Alguns historiadors progres van elaborar, fa anys, la teoria que Catalunya n'havia tret profit de formar part d'Espanya gràcies a l'articulació d'un mercat interior on les empreses catalanes podien vendre-hi els seus productes. Era aquesta teoria falaç la legitimació més grollera d'una conquesta armada i d'un estat que projecta els seus vicis colonials sobre Catalunya. Algú, però, s'ha parat a calibrar el cost econòmic, cultural, social que ha hagut de pagar la nostra pàtria per formar part d'aquest invent d'Espanya? Començant per aquests vint-i-cinc anys de democràcia presidits pel dèficit en inversions i per l'expoli fiscal més salvatge. Seguint enrere tot recordant els 40 anys de Dictadura on Catalunya va patir persecució, exili i un model econòmic nefast i incompetent. Continuant amb una guerra civil que ens va enfrontar entre nosaltres i que va destruir bona part del nostre país. I la Dictadura de Primo de Rivera, i les guerres colonials i estúpides on moriren milers dels nostres soldats (Marroc i Cuba, per citar dos exemples) O les guerres carlines on vam perdre bous i esquelles per culpa d'un problema dinàstic dels espanyols. I les guerres del francès on ciutats com Girona foren arrasades per seguir la veta a un militar espanyol infestat de paranoia (Alvárez de Castro) o la Catalunya assolada, rebentada i perseguida des de 1714, la Catalunya bombardejada i assaltada duran la Guerra de Successió, la Catalunya esqueixada després de la Guerra dels Segadors. Tot aquest memorial de greuges formen part del cost de ser de la colònia i d'haver lluitat a la recerca de lal llibertat. Alguns diran que encara som un país prou fort i déu n'hi do el que ha progressat. Però algú s'ha parat a pensar, seriosament, on seríem sense el pes d'Espanya? Ben lluny, segurament. Seria aquella Catalunya rica i plena que reivindica el nostre himne. Un independentista, en definitiva, no és res més que un català que ha descobert el seu passat, que pateix el seu present però que pensa en clau de futur.[@more@]
Novament hem de tornar a parlar d'una ignominia, d'un fruit del bandidatge feixista i del cop d'estat de Franco: els Papers de Salamanca. Tal i com va dir el vell professor de Formación del Espiritu Nacional l'ínclit Gonzalo Ballester els papers eren "un botín de guerra". I encara ho són. El PSOE ja ha fet, al llarg de la seva història, tres demostracions de la seva incapacitat per afrontar la qüestió. La primera va ser en els seus anys inicials de majories absolutes on es negà reiteradament a ordenar el legítim retorn a Catalunya d'aquesta vergonya estatal. La segona va ser la legislatura 1993-1996 on no només va incomplir el pacte amb CiU per portar a Catalunya la totalitat dels papers al nostre país sinó que un alcalde socialista, el de Salamanca, va capitanejar una campanya infame i vexatòria per impedir el trasllat. La tercera contribució deshonesta per rescabalar el memorial de la democràcia ha estat en aquesta legislatura. ZP ha incomplert moltes promeses i ha faltat reiteradament a la seva paraula donada. I no només ha enganyat el poble de Catalunya i ha jugat amb el procés de pau d'Euskadi, sinó que també ha faltat a la memòria de la seva família. El nét d'un afusellat pels feixistes ha estat incapaç de conduir un procés de recuperació de la memòria històrica com exigeix una societat moderna i ha permès que una part important dels Papers de Salamanca, els que són d'entitats i de persones físiques, continui encara a Salamanca. Volen justificar el fre del retorn d'aquests papers per culpa del calendari electoral. Mentida: ha tingut 4 anys per rentar la cara a un expoli vergonyós i a una custòdia inexplicable. I no ha complert. Ara, novament, els catalans haurem d'esperar una legislatura favorable, una conjucció astral que ens dongui alguna oportunitat, un president pretesament federalista. Ens demanaran els socialistes que si volem el retorn de la segona part del lladrocini votem la seva marca. Es així com ens volen tenir collats, anys i panys, donant-nos engrunes cada quatre anys a canvi de silenci i d'un obeiment manyac. Aquest escarni monumental dels Papers de Salamanca ens reitera, novament, amb la convicció que ja arriba el moment de fotre el camp. És hora de marxar, companys i companys. Marxar d'Espanya, s'entén, i deixar enrere aquesta gent al qui els pesa, i de quina manera, tants anys de dictadures, de dictadors, de pronunciamientos, d'inquisició i de foscor. ZP ha enganyat doblement Catalunya: en el moment de l'Estatut i en el moment que el nostre país exigia un gest per recuperar la seva dignitat trepitjada. Recordem les maniobres d'aquest embustero i tinguem-ho tots en compte en les properes eleccions al març.
En la primera part de la restauració democràtica, l'independentisme era un arxipèlag de faccions i grupúscles condemnats a una permanent escissió. Es van perdre molts anys i molts esforços en aquella dinàmica caníbal i autodestructiva. Això fins que un grup de gent va descobrir el secret més ben guardat: entrar a Esquerra, reformar-la i convertir-la en l'eina útil de l'independentisme. Poc a poc aquella operació va donar els seus fruits i, a la llarga, demostrà que Esquerra Republicana de Catalunya era la palanca més forta per accionar l'independentisme. La direcció liderada pel Carod i Puigcercós va conduir ERC cap uns resultats mai imaginats. Esquerra comença a fer por als seus adversaris i a erigir-se en una peça clau per conduir la nostra pàtria cap a la llibertat. Avui, però, adversaris i enemics es freguen les mans. Confien que la propera Conferència Nacional remogui, de nou, el mar de fons que hi ha ara fins al límit que les aigües acabin fent naufragant el vaixell republicà. Confien enemics i adversaris que tornin, de nou, la malaltia congènita de l'independentisme; l'autodestrucció. Ens volen dividits i enfrontats. I saben que el pitjor element de desmobilització de les bases és veure com el seu partit, la seva força, el seu projecte és només un cúmul de picabaralles i renúncies. Una Esquerra forta pot dur aquest país cap a la llibertat. Una Esquerra partida i enfrontada és un bastió desfet, un castell a punt de ser expugnat. Hem vist, recentment, com aquest país afronta problemes gravíssims: la dimissió de l'estat pel que fa a les inversions, el col.lapse ferroviari i aeroportuari que debilita la nostra qualitat de vida i l'esforç de les empreses, i el que és pitjor: una Audiència Nacional que assalta les nostres llibertats bàsiques. Aquest panorama ens porta a una conclusió definitiva: hem de marxar d'Espanya, el més ràpidament possible. Però només aconseguirem aquesta fita amb una Esquerra reforçada, aplegada, convençuda que la unitat és l'única força possible. El país no pot permetre's que ERC caigui en la baralla i en l'escissió. El país necessita una Esquerra forta per assaltar els cels, per guanyar l'últim dels combats, el que ens dugui definitivament cap a un país lliure i sobirà. Alcem-nos, doncs. Però alcem-nos plegats. La Catalunya que dóna sentit al nostre esforç es mereix un gest digne i valent, des de la unitat, des de la fortalesa que ens dóna caminar junts. 
La conselleria d'Educació s'ha cobert de glòria amb la polèmica del mocador islàmic. Lluny d'afrontar amb coratge la qüestió, el primer que ha fet és desautoritzar el reglament intern de l'escola gironina. Un reglament que no feia res més que aplicar el sentit comú: a l'escola cap símbol religiós. Els mestres de l'escola gironina defensaven l'escola com un espai comú per als nens de totes les confessions. Vés per on que els integristes han forçat les normes i han volgut rebentar l'escola com a element d'integració, com a comú denominador de totes les creences. L'eina d'aquests integristes han estat una nena petita. La nena s'ha convertit, doncs, en un vehicle innocent al servei d'una causa molt perniciosa. L'escola va voler aplicar, com feia sempre, la norma i els pares de la nena van amenaçar d'endur-se-la, de retornar-la cap al seu país. Ignoren aquests pares que això és Europa, que aquí hi ha unes lleis que protegeixen els infants. Però el xantatge dels pares ha tingut èxit. Ensenyament ha desautoritzat l'escola i ha permès que un símbol religiós entrés en un espai que ha de ser per a tothom. I ho ha estat a través d'un instrument, el mocador islàmic, que, digue-m'ho clar, està pensat per discriminar les dones. D'aquesta manera, i fins que algú no hi posi remei, les escoles es convertiran en recintes perquè els fanàtics hi facin entrar els seus fills. Avui serà el mocador i demà una altra cosa. Vés a saber si un dia demanaran que les mestres i les professores també se'l fiquin. Temps al temps. Les esquerres que tan van lluitar contra el clericalisme, no poden ser avui esclaus d'uns fanàtics i d'uns integristes que deixen com a moderats als seguidors de Lefebre. 
