Fa escassament uns mesos ZP ho tenia tot de cara. El seu somriure beatífic s’obria pas esdevenint un autèntic talismà per qualsevol campanya política. Segurament el PSC comptava amb l’actiu ZP per passejar-lo com un estandart al llarg de la campanya. Però des del seu incompliment flagrant "Pasqual…voy a respetar el Estatuto que salga del Parlament" (No ha complert ni amb Pasqual ni amb l’Estatut, ni molt menys amb el Parlament de Catalunya!) Estatut a banda, ZP s’ha vist embolicat en els darrers mesos en una sèrie de desgavells que no han acabat de millorar la seva imatge. Poc a poc el govern "amic" d’Espanya s’ha anat treient la màscara per mostrar-nos més del mateix, és a dir Espanya Jacobina en estat políticament pur. Des de l’estiu ença, ZP és el que ens envia immigrants de les Canàries sense demanar-nos permís, o és el que mira cap un altre costat quan es produeix la vaga d’Iberia, o, finalment, és el que ens aplica el tocomotxo en forma de pressupostos de l’Estat. A part de les seves cada vegada més difícils relacions amb Catalunya, ZP juga amb foc amb el procés de pau d’Euskal Herria i, alhora, fa equilibris circencs amb una política immigratòria que ja li ha costat els primers advertiments dels socis europeus. L’estrella ZP més que apagar-se va transformant-se en una llauna rovellada de sardines. Davant de tot això, ens preguntem quin serà el paper d’aquest home durant la campanya. Ara més que mai un president del govern espanyol amb carisma i bona estrella seria el complement ideal del granític Montilla. Però no hi ha notícies de futurs desembarcaments de l’antiga estrella del socialisme ibèric. Veient el panorama, Montilla pot veure’s condemnat a fer bolos amb l’imprevisible Maragall. Però compte! El president en funcions pot tenir un atac de sinceritat i despenjar-se dient que el que convé a Catalunya és un partit d’esquerres i independentista.
[@more@]
Convergència Democràtica s’ha rearmat, en els darrers anys, d’un discurs d’ortodòxia ultraliberal. en Joan Oliver, l’FM Àlvaro i, fins i tot, en Villatoro han abraçat amb entusiasme el discurs ultraliberal que dicta l’emèrit Sala-Martín. Un discurs que ben bé podria resumir-se en "el campi qui pugui" i en el "espavila’t que la palla va cara". El pas a l’oposició i l’entrada amb força dins el camp catalanista d’ERC, ha accentuat la deriva ultraliberal dels convergents. Això sí: sempre compensat per la presència d’una Unió que representa el paper del democratacristià que es compadeix dels pobres d’esperit. Els ultraliberals de CDC són els que van apuntar-se a la moda dels "xecs". Xec personal per poder triar tu mateix l’escola, l’assistència sanitària o els serveis de benestar. Un xec, lògicament, que amaga una voluntat manifesta de reafirmar una doble xarxa, una pública desmanegada pels que només hi fiquen el "xec" que els hi dóna la Generalitat i una privada potent per als que a més a més del "xec" hi afegeixen més calés. Davant l’escàs entusiasme de la mesura i en una Catalunya que vol més i millors serveis públics, els estrategues de CiU han fet una parada en el seu camí ultraliberal. Ara no és pas el moment d’ensenyar les dents. Ara és el moment de les promeses, les bones intencions i la repartidora. També és el moment d’intentar convèncer algun votant socialista o d’Esquerra. I per tant de seduir-los amb un discurs lleugerament progressista i no espantar-los amb proclames dignes de l’Amèrica de Bush. Però als convergents de les promeses els han sortit els convergents de la ultraortodòxia liberal que els han estirat les orelles per prometre tanta despesa abusiva. De totes maneres l’estirada només és pura pantomima. L’estirada de la part més reaccionària de CiU cap a la campanya de Mas serveix, precisament, per reforçar el discurs pretesament progressista del candidat. Els ultraortodoxos saben, a la perfecció, que el dia que guanyi Mas i pugui governar amb les hordes del PP les coses tornaran al seu lloc. Llavors assistirem al naixament de la Catalunya Liberal per excel.lència. 
