 anys. Si tenim en compte que un pressupost és una declaració d’intencions i l’habilitat dels espanyols és de pressupostar i no executar, ens trobarem que després de 7 anys de promeses poca cosa tenim en ferm. Passats els set anys, l’Estat seguirà amb la seva repartidora capriciosa, amb un agreujant: les comunitats subsididades ja no rebran més calés d’Europa. Per tant Catalunya haurà de fer-se la generosa. Aquesta és la realitat de les inversions que ens promet l’Estatut: promeses a 7 anys i poca cosa més. I això sense tenir en compte un altre drama: quin és el dèficit real en infrastructures que pateix Catalunya des de fa anys i anys? PSC i CiU en són còmplices. Al cap i a la fi tan l’un com l’altre, o tots dos a l’hora, han estat manant o influint sobre l’Estat al llarg de més de 20 anys. Lluny de reconèixer la veritat es dediquen a fer farses barates.
[@more@]