Ibarretxe està disposat a tirar endavant un instrument necessari i imprescindible: la consulta popular a tota la ciutadania de les tres províncies bascongades. Contra la violència d'ETA i davant la coerció sempre present de l'estat, l'única via és la democràcia. I l'arrel de tota la democràcia descansa en la voluntat de la gent, en la veu de la gent, en els vots de tots i cadascun dels ciutadans. Aquí no hi ha més cera que la que crema. Deia el conseller Saura que això no es pot fer en presència de violència. No havíem quedat que els encaputxats no podien condicionar la població? Qui són els d'ETA per aturar els peus a una consulta popular? I si avui desaparegués ETA i demà sortís un altre grup format per tres desgraciats? Podrien aquests tres desgraciats aturar tot un procés democràtic convocat pel Lehendakari dels bascos? Que la consulta dóna aire fresc al PP tal i com diu Montilla és un altre argument pelegrí, ridícul, interessat. La consulta és perquè els bascos puguin decidir el seu futur, lliure i democràticament, i això passa per damunt del joc partidista, això són les regles democràtiques. Diuen, finallment, que aquesta consulta no cap a l'estat de dret, a la Constitució. Llavors només queda un últim i definitiu argument: el poble basc és molt més antic que la Constitució. Si el poble basc no cap a la Constitució no és pas un problema d'Euskadi, és un problema de la mateixa Constitució. Una carta magna, per cert, que només va rebre el suport d'1 de cada 3 bascos. Per què tenen por a la consulta? Perquè els espanyosl han viscut massa temps sota el jou del dictador i això crea una por terrible a la paraula democràcia. 
Com un regueró de pòlvora, s'estenen per la nostra terra les concentracions populars on es cremen els retrats de l'innombrable. Treuen el son al President Montilla, fan quequejar el conseller Saura i treuen de pollaguera el PP, en Duran i en Mas. Alguns argumenten que aquestes cremes fan el joc al PP. Estúpid argument, idèntic a l'utilitzat en els dies del referèndum de l'Estatut (el no és el PP, els altres a callar) Ara, resulta, que el nostre poble ha de romandre mut, quiet i bondadós per no fer el joc al PP. Vaja argument d'estar per casa. Es l'argument socialista que pretén polaritzar Catalunya entre blanc i negre, entre bons i dolents, és a dir entre espanyols d'esquerres i espanyols d'ultradreta. L'altre argument de les cremes és dir que atempten contra una institució. Un altre de bo. Resulta que mitja Espanya pot escopir contra la Generalitat i aquí no passa res, resulta que mitja Espanya pot insultar o porquejar els representants de Catalunya i aquí no passa res. Resulta que cremar una fotocòpia del rei és un atemptat mentre altres es dediquen a l'esport espanyol de la coerció i l'amenaça. Totes aquestes concentracions, però, tenen una base comú, un catalitzador essencial: es fan contra l'abús. Contra l'abús d'un Estat del qual no en tenim notícies pel que fa a les justes inversions, pel que fa als trens desfasats, pel que fa als aeroports que no funcionen, pel que fa als greus problemes d'expoli fiscal, d'immigració, etc, però que, vés per on, es dóna a conèixer quan es tracta de combatre la dissidència i la diferència. Es això el que mou la gent, és això el que convoca la gent, és això el que empeny la gent a fer el que fa. Dir prou a un Tribunal d'excepció com l'Audiència Nacional que crida els joves rebels de Catalunya i que no fa res quan els feixistes ataquen, com en el cas de Blanes, els homanatges als represaliats pel Tirà Franco. Dir prou a policies que identifiquen ciutadans l'únic delicte dels quals és exercir el dret a la llibertat d'expressió. Dir prou a jutges que criden a declarar fotògrafs l'únic delicte dels quals és exercir el dret a la informació. Dir prou a jutges que criden periodistes l'únic delicte dels quals és dibuixar una vinyeta humorística. En quin estat de dret vivim si una simple convocatòria d'una consulta per conèixer l'opinió de la ciutadania aixeca la bilis de certs polítics? Si no ens movem contra l'abús, tard o d'hora l'abús vindrà a per nosaltres. Tard o d'hora serem cridats a declarar tots i cadascun, avui per cremar una foto, demà per dir una paraula de més al mig del carrer, i demà passat per pensar alguna cosa que no cap en aquesta gàbia de la Constitució. Contra l'abús només ens queda un camí: buscar la llibertat i trobar-la el més aviat possible. Endavant, doncs. Tal i com canten els Obrint pas: "lluitar, crear, construir poder popular".[@more@]