El PSC és avui un partit amb nervis. Els sondejos li són desfavorables i es veuen, de nou, a l’oposició. És per això que han engegat una campanya sense precedents per intentar recuperar posicions. En el cas dels famosos pressupostos de l’Estat, el PSC ha arribat a l’extrem d’orquestrar una ridícula presentació amb els consellers de la Generalitat a la seu del partit. Què hi feien els consellers catalans a la seu del partit presentant uns pressupostos espanyols? Això se’n diu, perdre els papers. Com perdre els papers se’n diu també el fet que l’Antoni Castells s’atrevís a corregir el ministre Solbes tot afegint-hi més diners per a Catalunya. Avui un dels homes forts del Diari de Girona, en Josep Calloll- l’home que ja va destapar la trama oculta d’Unió en el cas Treball- descobria l’engany manifest dels números cuinats pels socialistes en les presentacions dels pressupostos. Increïble. Com increïble és aquesta campanya suposadament institucional que fa el govern socialista de la Generalitat, que més que convocar a la gent a votar suposa un subtil intent per mobilitzar el votant socialista. Tot plegat és el reflex que els socialistes estan dels nervis i que no escatimaran cap esforç per arreplegar algun vot. 
CiU ha retirat el famós eslògan de l’escola madiniana. Aquell de l’equació en que per un costat s’hi col.locava tot l’eix del mal (PSOE, ERC, IC i PSC) i per l’altra hi apareixia la bondat a la terra de CiU. El querubí Madí va presentar-lo davant la premsa com si fos una nova producció de la seva factoria de somnis. Però el Diari Republicà i qualsevol persona amb dos dits d’enteniment va entendre que l’eslògan convergent amagava una trampa capciosa: on situar el PP dins la ditxosa equació? Per gent normal i corrent la disjuntiva d’en Madí no feia més que avalar una sospita que recorre el país com una ventada: el PP és la carta amagada dels de CiU. Davant les interpretacions, dobles i triples, que donava a entendre la nova i sensacional facècia d’en Madí, els convergents s’han decidit a aparcar la campanya. Després d’aquesta patinada, a Can Mas, masoveria de la pairalia Pujol, haurien de començar a plantejar-se si el know-how Madí els portarà a algun lloc o els portarà directament cap el pedregar. Que vagin fent, la major part de yuppies dels 80 van ser autèntics dinamitadors de projectes empresarials. L’últim mohicà d’aquell moviment sembla aquest noiet enclenxinat que té molta pressa i encara molt més ressentiment. La propera disjutiva per CiU hauria de ser "guanyar o Madí¨?" 
Hem vist el video que circula pel youtube fet per l’agència de publicitat Montilla. Comença amb trens en blanc i negre, cares eixutes, gent esperant a les andanes i carretejant maletes amunt i avall. Es deia que ningú utilitzaria l’origen de Montilla durant la campanya. Quina falsedat. CiU juga amb l’origen no català per reforçar el "pata negra" d’en Mas. I ara Montilla i els seus juguen a recordar les maletes amunt i avall, les estacions de tren i els treballadors que van venir de fora. Cal recordar-li a Montilla que molts dels fills i néts dels que surten a les andanes en el seu video s’han fet ja d’aquest país, i s’hi han fet a totes, i s’hi han fet no només per quedar-s’hi sinó per defensar-lo. 25 anys després en que la progressia benestant dividia el país entre una esquerra sense pàtria i una dreta nacionalista, avui les coses han canviat. Sortosament. Entre l’esquerra àpatrida i la dreta regionalista hi ha un espai en creixement d’esquerra catalanista i independentista. Esquerra és avui un lloc d’encontre entre la gent que prové de les classes populars d’aquest país. Vénen d’estacions diferents però pugen en un tren que els porta allà mateix. Montilla mira imatges en blanc i negre, però en els nous trens de l’esquerra les imatges ja són en color.
Amb les enquestes com a presagis dolents, el govern socialista s’ha llançat en tromba a una campanya publicitària i mediàtica sense precedents. A totes hores, i en especial en les plataformes mediàtiques governamentals, trobem socialistes desesperats que anuncien el que faci falta. Tan podem trobar un conseller al que li queden pocs telenotícies presentant projectes a vint anys vista com directors generals inconeguts buscant el seu minut de glòria amb alguna proposta estrambòtica. Avui ha estat el torn de la Marina Geli, la consellera que passarà a l’història per proposar el pagament d’un euro per visita i que va deixar-se fotografiar amb el seu somriure peculiar amb una moneda a la mà. La Geli avui ha demanat que la "dieta mediterrània" sigui declarada patrimoni de la humanitat per part de l’UNESCO. Malament quan el menjar del nostre país (arengades, porró ple de vi, allioli potent, botifarra amb seques o escudella) es convertida a la categoria de dieta. La dieta pels d’Uttrech o la dieta pels que han d’aprimar-se per nassos. I malament quan una cosa nostra vol exportar-se a l’estranger (tots i totes recordarem el fracàs esplendorós quan CiU i Pujol van voler internacionalitzar la Diada de Sant Jordi enviant milers de roses a tot el món, ridícul) La proposta de Geli, però, s’ha d’entendre dins la rocambolesca campanya socialista de sortir als mitjans dient el que faci falta. Per demanar patrimonis universals a l’UNESCO podrien seguir amb el seny català, el peix al cove o el 3%. Però això no deu tocar, que diria aquell. 
