Nosaltres no som un blog d’aquells que presumeixen de tenir infiltrats a les direccions de tots els partits, al Pentàgon i a la cúpula d’Al-Qaida. Ara bé, d’una cosa podem estar segurs: els assessors del PSC deuen estar esgotant les darreres dosis de paciència, de valeriana, i de tot el que tinguin a l’abast per tranquil·litzar-se… Quan encara queda una setmana de campanya, Montilla ja ha demostrat àmpliament els seus defectes, i encara no se li ha descobert cap virtut. Aquest vespre hi ha el debat a TV3 entre els cinc candidats, i segons com vagi pot acabar convertint-se en un cop de gràcia definitiu. De moment, a la mateixa casa, ahir ja va oferir un avançament en l’entrevista als Matins on, entre altres coses, va mostrar el seu suport a l’ensenyament de l’Islam a les escoles. Una proposta que era també la “pregunta del dia”, i que va obtenir el suport d’un espectacular… 5% dels teleespectadors (i l’oposició del 95%). No havíem quedat que calia separar la religió de les escoles? Si continua fent cas al seu amic Mohamed Chaib, representant del règim marroquí a Catalunya, potser acabarà proposant mesures per promoure el vel o que s’imparteixin assignatures en àrab. Tot plegat, en una línia que, de ben segur, “entusiasmarà” els votants socialistes per anar a votar el dia 1.
[@more@]
Després de mirar i remirar l’spot del PSC ens reafirmem amb una sospita de primera hora: Montilla no es creu la campanya. Aquest home se’l veu forçat, incómode, postís. En el video fa algun gest per traspuar naturalitat i acaba essent un gest tan forçat com el d’un actor dolent. Parla sense convicció, es mou amb dificultat. Definitivament Montilla no es creu el personatge i ha entrat en campanya com qui ha d’anar a fer un tràmit en una gestoria. Ara més que mai, la sospita que desprèn la candidatura de Montilla a la presidència és la d’un kamikaze que se sacrifica per l’Imperi. En aquest cas, l’Imperi és el PSOE i l’Emperador en ZP. Els mateixos cartells de Montilla: "ningú no farà més pels catalans" semblen pensats per animar altres públics que no siguin els socialistes de tota la vida. El dia 1, a la nit, assistirem al sacrifici d’en Montilla, l’home que a Catalunya haurà posat l’estora a la sociovergència. I tot per acontentar l’amo de Madrid: en ZP, que prefereix tenir de president un nacionalista de boquilla que no pas un socialista com Maragall.
L’Artur Mas ens presenta un dels seus "ministrables" a Catalunya: en Fernández Teixidó. Quines hipoteques té CiU amb aquest senyor? Perquè s’esperava que després de la rusofilia manifesta del mateix i després de saber-se els seus contactes amb un mafiós rus, s’apartés en Fernández Teixidó de la llista. De fet, quan va esclatar l’escàndol Mas va procurar no sortir acompanyat d’en Ferdández Teixidó. Ara, no només se l’ha mantingut a la candidatura de Barcelona, en un lloc principal, sinó que se’l proposa com a conseller. Segurament d’Indústria, Comerç i Turisme, com ja ho va ser en el passat. Es curiós que CiU hagi invertit una morterada d’euros editant un DVD per cantar la canya als seus rivals i ara ens surti amb una proposta tan fosca com aquesta. Posar algú que té contactes amb russos poc edificants en una conselleria estratègica pel país és com allò de posar la guilla a guardar les gallines. L’estrany, però, és que CiU no tingui altres candidats com alternativa a Fernández Teixidó. Què se li deu a aquest senyor perquè la seva presència sigui tan imprescindible en aquest govern? 
Els Madí boys, és a dir, l’equip d’estratègia de Convergència han decidit que l’eslògan de campanya sigui: "Estimar Catalunya, governar bé!". Resulta doncs, que la federació nacionalista té la patent de cors a l’hora d’estimar el nostre país. És fàcil entreveure "contra qui" està feta aquesta campanya. Perquè el que és evident és que amb aquest eslògan el que es vol no es projectar una imatge positiva de la coalició nacionalista sinó tot el contrari: continuar amb la seva tàctica d’atac frontal i acusació fàcil. Res de nou sota el sol. Ara bé, el que és perillós aquí és el missatge implícit que porta darrera aquesta estrofa.