Des de l'any 2000, el de la majoria absoluta aznariana, l'agenda política estatal ve marcada per la ultradreta. Una agenda que es desdobla tot prenent sentit a través de les actuacions de l'executiu, el legislatiu, el judicial i, també, el quart poder que són els mitjans de comunicació. Aquesta agenda ho ha pogut tot al llarg dels últims set anys: ha marcat la legalització de Batasuna però també la sortida del govern de Carod-Rovira per la seva entrevista de Perpinyà, ha tancat diaris legals i ha processat bona part de la cultura basca, ha tombat l'Estatut de Catalunya arraconant-lo tot seguit en els foscos passadissos del Constitucional. L'ultradreta ha aconseguit rompre el procés de pau d'Euskadi i, en el fons, també ens ha dut a l'Iraq posant-nos en l'epicentre dels objectius militars dels terroristes islàmics. La ultradreta marca les dates, els calendaris, els processos a seguir i, tot seguit, el govern de torn actua a remolc o amb la por al cos. Aquest és el cas del govern Zapatero que tem, més que ningú, les envestides d'aquest poder fatxenda. La penúltima decisió de ZP tement aquest poder ha estat el sacrifici del Partit Socialista de Navarra. Tot un projecte polític a nivell regional que ha estat dilapidat per no enrabiar el feixisme espanyolista. Ras i curt. Ara l'ultradreta hispànica ha col.locat un altre objectiu en la seva agenda: els antimonàrquics de Catalunya. Demana l'ultradreta detencions massives dels autors de les cremes de fotos. I ja hi som pel tros. A partir d'ara l'Audiència Nacional ja té una feina afegida: identificar, citar, interrogar i, ai las! condemnar a desenes de persones del nostre país. I tot per haver cremat una simple foto en protesta per la citació d'un jove banyolí a Madrid per haver cremat una altra simple foto. La bogeria està servida. I que a ningú li estranyi que la citació de desenes de piròmans gràfics provoqui noves manifestacions i noves cremes massives. Un despropòsit sideral que sorgeix, com altres despropòsits per l'estil, d'una agenda política marcada i gravada per la ultradreta guerracivilista que ens ve imposant ideologia i pràctiques polítiques des de fa anys. Des de fa pocs dies, doncs, a l'agenda política de l'ultradreta cavernícola hi ha la crema de les fotos del rei. Del que es tracta és d'intimidar la dissidència, tot presentant Catalunya com si fos un territori a punt de repetir la Guerra dels Segadors. No escatimaran esforços i posaran en marxa tota la maquinària pesada: mitjans de comunicació, l'aparell judicial, l'agitació parlamentària i el que faci falta. Novament la dreta dura persegueix el posicionament del tebi ZP i d'un govern que es desviu per quedar bé. Ja se sap que el pitjor que poden fer els socialistes és caure en el parany que els paren els populars. 
Tothom sap que Carme Chacón va ser nomenada ministra de l'Habitatge per potenciar-la com a cap de llista dels socialistes per Barcelona. El mateix ministeri de l'habitatge és un muntatge d'allò més ja que les competències en aquest tema han estat cedides a les comunitats autònomes. Per tant, el ministeri de l'habitatge és,per sí mateix, una simple pantalla electoral. En els últims 3 anys la ministra anterior, una tal Trujillo, va passar a l'història per la seva incompetència i per un globus sonda al voltant dels micropisos. Ara, quan ja la legislatura arriba al final, Zapatero tria Chacón. I ho fa perquè és una cara amable, un pèl tocada per la demagogia, i perquè serà la cap de cartell dels socialistes a Barcelona, i per tant al graner de vots del PSOE a nivell estatal. Chacón parla pels descosits, llença frases que sonen bé i somriu millor. Els seus sis mesos com a ministra seran un reguitzell de brindis al sol, declaracions d'intencions i bones paraules. No gaire res més. La penúltima farsa que el duet Chacón-Zapatero ens han regalat ha estat aquesta mesura dels 210 euros de bonificació a les parelles que volen llogar un pis. El conseller del ram de Navarra ha estat expeditiu en el tema: ells no s'hi sumen, ells ofereixen com a comunitat millors condicions i la mesura és tan estúpida i tan artificial que l'únic que farà serà encarir els pisos de lloguer. Es a dir, els 210 euros aniran, de ple, cap als propietaris que gràcies a la mesura podran pujar una mica més els preus dels lloguers. No és l'única, ni l'última, bestiesa que ens regala Chacón. La flamant ministra ja va donar un suport incondicional a la mesura del president andalús Chaves de garantir vivenda a tota la població d'aquella comunitat. Una mesura tan bèstia que fins i tot el ministre d'economia es va enfilar per les parets. Zapatero vol tenir assegurada la seva victòria i sap, prou bé, que la millor, i única, ambaixadora que li queda a Catalunya és Carme Chacón. Hauran de vigilar, però, tanta demagogia, tant de màrqueting, tanta mesura estrambòtica pot acabar tenint un efecte pervers. 
