Els dos amfitrions que haurien d'obrir la porta de la "casa comuna" del catalanisme no són una parella gaire ben avinguda. De fet, la idea és només d'un dels membres de la parella, que de fet ni se la creu ell mateix. I l'altre membre no només no hi està d'acord, sinó que ho diu a tot el veïnat i amenaça d'obrir la porta… però no per fer entrar ningú, sinó per marxar ell mateix. Aquesta és la imatge que vol donar Duran Lleida ajornant la seva proclamació com a candidat de CiU a les eleccions espanyoles, demostrant el nivell de "cohesió" de la federació. De totes maneres, no és de preveure que en Duran acabi marxant de la casa. La federació no tindrà pas tanta sort, de desepellagar-se d'aquest personatge. Simplement es tracta d'una estratègia: a Madrid sí, però per ser ministre. Quan diu que vol saber "on anar" i "amb qui" hi va, en el fons, simplement es refereix a això. No és que li importi un rave quina política es fa, ni amb qui s'ha de pactar. Només vol garanties per tenir les mans lliures per decidir ell solet el que li convingui. El nostre amic de la franja vol ser ministre com sigui, amb qui sigui, i sense molestar els seus futurs socis, siguin uns o els altres. I no pararà de fer el número fins que li garanteixin que té màniga ampla per a pactar el que ell vulgui amb els escons de la federació. Si Duran es confirma com a candidat, doncs, ja sap tothom el que se'n pot esperar.[@more@]
"Jo vull ser rei" cantava en Lluís Gavaldà dels Pets. I, sens dubte, aquesta afirmació cobra actualitat després que l'Audiència Nacional, decidida a protegir la figura i la imatge del Borbó, obre diligències per investigar qui va cremar una foto dels borbons a Girona. Novament l'Audiència sembla decidida a sobreprotegir la ja prou sobreprotegida imatge de Joan Carles I. Sembla, doncs, que després de 25 anys de restabliment de la democràcia a l'estat espanyol encara hi ha una figura que escapa a les crítiques, a les sàtires, a qualsevol manifestació de la llibertat d'expressió. Mentre a Gran Bretanya les crítiques a la Corona són una pràctica tan envejable com quotidiana, a l'estat espanyol el blindatge sobre aquesta institució és una herència de l'antic règim. Ara, tot una Audiència Nacional per comptes de gastar energies contra el crim organitzat, la droga, els terrorismes, inverteix el seu temps i els seus esforços investigant joves independentistes gironins. Que sàpiguem, mai han obert diligències per conèixer què hi ha darrera dels brots feixistes del Vallès Occidental o de l'Oriental. