Les enquestes catalanes dibuixen, si més no, una tendència. A Catalunya no hi hauran majories absolutes. Acabat el Temps Pujol, al nostre país es farà molt difícil el retorn a les majories aclaparadores. Això és així i ens hi hem d’anar acostumant. En aquest context Mas fa una autèntica declaració de principis quan afirma que no vol Carod-Rovira com a conseller en cap. Tot i sabent que Esquerra serà decisiva per formar govern, CiU li tanca les portes als morros. Amb l’hipòtesi que Mas sigui president, quin és el projecte de govern que volen per a Catalunya? Sembla ser que Mas s’inclina per un govern en solitari, fràgil, i absolutament depenent. Depenent de qui? Depenent de Zapatero, ésclar. Quan Mas va interpel.lar a ZP demanant-li que evités la repetició del tripartit va ensenyar molt clarament quina és la lletra petita del Pace Mas-ZP: la supeditació de CiU als dictats de la Moncloa i el paper decisiu de ZP en els futurs governs de la Generalitat. Per tant tot apunta que en el cas de voler governar en solitari CiU voldria abocar el país cap a la fragilitat. I això en la perspectiva que des de la Generalitat s’haurà de desplegar l’Estatut cosa que voldrà dir una continua pressió sobre el govern central. Queda clar que un govern fràgil no és la millor eina per anar cap a Madrid a negociar. Això en Mas ja ho sap. I això també ho sap un Montilla al qui li agradaria també governar en solitari. Davant la perspectiva de governs fràgils, depenents, i submissos només queda una alternativa. Els republicans. Per què ahir tan al PSC com a CiU desitjaven casar-se amb Esquerra i li oferien tot l’or del món? Per què avui tots dos coincideixen en deixar Esquerra de la cuneta? No és, com ens volen fer creure, una qüestió que Esquerra no sàpiga governar i faci les coses malament. Si fos així, ni en Trias ni l’Hereu l’estarien festejant per codirigir la segona institució més gran del país. No. Si CiU i PSC volen fora Esquerra de la Generalitat és per constituir un govern feble i per poder atendre sense interferències al poder real que es vol imposar. Ara sí, i no pas amb el Tinell, la política catalana corre el risc seriós de subordinació a Espanya.
[@more@]
Una colla d’intel.lectuals a l’òrbita de CiU van presentar l’adveniment del Pacte del Tinell com les campanades a mort del nacionalisme català i, per extensió, de Catalunya mateixa. Apuntaven els integrants del Bruc Mediàtic que el Pacte trencava l’eix central en que s’havia mogut Catalunya des de la transició: l’eix nacionalistes-espanyolistes i que això conduia al desastre final. Cal recordar que al 1999, quan CiU pactà amb el PP no els hi va preocupar a tota aquesta columna d’intel.lectuals la deriva del nacionalisme català cap a posicions espanyolistes. La seva entrada amb força l’any 2003, per denunciar el dimoni del Tinell, només era explicable pel pànic a perdre el govern. Aquests mateixos exposaven que l’entrada del Partit Socialista a la Generalitat suposaria la fi del país i una mena de conversió de Catalunya en una simple comunitat autònoma. Però el pas del temps ha anat desmuntant les tesis d’aquest Bruc Mediàtic, el país no es descatalanitza i hem arribat a l’extrem, precisament, que el president socialista de la Generalitat ha estat descavalcat precisament per un pacte espanyol entre CiU i el PSOE, i que Maragall ha estat, gràcies al Tinell, més catalanista que molts dels polítics de CiU que van passar per la Generalitat de Catalunya. Tres anys despré del desastre anunciat, CiU i ERC sumaran més escons que el 2003 i el PSC va perdent gas. L’únic punt negre en aquest escenari- somiat per qualsevol sobiranista o independista- és la supeditació de Mas amb Zapatero. Mas haurà de tornar el favor a ZP per haver apartat un candidat com Maragall i haver-ne col.locat un de segona com Montilla. I aquest favor que haurà de pagar té un preu amb IVA i es diu submissió. Submissió a Barcelona per reclamar gaire res del petit Estatut que ens van "donar" i submissió a Madrid per afavorir la bona navegació del Govern ZP. Ho denunciaran aquests intel.lectuals de CiU? Molt ens temem que es comportaran com uns simples panxacontents.
Iceta és una fura capaç de vendre’t una rentadora vella fent-la passar per una pantalla plana de televisior. L’Iceta va intentar transformar l’oposició a la pregonera de la Mercè com un acte d’intransigència per una qüestió de llengua. Venint a dir, menys o menys, que el millor que li pot passar a la llengua catalana és que no pateixi instrumentalització política. Ara bé, l’oposició a una pregonera d’aquest estil no només s’hauria de reduir a una qüestió d’idioma. Lindo, a l’igual que el seu company Muñoz Molina, mantenen la tesi que l’estat espanyol corre el risc de balcanització i, per tant, s’han demostrat des de fa anys com a furibunds opositors al pluralisme de l’Estat Espanyol. Intel.lectuals de capçalera del progressisme no han evitat esforços en una crítica desmesurada al nacionalisme català. Per tant, posar Lindo com a pregonera suposa beneir a qui ens ha fustigat durant molt temps. I suposa, alhora, atorgar el grau de pregonera a la ciutat a una escriptora menor, molt menor, la contribució de la qual queda reduïda a un discret Manolito Gafotas. Un boicot a la Lindo, al marge del que digui l`’hàbil Iceta, és un acte d’intel.ligècia, d’obertura de mires i de coherència. En el fons, darrera el que podria ser una anècdota- la tria d’un pregó- s’hi evidencia una manera d’entendre el país, la seva cultura i la seva manera de veure el món. Amb l’elecció d’Elvira Lindo ens adonem que el cosmopolitisme del PSC s’acaba a Madrid, just en el mateix lloc on s’acaba el nacionalisme de CiU. Els dos trens de la sociovergència sempre acaben en alguna via morta de l’estació de Chamartín, a l’espera d’ordres i d’instruccions. 
Ho deia el Diari Republicà en un post anterior: l’optimisme comença a fondejar en les aigües d’Esquerra. Entre la militància i l’electorats republicans s’estén la percepció que Esquerra ha sortit del clot i es comença a preparar per l’embranzida. Si hi ha un electorat perillós és el d’Esquerra, perquè un cop mentalitzat que pot anar a més, fa un esforç descomunal per aconseguir-ho. Els últims actes perpetrats per Carod-Rovira i Puigcercós al territori demostren que els ànims comencen a pujar i que l’autoestima republicana va cap amunt. Per si no fos poc, la mateixa Vanguardia- diari que no és sospitós de vel.leitats republicanes- reconeix avui que Esquerra va a més en la seva enquesta. El mateix Puigcercós coincidia aquest cap de setmana amb el Diari Republicà recordant les enquestes de 2003 en que a Esquerra no se li donaven, ni de bon tros, els resultats que després va acabar assolint. 
Aquest cap de setmana ha estat, de nou, un festival de l’espanyolisme més ranci i més hard. Primer ha estat el neofatxa de l’anterior president espanyol que s’ha despatxat en una lliçó d’història digna de Menéndez Pelayo o Millán Astrain. L’altre exponent del nacionalisme espanyol ultramontà ha estat l’atac virulent contra l’esport de la Plataforma pro seleccions catalanes. Els espanyols no en tenen prou en vetar-nos l’accés com a país a les competicions internacionals, no, ells al cim volen que estiguem callats i de cara a la paret. No n’hi ha prou de prohibir-nos competir, també ens volen prohibir el dret a la protesta. Tot plegat demostra que els demòcrates espanyols no passarien l’ISO 2000. Ara bé, els atacs contra la Plataforma pro seleccions catalanes ens serveix per recordar un fet incontestable. El fet no és altre que l’esforç realitzat per Esquerra durant els seus 3 anys al Govern de la Generalitat per obrir pas al món a les seleccions catalanes. Niubò, Doñate i altres han mogut cel i terra per fer possible el somni. Han topat, però, contra el mur de l’esport espanyol i han topat amb l’escassa solidaritat d’una CiU que podia haver fet molt més des de l’oposició. Què es va fer en 23 anys de governs Pujol en favor de les seleccions catalanes? Es innegable que res. Ben re. I el que és innegable és que Esquerra ha fet més en 3 anys, malgrat els boicots i malgrat els pals a les rodes, que CiU en tants i tants anys. Si descomptem, és clar, la proposta galdosa que va fer com a conseller en cap Artur Mas. Us en recordeu? Allò d’intentar que els esportistes catalans competissin sota bandera andorrana. Vergonyós, vergonyant. En el tema de la lluita per les seleccions catalanes, com tants altres, serveix per mesurar els graus de patriotisme de CiU i d’Esquerra. 
El braç armat de l’esport d’aquest país es diu El 9. És el diari esportiu que una persona normal d’aquest país hauria de llegir. Per començar aquí no trobareu les cròniques suades que periodistes de secà escriuen en altres mitjans. Al 9 els periodistes tracten als lectors com a persones madures. I al cim escriuen bé, els malparits. Escriuen els del 9 en un català ric, gruixut, descarregat de manies. El 9 obre avui amb una defensa pletòrica de l’anunci de la Plataforma pro seleccions catalanes i amb un titular esplèndid: "la veritat els ofèn". Si estimessim de veritat aquest país el primer que faríem en despertar-nos seria assegurar-nos que al quiosc queda algun 9. Després aniríem al bar de la cantonada a buscar el tallat, el croissant i el que fes falta. Però primer, el 9. Els altres que es quedin amb els seus diaris esportius d’estrassa. Està més que comprovat: si agafes una dotzena d’ous i els emboliques amb un 9 et surten ous de pagès, si els emboliques amb un As, un Mundo o un Marca et surten ous de salmonella. Gràcies 9 per ajudar-nos a construir un país normal. Rendits als vostres peus des del Diari Republicà!
On serien els convergents en l’Irlanda de l’ocupació? Amagats sota les turbes, ocults entre les bardisses, demanant perdó a l’invasor. I els d’Esquerra? Senzill: defensant el país, amb pals o amb el que fes falta. Aquesta és la diferència salvatge entre les dues classes de patriotes. Els uns abaixant el cap i dient tonteries d’amagat. Els altres dempeus i a punt de donar-ho tot per no cedir ni un pam de terra. Els republicans de veritat estimem l’Eire. L’avi Francesc Macià venia de Nosaltres Sols el somni irlandès afincat a Catalunya, la solució provisional abans de la formació d’ERC. I els convergents on eren, llavors? Enlloc. Sota terra. Amagats i dient que "sí, amo, sí". Aquesta és la gran diferència. La disfressa o la valentia. La por o el coratge. La sang d’orxata o la sang calenta. La provincia o el país. El peix al cove o el "tot o res". Ken Loach el cineasta que els convergents no voldrien de padrí perquè no és ianqui i és massa d’esquerres ens retrata l’Eire insurgent, els homes que van aixecar-se brandant la bandera de l’arpa i protegits per les tres sigles glorioses de l’armada irlandesa. Glòria als herois perquè necessitarem del seu record. Avui, en els dies que els covards volen donar-nos lliços de duro, l’Esquerra del país, la de Macià i Companys, la d’Irla i Carod-Rovira, torna a aixecar-se, des de la terra que estimem, des del país que somiem, des de la glòria als qui van ensenyar-nos el gran camí de la dignitat. Ens volen al cau, rendits, amb el cap cot, amb els ulls tancats, però som aquí, novament, perquè el vent sacseja l’ordi, la civada, el blat, els blatdemorers, i no sereu vosaltres, pocasoltes avergonyits, els que ens digueu el que hem de fer. En galès CiU vol dir renúncia, i ERC, senzillament, vol dir victòria. Apa, foteu-vos, que anem cap amunt, i és per això que al país, poc a poc, s’instal.la el somriure de la victòria. Mas? Mas, què? Mas derrota, Mas Espanya, Mas rojigualda, Mas pena, Mas res. 
Després d’un any molt convuls, en que el pacte Mas-ZP va destinar totes les seves energies en arraconar Esquerra de l’Estatut i en expulsar-la de Govern, Esquerra s’ha anat recuperant a poc a poc. Els endevins de la política- alguns dels quals es disfressen d’opinadors i tertulians- auguraven una autèntica entsolsiada de l’espai republicà. Però el cas és que l’estiu està donant la raó a Esquerra. Pocs són ja els que s’atreveixen a defensar la miniatura d’Estatut que alguns encara volen empetitir més. Pocs són els que poden defensar un ZP que és una barreja de mataparents i d’incapaç (els crits que li han fotut a Europa pel tema de la immigració ja revelen quina estatura política té la criatura) Tot el que ha anat passant està donant ales a Esquerra ja que l’independentisme es veu, a hores d’ara, com l’únic camí que ens queda per sortir d’aquest malson anomenat Espanya. Un malson que un dia es diu Renfe i demà es diu Elvira Lindo, i a l’endemà es pot dir pressupost d’inversions que incompleix la miniatura d’Estatut. Espanya no ens convé i aquí l’única força que ho diu clar és Esquerra. Es per això que un cop passat aquest estiu d’esdeveniments la gent, fins i tot els més pessimistes, va veient que Esquerra no afluixa. Hi ha camí per recórrer. Hi ha camí encara per dir-los a molts convergents que s’equivoquen si pensen que el reforç pel país és aquest Mas que vol anar de bracet d’una Espanya que ens pren només per objectes fiscals i prou. El tapat d’aquestes eleccions es diu Esquerra. I això també ho sap CiU que, dia sí dia també, intenta pescar en les cada vegada més cabaloses aigües republicanes. Però serà debades. La gent es va treient la son de les orelles. L’Adéu a Espanya fins i tot ha començat a ser recitat pel net del poeta Joan Maragall. 