Josu Jon Imaz ha pretès, al llarg del seu mandat a l'Euskadi Buru Batzar, una pirueta mai vista fins avui: domesticar el PNV. La gran obsessió d'Imaz a Sabin Etxea ha estat presentar-se davant Espanya com una cara amable, com la via de l'acord, el consens, el pacte permanent amb Espanya. El PNV amb Lizarra i després amb el procés obert per Ibarretxe havia encetat una via sobiranista que va ser atacada per terra, mar i aire pels espanyols. El sector negocis del PNV, del qual Imaz n'és un exponent màxim, va contraatacar per frenar el pla Ibarretxe. Es van fer amb l'EBB per pocs vots i amb polèmica. I, des de llavors, van posar el fre de mà i van començar a treure de l'armari expressions i idees que acostaven el vell PNV a la clàssica via pactista i endreçada de la dreta regionalista catalana. Gràcies a la via Imaz, els dos partits germans, Unió i PNV, esdevenien bessons. L'un negant la possibilitat que els bascos vagin a consulta popular per decidir el seu futur, l'altre blasmant contra el debat identitari argüint que no interessa ningú. Finalment, el temps posa a tothom en el seu lloc: Imaz a l'empresa privada, una bona lliçó per en Josep Antoni Duran i Lleida. Ara a Euskadi queda lliure la via democràtica cap a la sobirania, i és el moment que a Catalunya també hi hagi una concentració de forces catalanistes i democràtiques per fer possible la nostra autodeterminació. Els Imaz i els Duran, a casa.[@more@]
El gran tafur de la Moncloa ha descobert, de cop, que hi ha una nació amb problemes que es diu Catalunya. El tipus en qüestió porta tres anys i mig administrant gasiveria, retallades, promeses incomplertes i una gestió nefasta pel que fa a infrastructures. Tot aquest desori zapateril ha tingut una víctima propiciatòria: la nostra maltractada pàtria. ZP ha jugat al triler amb tothom i, quasi sempre, hem estat els catalans qui ens hem trobat plomats, sense calés a les butxaques i, això sí: amb un somriure misterbeanià com a horitzó. Els penúltims episodis de l'engany es diuen Estatut i es diuen Pressupostos de 2007. Els últims han estat les bestieses de la Renfe, de Red Eléctrica i d'AENA. Un cúmul absolut de menysteniments per i contra Catalunya. Ras i curt ens han aixecat la camisa i ens han assotat del dret i del revés. Però ara, vés per on, s'acosta la revàlida del projecte de Zapatero. El gran tafur del Pisuerga sap que bona part d'aquesta revàlida es jugarà a Catalunya. El PSOE té perduts territoris sencers com Madrid o el País Valencià. La balança es decantarà a les quatre demarcacions del sofert Principat. Es per això que l'home ara ve amb tota una nova carretilla de promeses, enganys, somriures i veritats de llautó. ZP ens va portar aquell homenot a viatjar pels nostres trens i a demanar-nos disculpes on-line, per tot seguit anunciar-nos que ben aviat serem pioners en una de les xarxes de ferrocarrils més modernes del planeta. Ara ens promet inversions a dojo i deixa anar el ministre Solbes per anunciar un acord fabulós amb el conseller Castells. Es l'acord que van incomplir el 2007 i que seguiran incomplint un any més. Van a ensabonar-nos com si ells fossin un xarlatà de fira i nosaltres uns pobres analfabets passavolants. Ens ofereixen quatre xavos a canvi dels nostres vots. Saben que la maltractada Catalunya parlarà i necessiten cada vot que puguin arrencar de tots nosaltres. Ara serà el moment en que ZP es faci fotos amb fadrines, amb anxanetes, amb porró i barretina, vestit del Barça o del Reus Ploms. Vindrà el març, recolliran el fruit dels nostres arbres i, en acabat, a pixar-se a la soca i a les arrels que en definitiva és el que han vingut fent aquesta colla de sàtrapes espanyoles des de fa 300 anys. -
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
Categories
- No hi ha categories
Meta