La metàfora d’un interrogatori és perfecta per entendre la peripècia de l’Estatut de Catalunya. El poli bo, el bòfia dolent, confidents i penedits. Primer va actuar el poli dolent, com sempre, amenaces, crits i alguna garrotada. Tot seguit entrava el poli bo i oferia cafès, cigarretes i un somriure educat. Pel mig confidents que treballaven pels polis i algú que va penedir-se amb la por al cos i amb les ganes de quedar bé davant la bòfia. Tot el procés ha deixat l’Estatut exhauste, flac, destrossat. A la fi ha acabat cantant com una mallarenga. L’Estatut nostre s’ha reconegut autor de l’incendi de la biblioteca d’Alexandria i de la desaparició de l’arca de Noè. Però encara li quedava una altra volta de rosca. O dues. La del Defensor del Pueblo negant-li el pa i la sal. I la del PP. Els polis dolents, doncs, han tornat a la cel.la. I sembla que estan disposats a trenca-li l’última costella sencera a l’Estatut. El portaveu del govern socialista, en Nadal, ha dit que no ens preocupem que l’Estatut està refrendat pel BOE i pel referèndum. Pel BOE no passa res perquè altres coses ha estripat el Constitucional que venien publicades al BOE i avui pau i demà glòria. I pel que fa al referèndum un historiador com Nadal hauria de saber que al 1931 el poble de Catalunya va aprovar en referèndum- i majoritàriament- l’Estatut redactat a Núria, mesos després havia de tornar a aprovar l’Estatut amputat a les corts de Madrid. Amb Espanya no s’hi juga, Nadal. I els polis dolents no hi entenen de bromes. Veurem què passa amb aquest Tribunal que, ara i avui, és un calc de l’antiga majoria del PP. Pobre Estatutet! 
Avui l’exsecretari general de Presidència Raimon Carrasco s’afegeix al debat que l’Eduard Voltas va engegar en el diari Avui sobre la possibilitat que en la propera legislatura gaudim d’un conseller sobiranista. És evident que Catalunya necessita alguna cosa més que una consellera Mieras o un conseller Mascarell que fan apostasia de la cultura en català. I és evident que la cultura, tal i com apunten Voltas o Carrasco, és la columna vertebral d’una nació com Catalunya. Però en aquest debat hi hem d’afegir-hi una pregunta essencial: què va fer CiU per la cultura d’aquest país al llarg dels 23 anys del seu regnat? Al llarg de tants tanys una força pretesament nacionalista podia haver-nos llegat una herència fabulosa en matèria cultural. Quines indústries culturals ens va deixar CiU, per exemple? Poca cosa: moltes editorials grosses van desaparèixer o van ser engolides per editorials estrangeres, la indústria del cine va desaparèixer per complert, el món de l’audivisual va quedar restringit a TV3 i alguna productora en concret. CiU va deixar un altre flanc al descobert. tot el món comunicatiu que, lentament, va ser rosegat per les empreses espanyoles. Pel que fa als creadors, CiU no va ser gaire més generosa que els recents consellers socialistes, a part dels escriptors de "la casa" els altres van seguir nedant en l’oblit i els músics van haver tota mena de mobilitzacions per ser mínimament escoltats (a TV3 va ser més que difícil sentir algú cantar en català) CiU va convertir cultura en una maria del govern català i va ignorar un fet essencial com és transformar el potencial cultural del país en una autèntic motor industrial capaç d’obrir-se al món. Per tant aquí no es tracta de trobar un conseller "sobiranista" aquí del que es tracta és de tenir una política cultural potent per aquest país i deixar-nos d’històries. 