Una de les fixacions de CiU després del Pacte del Tinell és que se’ls havia pres una cosa que era seva. Ho ha dir la Marta Ferrusola: "és com si ens haguéssin entrat a robar a casa". De fet, és lògic i plausible: CiU duia tants anys a govern que ja sentia la Generalitat com un hort particular. La sensació d’haver perdut una cosa que els pertanyia va congriar una ràbia terrible cap Esquerra. Per la gent de CiU els republicans no eren res més que un majordom que es crida quan s’ha de servir taula i que es fa fora de seguit no fos cas que emprenyés. Però quan van cridar el majordom, aquest els hi havia fet el llit amb la resta del servei. El cas és que CiU va començar a elaborar la teoria que el govern sorgit del Tinell era il.legítim. Per CiU el Pacte del Tinell era un cop d’estat en tota regla i una alteració de l’ordre establert. CiU s’ha passat tot aquest temps reinterpretant el sentit de la democràcia parlamentària i negant la validesa dels pactes de govern. Havia de governar, per CiU, el guanyador. I fins i tot en això interpretaven a la seva manera el sentit de "guanyador" ja que, com tothom sap, no van guanyar en vots sinó en escons. La teoria del govern il.legítim, abonada en desmesura en el DVD , prepara el terreny a evitar qualsevol altre Tinell 2. Aquest és el gran objectiu de la fantotxada madiniana. En l’apropiació de la Generalitat, de la gent i del que faci falta, CiU també té una altra teoria: la meitat dels votants d’Esquerra són seus i els hi pertanyen i ja és hora que tornin a casa després de fotre el golfo. Des de Lloret en Mas els alliçona: no piqueu l’ham, els hi diu, i els tracte, doncs, de peixets estúpids que no saben cap on van. També en Mas avisa aquest electorat infidel i els hi diu que "no votin Esquerra que després aquesta farà president Montilla". I ho diu en Mas la nit en que s’ha sabut que CiU ha pactat la retirada de l’esmena dels pressupostos espanyols amb el PSOE. En Mas ja sap que governarà sol i que el PSC no farà cap pacte per molestar-lo, en Mas carrega contra Esquerra no pas perquè tingui por d’un segon Tinell, senzillament perquè sap que Esquerra pot ser l’única oposició que li faci ombra, que li planti cara, que no el deixi respirar. 
El Pacte Mas-ZP segueix l’itinerari previst. Del nanoestatut de la Moncloa a l’expulsió d’Esquerra a govern, passant per la liquidació de Maragall, ara quedava l’últim escoll abans de la farsa final: que CiU votés manyaga i resignada els pressupostos del govern espanyol. Malgrat que els pressupostos suposen un primer incompliment de l’Estatut de Catalunya al no recollir el 18’18% que marca l’Estatut, CiU ha dit que hi votarà a favor. Això sí: ha arrencat del PSOE un "acord" pel qual es renegociarà tot això a partir de la formació del nou govern de la Generalitat. Tot fa pensar que aquest "acord" de votar els pressupostos és l’últim episodi perquè la sociovergència ens governi la propera legislatura. ZP aconseguiria així un doble salt mortal sense xarxa: A Madrid un govern estable amb el suport manyac de CiU i a Catalunya un suport manyac del PSC a un govern inestable de CiU. El resultat és molt senzill d’entreveure: una Catalunya lligada a la política espanyola i sense nervi suficient per negociar amb força el desplegament de l’Estatut. Tot plegat fa pensar que la famosa dialèctica a la que CiU ens obliga "Mas o Montilla" és una tria enganyosa i només és un espantall per anar covant la sociovergència que ens ve. Ara bé, l’escenari sociovergent- tan somiat pels poders del nostre país- té algunes ombres difícils d’esvair: cal veure si el PSC es resigna a ser convidat de pedra encara que així ho dicti el PSOE i caldrà veure si en ZP compleix amb l’últim capítol del pacte amb Mas, el de ministres a Madrid, si no fes a CiU començaria a haver-hi una guerra interna de magnitud, la que provocaria un Duran sense expectatives. I les guerres del tripartit són un fart de riure comparades amb les que fan els "undelsnostres" convergents i unionistes.
Aquests darrers dies, tant des del Govern en funcions com des de diferents
La Llei de partits polítics ho deixa ben clar: el límit màxim de la despesa en una contesa electoral és de 2’5 milions d’euros. Fer l’edició d’un DVD, editar-ne 1 milió de còpies, fer-ne el disseny, encaixar-lo, plastificar-lo i, sobretot, encartar-lo en les edicions dominicals dels diaris suposa una pasta considerable. Si CiU fos coherent amb el sentit del DVD hauria d’acompanyar aquesta campanya d’agitació amb un pressupost real del que li ha costat i amb un annex de totes les factures que ha costejat per finançar-lo. Madí s’ho ha despatxat dient que és baratíssim. Però no ens ho creiem. Qualsevol empresa sap el que val una operació d’aquesta mena i qualsevol pot sospitar que CiU en la broma ja està al límit de la despesa legal. Si això li sumem les valles publicitàries que ja hi ha escampades pel país, totes les cosetes de promoció, les festes i festetes, la gran pregunta segueix en l’aire: d’on surten les misses? Qui ho pagarà tot plegat? 
