Carod-Rovira va fer una demostració ahir de ser un polític amb sentit d’estat. En corren pocs pels nostres verals. Davant un auditori exigent a l’auditori de Cosmocaixa el presidenciable d’Esquerra va posar sobre la taula qüestions claus pel nostre país. Qüestions que no poden esperar. I qüestions que exigeixen pactes nacionals de debò. A l’estil com la consellera Cid va enfilar el Pacte Nacional de l’Educació. La Catalunya actual té molts fronts oberts on convé que ens hi arromanguem tots plegats. Des de la cultura passant pel suport a l’economia productiva i tot allò que té a veure amb la cohesió social. A en Carod-Rovira els pamfleters i trompetaires de CiU li poden retreure la corona d’espines i l’anada a Perpinyà. Són arguments febles davant el que ahir va dir i va proposar. En una campanya on els polítics mercadegen en propostes de fireta tractant l’electorat de vedells, Carod va fer ben el contrari: tractar l’electorat com el que és: ciutadania. Mentre Carod oferia el seu discurs de profundidat, Mas obria la tómbola i feia riure l’auditori universitari amb la nina inflable del 50% del lloguer dels joves i Montilla oferia, des de la seva paradeta, més calés per l’ortodòncia i "llibres gratuïts" (sic) Els dos grossos, doncs, convertits en petit. I el petit pujant el nivell i demostrant que té moltes ganes de fer-se gran.
[@more@]
Fins ara ens pensàvem que a les eleccions de tots sants només hi podran votar aquells que estiguin empadronats a qualsevol dels prop d’un miler de municipis del Principat. Malgrat aquesta certesa legal, resulta que un ciutadà de León, una padrina de Ronda o un jove de Santiago, per exemple, han de poder escoltar (i valorar, entenem) les propostes i la posada en escena de dos dels candidats a la presidència de la Generalitat (de Catalunya!). Des dels despatxos de Nicaragua s’han empescat la idea de proposar un cara a cara entre Montilla i Mas en un mitjà espanyol i en castellà. Resulta clar que la intenció socialista és realitzar aquest xou en un ambient propici. On el seu candidat se senti còmode. I on el Sr. Montilla se sent a gust, a part de la Festa de la Rosa de Gavà és clar, és a tele5 o la cadena del “company” Polanco i parlant en la seva llengua materna. És clar que si depengués només de CiU el debat es faria a can Godó i amb en Francesc-Marc Àlvaro de moderador. Això sí només amb Mas i Montilla. I es que a can socialista i a can convergent, amb la complicitat de la majoria dels mitjans, el que volen és dualitzar la campanya i sobretot, arraconar qui més nosa els fa a tots dos: ERC. El més greu de tot plegat no és que el debat es pugui fer a Espanya (posats a fer perquè no es feia a la televisió francesa i en la llengua de Molière) sinó que sigui parcial.
La Terribas ens ha brindat una imatge impagable del gran Artur Mas. Es veu que el seu enginyós Madí li ha escrit avui una altre guió d’humor. Avui tocava reunir-se amb públic universitari i els Mas i Madí han volgut recordar-se dels joves que no poden pagar el lloguer. Sense immutar-se, en Mas ha agafat el micro i amb el seu somriure de venedor d’aspiradores Acme ha deixat anar que tots els joves, que hagin formalitzat la seva condició de parelles, rebran de la Generalitat un 50% del lloguer del seu pis. La notícia ha estat rebuda per l’auditori amb una riallada escandalosa. I en Mas, una mica contrariat, ha respost amb un "de què rieu?" De poc ha estat per afegir-hi "de desagraïts l’infern és ple". Home d’ordre com pocs, Mas s’ha dirigit als presentadors per preguntar "puc continuar?" i després ha continuat amb la seva demostració d’aspiradores que s’ho empassen tot. Continua la subhasta. Avui és el 50% del lloguer de les parelles joves i demà serà el 50% de subvenció als tecs que la gent gran es fot quan fa excursions a Montserrat. No hi ha com un Madí que pensi coses i un Sostres que li escrigui les gràcies, amb aquest gabinet de guionistes de varietats, en Mas farà gires senceres per comarques. Una altra cosa és que el públic intel.ligent no comenci a pensar que és molt millor en Mas que no pas en Toni Albà. 
