Avui ens hem desperat amb una altra constatació que la campanya de CyU serà bruta, bruta, bruta. Després del DVD de Madí, les declaracions insultants de Duran sobre Esquerra Republicana: "els principis d’Esquerra és no tenir principis" ha dit el "democratacristià". Hi ha una poderosa dita catalana que podria contestar perfectament Duran: "sempre t’has de veure emmascarat per una paella bruta". Que Duran s’atrevixi a dir que Esquerra no té principis és d’un cinisme ultralímits. S’ha de tenir molt d’estómac per dir-ho després de pilotar una Unió coberta, recoberta, gratinada, emmascarada i empastifada per un munt d’escàndols de magnitud imperdonable. El cas Turisme o el Cas Treball són les aportacions dels "democratacristians" a la salubritat de la vida democràtica del nostre país. Això i el mangoneig de les quotes, és a dir: la pressió permanent al pujolisme per forçar una representativitat més enllà de les dimensions d’Unió. Això i el continu pidolar de Duran a Madrid a la recerca desesperada d’un ministeri amb el que coronar el seu patriotisme. Patriotisme, és clar, ben espanyol. Però no tot és negatiu, amics i amigues: els atacs sobre Esquerra per part de Duran són la constatació que les coses van bé. Si Esquerra s’enfonsés i no pintés res, la deixarien naufragar en solitari. Com que saben que la cosa va pujant es veuen obligats a fer l’única política que saben fer: la de baixa estofa, insult i ganivet alhora. En això també semblen trets d’un mal sainet espanyol. Al dia 1, que es preparin, sobre els seus caps els cauran milers de principis: els vots catalanistes i d’esquerres.
[@more@]
1- Es necessitaria una col.lecció de dvds. 2.- De la Rosa: l’empresari model d’en Pujol. 3.- Cogul el director de turisme de CiU desaparegut a Filipines. 4.- El conseller d’Economia Planasdemunt al talego. 5 El Conseller Roma dimitint després de saber-se que l’empresa que li construia la casa era la mateixa que l’adjudicatària d’obra pública. 6 El súper Cas Treball, entre els imputats un conseller de Treball i un director general d’ocupació. 7 El cas Casinos: finançament il.legal. 8 El conseller Subirà i els avals que rebien les empreses de la seva família. 9 Els 8 anys de pacte Majestic (Pla Hidrològic entre d’altres perles) 10 La gran obra de govern: l’Eix Transversal amb 40 inauguracions i per acabar confessant que convé desdoblar-lo. 11 El Conseller Cullell dimitint. 12 L’Operación Roca com el gran fiasco electoral de l’intent convergent de regeneracionar Espanya. 13 L’Operación Roca fent un forat econòmic de 2000 milions que a hores d’ara ningú ha pagat encara. 14. El conseller d’agricultura Marimon recusat per tot el sector pagès del país. 15 Els 9000 milions per fer de Mas un superheroi. 16 Les enquestes maquillades d’en Madí. 17 Totes les crisis entre CDC i UDC. 18 Els calés llargs que va costar que en Pujol pogués ser rebut 5 minuts pel president George Bush pare que van servir perquè Pujol li digués que al seu país tenien un patró amb el mateix nom que el president ianqui. 19 Pujol investit "español del año" pel diari ABC. 20 El famós 3% i els comissionistes d’obra pública. 21. En Mas ballant a la disco d’en Sanchez Llibre la nit que tot Catalunya quedava colgada per la neu. 22. CDC comprant a bon preu la seva seu a l’empresa ENDESA. 23. Pujol empleant com a Director General al seu fill Oriol i la Generalitat donant contractes a dos fills més en departaments com medi ambient. 24. En Pujol empleant al seu cosí Joaquim com a secretari de la Presidència i fent conseller el seu cunyat Subirà. 25. Prenafeta i el fallit intent de crear un diari nacionalista en castellà: l’Observador. 26 El Conseller Comas i la seva conselleria de benestar convertida en una oficina electoralista. 27 El Conseller Macià Alavedra fent de mitjancer entre el jutge Estivill i uns quants empresaris més. 28. I Mas dient davant els mitjans que "Catalunya castigarà a qui traeixi l’Estatut del Parlament"
En l’inici de campanya la bateria madinana convergent ja ha perpetrat la seva gran obra. El DVD on es vol posar en evidència totes les crisis del tripartit. Era de veure que, tard o d’hora, els madí boys jugarien al que millor saben fer: remenar escombraries. Certament la seva campanya és de manual: barreja d’intoxicació i propostes absurdes. Possiblement amb això compten mobilitzar la parròquia tot esperant que la resta es quedi a casa el dia de tots sants. Ara bé, primera pregunta: què costa editar 1 milió de dvds amb tot luxe de detalls? I què costa encartar-los als mitjans de comunicació el proper diumenge? D’on surten aquestes misses? Tenint en compte que CiU porta 2 anys i mig allunyada de les institucions d’on surten aquests recursos ingents? Segurament dels donatius anònims que tan profusament els envien els seus amics. Finalment, a canvi de què donen "els patriotes anònims" els seus diners a Convergència? Davant les tonteries de criticar unes declaracions de la Tura o de mentir sobre el cas d’en Vendrell, la gran sospita no penja sobre el tripartit, penja d’aquests recusos ingents que mou Convergència a tort i a dret. 