L’exclusió del President Maragall de la candidatura a la presidència de la Generalitat ha tingut un efecte nociu entre els votants del PSC, sobretot els del rerepaís, però també entre quadres i dirigents socialistes d’aquest rerepaís que, sociològicament, estan ben lluny dels del Potemkin del Baix Llobregat. Qualsevol enquesta feta amb anterioritat a l’exclusió de l’actual President revelava dos fets que no tenen contestació: la gran popularitat i estima a la figura de Maragall (més enllà de les campanyes insidioses que s’han fet des de Convergència) i l’escassa valoració que despertava un home gris com Montilla. L’aparell socialista català, però, ha hagut d’obeir als dictats del pacte nocturn entre Mas i ZP i excloure Maragall malgrat que aquest era l’únic candidat amb possibilitats de victòria. A les comarques el degoteig de càrrecs socialistes que discrepen de la decisió és incessant. No només la Diana Garrigosa ha manifestat la seva dissensió amb Montilla. També gent de pes dins el robust món municipalista del PSC: l’alcaldessa de Sant Boi Montserrat Gibert, l’excaldessa de la Garriga Núria Albó i una part del seu equip. A aquests se’ls hi ha afegit un altre nucli important en la vertebració socialista, el que podríem qualificar com els companys de viatge- compartiment de primera- com és el cas dels Ciutadans del Canvi (les darreres declaracions de l’actual conseller de Justícia en Josep Maria Vallès es poden llegir com una crítica subtil a l’exclusió de Nadal, per cert Vallès és l’únic conseller que no repeteix) Però si hi ha un territori on el (des)efecte Montilla es fa més pal.lès aquest és el de Girona. A la capital altempordanesa la desafecció ha arrossegat a dos regidors de Ciutadans del Canvi que han deixat més en fals al ja de per si dificultós mandat de l’alcalde Joan Armangué, a aquest problema s’hi suma la renúncia d’un històric militant figuerenc com Dumenjó. Al Baix Empordà el PSC ha perdut a un dels seus cèlebres caps de llista de Palafrugell, un home connectat amb el teixit cívic de la vila i que respon al nom de Joan Llenas, en aquesta comarca també s’ha produït l’exclusió de les llistes per Girona de Carme Carretero (persona de valua que a més a més és la companya de l’alcalde de Santa Cristina d’Aro i actual president del Consell del Baix Empordà) Però tots aquests noms només representen la punta d’un iceberg poderós. D’un iceberg gironí socialista que està format per un bloc amplíssim de personalitats, tan de partit com de perfil independent, que provenen del socialisme de primera hora de base catalanista i que, per damunt de tot, van entusiasmar-se amb les propostes d’un Maragall que, ailas! passa els caps de setmana en aquest territori socialista que, avui per avui, sent les fiblades de la decepció. Les enquestes, a més a més, confirmen que si en un lloc el PSC pateix demoscòpicament és a Girona on la il.lusió maragalliana va ser capaç el 1999 d’obtenir 5 diputats i la desil.lusió postmaragall pot fer-los perdre bous i esquelles.
Recordarem que un dels grans arguments per vendre’ns el "tocomotxo" de l’Estatut va ser els set anys de barra lliure d’inversions de l’Estat. Els economistes pel no i Esquerra ja ho van advertir: dins aquest capítol s’hi afegirà una inversió que està promesa i que hi tindrà un pes fonamental. Es referien, lògicament, a la construcció del Tren d’Alta Velocitat. En les xifres brillants que ha presentat el mag Sostres s’hi amaga el pes del TGV que s’està construïnt entre Barcelona i la frontera. Sense anar més lluny, i en la demarcació de Girona el pes del TGV representarà més del 50% de la inversió. No és el manà sinó que és el que l’Estat mateix s’ha compromès des de fa molts anys. En les inversions, a més a més, s’hi afegiran moltes obres i molts projectes que porten des de temps immemorials passejant-se pels ministeris. Obres i projectes que l’Estat promet i que incorpora als pressupostos i que, amb el pas dels dies oficials no executa i acaba arraconant pel proper exercici. I al cim no oblidem un tema fonamental: durant set exercicis pressupostaris, set llargs anys, i seguint el fil de l’Estatutet Catalunya serà el centre del debat de l’opinió pública i publicada espanyola. Durant set anys sentirem el mateix: que la Catalunya àvida de diners s’endú les millors queixalades. Per darrera i sense tant de bombo i plateret, els diners se n’aniran per les infrastructures de Madrid i per les comunitats autònomes amigues del govern de torn. Aquesta és la maleïda realitat que s’ha anat succeint al llarg dels 25 de monarquia de vernís democràtic. Finalment hi un altre aspecte: els set anys d’inversions segons el PIB no corregiran el gran decalatge d’aquests últims anys i ens aboquen, tard o d’hora, al trist i fatigós peix al cove. Que trist és pensar que durant els propers vint anys haurem de sentir, veure i llegir les mateixes notícies de catalans plorant a Madrid per quatre xavos.