Estem veient en Montilla a la Nit al dia de l’admirada Terribas. El candidat té l’actitud del vençut: les espatlles enfonsades, el rostre caigut, la mirada espessa, el somriure forçat. Montilla és un gargot de si mateix, un espectre que viatja a través de les ones sense emetre ni una sola engruna d’entusiasme, té la veu fosa i tot ell és un candidat que se’n va anant cap a la derrota. Recordem el Montilla de fa pocs mesos: l’aire segur, el riure burleta, la mirada plena d’agulles, el gest a l’ofensiva. Ara tot s’ha trabucat i Montilla només és un sparring de Mas que es passeja a casa de la Terribas com un vedell a l’espera del sacrifici. Montilla, a més, no llança frases enginyoses, ni és punyent, ni mostra un discurs sòlid, el seu sembla el monòleg d’un viatger cansat que parla sol en un compartiment d’un tren de llarg recorregut. Montilla ja no hi és. Fins i tot deixa anar frases que no tenen el sentit que ell voldria "nosaltres pactarem amb qui vulguin els llibres gratuïts". Tots els llibres gratuïts, Montilla? Segur? Almenys a tu et serviran per passar les hores llargues en els bancs de l’oposició. Avui t’hem vist molt gran, Pepe, massa vell, Pepe, jubilat anticipat podràs reunir-te amb els teus vells companys de Cornellà, els dilluns al sol, Pepe.
ZP vol una Catalunya dual a l’estil anys 80. Es a dir amb dues forces que es barallen permanentment però que no qüestionen el fonamental: Catalunya és Espanya. En aquest statu quo hi està demés l’independentisme d’Esquerra Republicana. És per això que en el procés d’espanyolització de TV3, radicalitzat des de l’expulsió d’ERC de Govern, hi trobem dos factors claus. El primer és que Espanya és el punt de referència de les notícies de la 3. Qualsevol cosa que passa al nostre país s’ha de referenciar no ja amb l’Estat Espanyol sinó amb Espanya. En el sedàs de TV3 qualsevol català esdevé un espanyol a la força. L’altre factor és que Esquerra molesta a TV3, molesta i apesta. Per això és molt habitual que quedi exclosa dels blocs polítics o que el tractament de la notícia sigui descaradament interessat. El cap de setmana passat, TV3 va fer un desplegament sensacional per ensenyar la convenció montilliana amb Cristina Hoyos com a convidada especial i també va sumar esforços ingents per presentar-nos la "puesta de largo" de Mas com a presidenciable de CiU amb la Janer de protagonista. Pel que fa a Esquerra es van obviar imatges com les de la gent que va assistir a la Convenció republicana d’Esparreguera, on els republicans van aplegar prop de 2000 persones. Tantes com en la festa guais de Mas o en el show montillià. Però a TV3 va interessar presentar-nos els dos grans com els partits que sumen gent i a Esquerra com una força semiclandestina que reuneix quatre dirigents en un aquelarre. Així estan les coses. TV3 al servei del país. Quin país? Espanya, of course. 