Estranya campanya la catalana. Fa només un parell de mesos les angoixes existencials se situaven del costat dels republicans. Tots els pronòstics indicaven una davallada bèstia d’Esquerra. PSC i CiU s’ho miraven amb una certa complaença: al cap i a la fi, la crisi i caiguda d’Esquerra provocava l’eclosió d’un escenari inevitable: la sociovergència. O sigui un govern entre dos o bé un govern amb un dels grossos fent la viu viu a l’oposició. El que havien de ser unes eleccions plàcides entre el candidat del PSOE-Mas- i el candidat del PSOE-Montilla- s’estan convertint en una cosa estranya. Els dos grossos viuen en una agitació diària i en una permanent exaltació de nervis. La prova és que CiU s’ha vist obligada a treure al mercat un DVD semblant al que el PP va treure sobre l’11-M per agitar els seus incondicionals. Que una força que pressumptament va a govern es vegi obligada a rebolcar-se en el fangar ja diu molt de l’estat de nervis en que es troba. El mateix passa amb el PSC que navega per totes les aigües del món i que es veu emmerdat en les patacades del míting d’Acebes. Mentrestant, Carod-Rovira oferia, fa ben poques hores, una tranquil.litat insultant davant la Terribas i, mentrestant, en Puigcercós es passeja pel territori amb una calma exasperant. Els dos republicans estan per demanar un allargament de la campanya electoral. Saben que dia que passa, la parróquia creix. El mateix Vendrell, el director de campanya dels republicans, veu com la seva campanya de proximitat se li ha desbordat i no sap com controlar-la. El que va néixer com una prova per fidelitzar els més fidels s’està transformant en una inabordable taca d’oli de gent que, dia rere dia, organitza actes per cridar a somatent. Mentre la tortuga camina, les dues llebres es barallen en un racò de la cuneta. 
El PSC té molt clar que, en una propera ocasió, no expulsarà els d’Esquerra de govern. Fins fa poc els anava tenir a Esquerra de govern per culpar-los de qualsevol meteorit que impactés contra el planeta terra. El PSC i els seus pravdas d’opinió s’afanyaven sempre a presentar Esquerra com una força immadura i incapaç. Això fins que la van expulsar cap a l’estratosfera. I llavors van quedar ells i les seves misèries. Ells i la seva ineficiència. Ells i la seva dependència del govern Espanyol. Expulsada Esquerra de govern, hem vist, amb carn viva, el desastre de la consellera Figueras que la dona no està capacitada ni per presidir una taula petitòria i hem vist com tota la feina socialista dels últims mesos s’ha basat en escombrar cap a casa i escurar el que sigui possible. El ridícul socialista l’hem vist en tot aquest suflé de la cimera de l’habitatge. Des del ministeri dient una cosa, des de la conselleria una altra, des de l’Ajuntament una de nova. Tots del mateix color. Tots coincidint en una cosa: en el nyap, en el ridícul, en la pena. I que ningú s’enganyi: la cimera no es fa perquè l’Estat Espanyol i Catalunya són l’exemple fabulós de la inoperància pel que fa a la política d’habitatge. Fer una cimera a Barcelona sobre habitatge és com fer-la a Guinea Equatorial sobre democràcia i participació ciutadana. Per cert, el gran còmplice del desori en ineficiència de política d’habitatge és Iniciativa. Ai Saura, ai Baltasar, ai Milà! Doneu lliçons a Esquerra amb els vostres somriures de suficiència i no heu fet res perquè els joves tinguin habitatges a preu digne. Vosaltres, en el fons participeu del ridícul socialista. Al cap i a la fi, sou el seu eco. I què és l’eco sinó una imitació grotesca! 