Des que els convergents s’han tornat ultraliberals que només fan que mirar cap als Estats Units. Per això van enviar en Madí a aprendre com anaven les campanyes americanes. I és per això que la gent de CiU ens sorprenen a diari amb receptes americanes per ser introduïdes en la nostra dieta catalana. Exemples n’hi ha per parar un carro. El primer aquesta dèria de desgravar l’IRPF a tots els que demostrin que saben parlar anglès (l’amic rus d’en Fernàndez Teixidó segur que sap parlar bé l’anglès i per tant ja podria tenir un descompte) L’altre exemple d’americanització barata dels de CiU és aquesta fal.lera per dir que "l’1 de novembre s’ha d’escollir el president de la Generalitat". No, Mas, que no, que això no són unes eleccions presidencials i si ho fossin, Mas, necessitaries una altra volta perquè et falta molt suport, aquestes eleccions, Artur, són les d’una democràcia parlamentària, i en aquest sistema el president surt de les aliances que es facin dins el parc de la Ciutadela. Aquesta és la grandesa d’una Generalitat que té llarga vida i que té el Parlament més antic del món civilitzat. L’altra dèria americana d’aquests nois de CiU és això de forçar debats entre en Mas i en Montilla. Per què voleu aquests debats si al cap i a fi esteu d’acord en el fons de totes les qüestions? En tot cas, debats entre els dos candidats és més típic dels règims bipartidistes o presidencialistes que no pas d’una democràcia plural com la catalana. Segurament a tots dos us interessaria deixar fora del ring als d’Esquerra, Iniciativa i el PP però us recordem que tots tres sumen cap a un milió i mig d’electors amb dret a vot i que paguen els seus impostos una part dels quals se’n van precisament a la TV3 on voleu escenificar la vostra falsa distància. Perquè, en el fons, el que més us interessa és que la vostra sociovergència vagi sumant acòlits: per un costat els sobiranistes i per l’altra els socialistes ciutadans del món, i un cop acabades les eleccions, poder pastelejar fort i valent. 
L’inefable FT es defensa de forma patètica davant els micros i les televisions. "Tu ja em coneixes, Josep" afegeix per buscar alguna sortida a la seva complicada situació. D’acord que de moment Fernàndez Teixidó no ha comparegut davant la policia ni davant de cap jutge. Però en el seu assumpte hi ha, d’entrada, un punt fosc a nivell ètic i polític. Un diputat al Parlament de Catalunya no hauria de dedicar-se en cos i ànima a la feina parlamentària? Que no cobra prou un Diputat com per dedicar tots els seus esforços a les seves tasques? Fernàndez Teixidó té, però, un xiringuito per assessorar empreses. Sembla que el sou de Diputat no li allarga prou. Però hi ha un altre element fosc: un Diputat de Catalunya ha de portar un empresari rus amunt i avall pels passadissos de l’administració? Nosaltres creiem que el primer que ha de fer un Diputat català és representar i defensar els interessos de la gent d’aquest país, i si es tracta d’empresaris doncs els interessos dels nostres, que són, al cap i a la fi, els que creen riquesa a Catalunya. Seran els jutges qui decideixin si darrera aquest cas hi ha delicte o no, però, al cap i a la fi, el que no és ètic, ni és decent políticament parlant, és que un Diputat del nostre Parlament dediqui hores i esforços a ajudar un rus connectat amb la màfia. Tan sols per això, tan sols per l’honorabilitat del Parlament aquest home hauria de plegar, i adonar-se’n que la seva presència a les llistes de CiU és una taca molt negra per la federació. Una altra cosa són les excuses que l’Artur Mas fa servir per ajudar l’FT. Això de que el rus mafiós i en Fernàndez es van conèixer anant a buscar els nens a l’escola és un argument que ens fa sospitar que en Mas ens pren el pèl de forma massiva. 