El sempitern PRI mexicà va encunyar l’expressió del "tapado" per referir-se al candidat bo que tenien protegit entre cotons fins el moment decisiu de les eleccions. Mentrestant, el PRI s’entretenia a fer circular noms de candidats fuls que acabaven eclipsats un cop ungit el candidat. Ser el tapat en el Mèxic del PRI era sinònim de convertir-se en l’hereu. Fent una extrapolació al nostre país, podem arribar a sospitar que el sistema dels tapats s’està aplicant a la política catalana. ZP té una doble estratègia: per un costat ha tret de la graella de sortida a Maragall, el pilot amb possibilitats però un pilot incómode pel bon rumb de l’escuderia. Tret en Maragall, en ZP juga amb un home de confiança, algú que va lent, que tothom sap que no guanyarà però que és com l’Abraham de l’Antic Testament, és a dir un lacai disposat a fer qualsevol sacrifici, fins i tot a posar sobre la taula de les ofrenes al PSC. I llavors queda el tapat, un home al qui ZP hi té tota la confiança possible: guanyarà i governarà sense estridències, guanyarà i governarà fidelment, guanyarà i continuarà la clàssica relació del petit estira-i-arronsa que legitima una Catalunya repartida en dos i que no trenca mai l’statu-quo espanyol. ZP vol la Catalunya del 80: convertida en un gos petaner que borda però que no mossega, que estira la corretja però que mai la trencarà, que porta les sabatilles a l’amo i que, de tant en tant, fa una petita rebequeria a la qual li succeeix un bon cop de bastó. La Catalunya del 80 és la que representa el tapat Mas i el seu fidel escuder Montilla. Els dos són a punt de l’autèntica sociovergència: el pacte encobert del tu Generalitat i jo Ajuntament. Pel mig de tot això, és clar, cauran algunes víctimes propiciatòries. Iniciativa, per exemple, però també una part considerable del PSC i el pobre Xavier Trias que serà el nou Montilla de l’Ajuntament de Barcelona, és a dir carn de sacrifici sociovergent. 
Arran del recurs que el PP ha presentat a l’Estatut davant del Constitucional, s’han produït dues reaccions ben contradictòries per part dels dos màxims dirigents del país. Una de pessimista i una d’optimista. El President del Parlament, el republicà Benach, ha advertit que de prosperar el recurs del PP- a més de la meitat de l’Estatut- entraríem de ple en una forta crisi d’estat. Pel que fa al primer dirigent del país- l’exsocialista Maragall- ha afirmat la seva satisfacció pel recurs perquè així quedarà pal.lesa la constitucionalitat del text. L’optimista Maragall és el que no fa pas gaire va assegurar que Espanya aprovaria l’Estatut del Parlament i va assegurar, entre d’altres vaticinis, que el país tindria seleccions nacionals. L’optimisme de Maragall sempre topa contra la paret espanyola. I en aquest cas el Constitucional té molts números de mirar-se al detall l’Estatut i esquilar la poca llana que en ZP i en Mas li van deixar- amb la complicitat de l’escolà Montilla- Pel que ha anat passant al llarg del temps el més raonable és seguir el pessimisme de Benach. Al cap i a la fi, en la famosa Espanya plural de ZP ja hem tingut un nou sotrac com és el recurs que el PSOE a la Llei Audiovisual de la Generalitat, una llei que de moment ha quedat en suspens. No els agradem, que diu en Pujol, i no faran res per nosaltres, ni ara, ni mai. Són així les coses. Ara, si volem ser feliços sempre ens podem afegir a la ingenuïtat naïf d’un president que ha estat traït pels seus propis companys de viatge. 
Es comporten els socialistes com si els quedessin hores a Palau, fent i desfent massa de pressa i mostrant un nerviosisme que no és propi d’un partit que té voluntat de ser a govern. La Consellera Figueras, la de Benestar i Família, ha aconseguit un rècord tristíssim: ser reprovada per la majoria del Parlament (CiU i ERC) per la seva política erràtica. Figueras, amb un gust dubtable, ha gosat acusar precisament l’exconsellera republicana Anna Simó acusant-la de repartir "talons". Amb aquestes acusacions de taverna, la consellera es posa en el seu lloc, i el seu lloc és més el d’una comissaria política de paper d’estrassa que no pas una honorable del Govern de Catalunya. Les seves actuacions més conegudes també deixen molt que desitjar. La primera l’escàndol de les adopcions del Congo on la consellera ha actuat com un porter automàtic de Madrid i s’ha posat a defensar la patètica actuació del ministeri d’afers exteriors deixant la culpa per una càrrec de confiança nomenada en els temps d’Esquerra. La consellera, en el cas de les adopcions, no ha defensat les legítimes competències de la Generalitat. Com trista ha estat també l’actuació de Figueres en el traspàs de la gestió dels casals d’avis de la Generalitat als municipis. Un traspàs que demostra dues coses: que els socialistes només confien en els ajuntaments on ells governen i la segona és que els socialistes ja es veuen fora de la Generalitat. Possiblement per això nomenen gent com Figueres, més a la vora d’un comissari polític que pas d’un càrrec amb altura de mires. 