No en tenen prou els convergents d’esquitxar Esquerra intentant-la convertir en la força més perversa de la terra (Duran ja va comparar ERC amb una plaga bíblica) ara ens parlen els d’en Mas de la bona gestió i el bon govern. Algun confidencial de la marca de CiU tracta els republicans d’illetrats horribles amb la superioritat moral dels rics quan parlen del servei o dels seus empleats. Gestionar bé? No fem riure! Tothom sap el que en Mas va fer en els seus mesos com a conseller en cap. Tothom sap que el seu càrrec va ser un traje a mida. Tothom sap que en Mas va intentar desplaçar Pujol per convertir-se en president de la Generalitat i poder tenir més possibilitats de guanyar. I ho sap tothom, i és profecia, que en els temps d’en Mas com a conseller en cap la Generalitat es va gastar 9000 milions en la seva promoció política. Això és gestionar bé? Sabeu quantes escoles es poden fer amb aquests 9000 milions? Trenta, les mateixes que Esquerra ha tirat endavant en territoris com Girona. 9000 milions és gestionar bé, Artur? Aquesta és la Catalunya que ens ve: la de prioritzar la propaganda i l’agitació per damunt de l’acció social. Donen lliçons de bon govern els qui només tenen una única obsessió: perpeturar-se en el poder. Perquè hi ha partits de govern i hi hi ha partits de poder. En el primer, l’Esquerra de tota la vida, la que ha fet de Catalunya la seva única raó de ser, en la segona opció, la nova Convergència d’en Mas. 
El PP i alguns socialistes semblen interessats en "españolear la campanya". Fins fa poques hores semblava que el lideratge de la campanya la duien dos forces del país: l’esquerra nacional- ERC- i la dreta catalana-CiU. El PSC s’havia quedat en un terreny de ningú i sense lideratge conscients que la seva única opció era seguir el pacte escrit entre ZP i Mas o sigui: escolanets obedients. Pel que fa a IC res que pugui ser tingut en consideració. Però, vés per on, el PP fa sortir el cristo gros de l’Acebes i comencen els incidents. Un PP que a Catalunya hauria de ser considerat amb l’exotisme d’una formiga blanca. Però no. Algú els insulta, algú els intenta agredir i el PP, de cop i volta, es passeja per tots els titulars, pantalles i fòrums d’opinió. I, vés per on, entre els agitadors dels incidents trobem tipus del PSC. Un nen de les seves joventuts, per exemple. Doncs ja la tenim armada. La campanya catalana s’espanyolitza, s’espanyolea, i el nostre país, per uns instants, es converteix en l’eco de les lluites sempiternes entre la dreta cavernícola i l’esquerra troglodítica. No caiem, doncs, en la provocació. Deixem-los que es parteixen la cara i el que faci falta, deixem-los que tornin a donar-nos a donar-nos una fabulosa demostració d’incivilitat. Si les "dos españas" es barallen el millor que pot fer Catalunya és fer d’àrbitre suís que s’ho mira tot des d’una distància infinita.
Avui el Periódico 
La supressió de l’impost de successions és una vella idea de CiU que, si bé no van aplicar quan estaven al govern, continuen proposant en aquesta campanya electoral. Des del Diari Republicà no tenim un amor especial pels impostos, però s’ha de reconèixer que són necessaris per finançar els serveis públics. I, per tant, cal que siguin progressius perquè qui més té, més pagui. Eliminar l’impost de successions implicaria que, a més d’heretar fortunes que probablement ni han contribuït a crear, els fills de casa bona convergent no haguessin de pagar ni un cèntim a la hisenda pública. Des de CiU, però, continuen amb les seves propostes per als més rics i ahir van reincidir també en la idea perpetrada per l’equip Madí de fer pagar menys impostos a qui demostri que té un títol d’anglès. O sigui: qui té prou diners per pagar classes particulars i un títol de Cambridge, pagaria menys impostos que aquells que no hi poden tenir accés. No tenim clar que sigui una bona idea per guanyar vots de centre-esquerra, la veritat… Fins i tot l’il·lustre pensador neoliberal Sala i Martín considera que és una proposta que trenca el principi d’igualtat!