Com és que el PP no surt al DVD del mestre Madí? Amb l’hipòtesi que en Madí se n’hagi oblidat li recordarem algunes perles dels populars que han dit i fet sobre el nostre país. El nostre país, Madí, és Catalunya, no? Al llarg dels 3 anys del nou govern de la Generalitat el PP ha posat en marxa la campanya més gegantesca contra Catalunya. Des de dir que l’Estatut és una estratègia d’ETA fins aixecar comunitats senceres contra la retirada del Pla Hidrològic, passant pel boicot obert als productes catalans, les demandes de l’Estatut, les manifestacions a Salamanca contra el retorn dels papers confiscats. Campanya rere campanya, el PP no ha evitat energies, esforços, mala bava, amenaces, mobilitzacions etc per anar contra Catalunya, contra Esquerra Republicana i contra el govern legament constituït de la Generalitat de Catalunya. Tots recordarem com abans de l’11-M el PP va anar escalfant l’ambient acusant a Carod i Esquerra de tenir un pacte secret amb ETA perquè no atemptés contra Catalunya i ho pogués fer lliurement a l’Estat Espanyol…i tots sabem que la teoria descabellada d’Acebes d’incupar ETA de la matança d’Atocha s’hi amagava un pervers intent de vincular-hi Carod, Maragall i, per extensió, el PSOE. La vergonya al llarg d’aquests tres anys no és pas les corones d’espines, ni l’helicòpter del conseller, ni les maragallades, la vergonya és tota la maquinària del PP posada en funcionament per qüestionar el govern de Catalunya i les nostres llibertats. Això no surt, al DVD? No és important, això? I per què no ho és? No serà perquè CiU encara confia en sumar amb el PP i no vol molestar-lo? I no serà, en el fons, que CiU ha mirat cap una altra costat quan la maquinària del PP assetjava el president i el govern de Catalunya? Perquè part del gran desgast patit per aquest govern, cal dir-ho clar, ha estat induït per la Brunete mediàtica que des del primer instant del Pacte del Tinell l’ha assetjat i atacat sense pietat. Torne-m’ho a preguntar: com és que els qui més han fet contra Catalunya i el seu govern, contra les llibertats i el futur del nostre país, contra l’Estatut del Parlament, contra el català, contra lo riu Ebre, contra el retorn dels nostres papers, com pot ser que qui més ha treballat contra tots nosaltres no surtin en el video d’en Madí? La resposta és en el vent i el vent només fa que portar un tuf molt estrany.
Demà es compleixen 66 anys de l’afusellament del President Companys en mans d’un escamot de l’exèrcit feixista de Franco. Companys havia estat detingut per la Gestapo nazi a la Bretanya i d’aquí un calvari d’interrogatoris, pallisses i vexacions per part de la policia espanyola. I un judici farsa al que en Companys va respondre amb "la història ens jutjarà a tots". Un President que no va voler tapar-se els ulls davant l’escamot militar que a Montjuïc l’apuntava per complir amb la sentència del judici farsa. Quan els soldats anaven a disparar, el president va cridar "Per Catalunya". Seixanta-sis anys després d’aquell fets vergonyants per qualsevol democràcia, Companys segueix sense haver estat rescabalat. No s’ha anul.lat la sentència infame, no s’ha demanat perdó per unes accions en que els feixistes espanyols va tenir l’ominosa col.laboració d’Hitler i els seus cadells. Seixanta-sis anys després només Esquerra ha demanat que la Llei de la memòria Històrica del govern ZP contempli la revisió del judici i el perdó pertinent per part del cap d’estat espanyol al poble de Catalunya per l’afusellament del seu president. Esquerra ha presenat l’esmena a la totalitat d’una Llei que s’ha quedat a mitges, que té por de ferir les susceptibilitats en un Estat on els còmplices de tot allò encara viuen tranquil.lament. I la patriota CiU, què ha fet? Molt senzill: Duran y Lleida ha declarat als diaris que la Llei els hi sembla bé tal i com està. Ai si Carrasco i Formiguera pogués llegir-ho! Quina vergonya! Una demostració més que per tornar a govern CiU és capaç de tot i més: trair l’Estatut del Parlament i trair la memòria dels qui van lluitar per Catalunya. Els republicanisme català segueix fidel a l’estela del President que, en aquella matinada de 1940, va cridar "Per Catalunya", el crit que continua essent el fil roig del nostre combat. 