La metàfora d’un interrogatori és perfecta per entendre la peripècia de l’Estatut de Catalunya. El poli bo, el bòfia dolent, confidents i penedits. Primer va actuar el poli dolent, com sempre, amenaces, crits i alguna garrotada. Tot seguit entrava el poli bo i oferia cafès, cigarretes i un somriure educat. Pel mig confidents que treballaven pels polis i algú que va penedir-se amb la por al cos i amb les ganes de quedar bé davant la bòfia. Tot el procés ha deixat l’Estatut exhauste, flac, destrossat. A la fi ha acabat cantant com una mallarenga. L’Estatut nostre s’ha reconegut autor de l’incendi de la biblioteca d’Alexandria i de la desaparició de l’arca de Noè. Però encara li quedava una altra volta de rosca. O dues. La del Defensor del Pueblo negant-li el pa i la sal. I la del PP. Els polis dolents, doncs, han tornat a la cel.la. I sembla que estan disposats a trenca-li l’última costella sencera a l’Estatut. El portaveu del govern socialista, en Nadal, ha dit que no ens preocupem que l’Estatut està refrendat pel BOE i pel referèndum. Pel BOE no passa res perquè altres coses ha estripat el Constitucional que venien publicades al BOE i avui pau i demà glòria. I pel que fa al referèndum un historiador com Nadal hauria de saber que al 1931 el poble de Catalunya va aprovar en referèndum- i majoritàriament- l’Estatut redactat a Núria, mesos després havia de tornar a aprovar l’Estatut amputat a les corts de Madrid. Amb Espanya no s’hi juga, Nadal. I els polis dolents no hi entenen de bromes. Veurem què passa amb aquest Tribunal que, ara i avui, és un calc de l’antiga majoria del PP. Pobre Estatutet!
[@more@]
