Recordarem que un dels grans arguments per vendre’ns el "tocomotxo" de l’Estatut va ser els set anys de barra lliure d’inversions de l’Estat. Els economistes pel no i Esquerra ja ho van advertir: dins aquest capítol s’hi afegirà una inversió que està promesa i que hi tindrà un pes fonamental. Es referien, lògicament, a la construcció del Tren d’Alta Velocitat. En les xifres brillants que ha presentat el mag Sostres s’hi amaga el pes del TGV que s’està construïnt entre Barcelona i la frontera. Sense anar més lluny, i en la demarcació de Girona el pes del TGV representarà més del 50% de la inversió. No és el manà sinó que és el que l’Estat mateix s’ha compromès des de fa molts anys. En les inversions, a més a més, s’hi afegiran moltes obres i molts projectes que porten des de temps immemorials passejant-se pels ministeris. Obres i projectes que l’Estat promet i que incorpora als pressupostos i que, amb el pas dels dies oficials no executa i acaba arraconant pel proper exercici. I al cim no oblidem un tema fonamental: durant set exercicis pressupostaris, set llargs anys, i seguint el fil de l’Estatutet Catalunya serà el centre del debat de l’opinió pública i publicada espanyola. Durant set anys sentirem el mateix: que la Catalunya àvida de diners s’endú les millors queixalades. Per darrera i sense tant de bombo i plateret, els diners se n’aniran per les infrastructures de Madrid i per les comunitats autònomes amigues del govern de torn. Aquesta és la maleïda realitat que s’ha anat succeint al llarg dels 25 de monarquia de vernís democràtic. Finalment hi un altre aspecte: els set anys d’inversions segons el PIB no corregiran el gran decalatge d’aquests últims anys i ens aboquen, tard o d’hora, al trist i fatigós peix al cove. Que trist és pensar que durant els propers vint anys haurem de sentir, veure i llegir les mateixes notícies de catalans plorant a Madrid per quatre xavos.
[@more@]