Montilla i Mas o, en el seu defecte, Mas i Montilla tenen la intenció de banalitzar la campanya electoral. Montilla es referia al seu col.lega com a "yuppie de la política" en una demostració que al seu guionista se li acaben les idees. Mas, en canvi, segueix empantanegat en la història de "qui guanyi ha de governar". Fa mesos que sentim a Mas amb aquesta prèdica demostrant que la seva única obsessió és el retorn immediat al govern, sigui al preu que sigui, i que de l’actual política només li interessa quins pactes es faran a l’endemà. Montilla i Mas pretenen banalitzar la campanya amb la idea última de fomentar el més fals dels bipartidismes possibles. Perquè darrera aquest joc de banalitats i d’enfrontaments ridículs, ambdós estan d’acord amb qüestions fonamentals. Quines? Tots dos són apostes clares del PSOE. Tots dos estan lligats de peus i mans per aquest tafur del Manzanares que és ZP. Tots dos participen d’una Catalunya amorrada a Madrid. Tots dos han defensat a mort l’actual miniEstatut de la Moncloa. I tots dos representen, si fa no fa, la Catalunya de 23 anys d’anestèsia. En el fons darrera el "i tu més" s’hi amaguen dos fills de la gran família que mana aquest país des de fa anys i panys: la sociovergència. 
ICV és l’aventura d’uns supervivents del naufragi del PSUC. Quan van adonar-se que l’iceberg de la caiguda del mur anava contra ells, es van enfilar en una barqueta a la que van batejar com Iniciativa, l’únic objectiu de la qual és assegurar la seva supervivència política. Els Saura, Bosch, Guillot, Baltasar i companyia han navegat amb prudència durant molts anys canviant les veles del vaixell cada vegada que bufava algun vent favorable. D’eurocomunistes a esquerra de debò, del Foro de Porto Alegre a Zapata, del col.lectiu roig i violeta a l’ecosocialisme. Fins i tot, i en algunes comarques del país, els d’Iniciativa s’han aliat amb independentistes de la CUP, tot una mostra que l’únic que preval és anar tirant i assegurar-se algun lloc en el repartiment. La millor jugada d’intel.ligència ha estat la d’Iniciativa a govern. Només van demanar dues carteres. La primera, la d’en Saura, era una simple plataforma per sortir als mitjans i no tenir cap mena de desgast. Saura era el conseller que havia de tirar endavant l’Estatut i, malgrat el fisco, ningú li ha demanat comptes. Saura també va dir que s’encarregaria de la nova divisió territorial del país i el més calent és a l’aiguera. L’altra conselleria en mans d’ICV ha passat sense més pena que glòria: un conseller cessat, un viatge en helicòpter i una Agència Catalana de l’Aigua que ha generat un odi tribal entre els ajuntaments del país. Quan els socialistes van expulsar ERC de govern, Iniciativa no va demanar cap més responsabilitat, al cap i a la fi es van adonar que tota la colla pessigolla ja tenia feina: tots eren a govern o al Síndic. No els calia més conselleries. Per dir que sí a tot el que fes el Big Brother socialista ja eren suficients. Ara, segons sembla, les enquestes els hi van a favor. Si després de la inacció i de la dimissió de responsabilitats Iniciativa en surt reforçada el més segur és que, en cas d’anar a govern, es conformi amb una única i simple conselleria: la del bus de l’Estatut. 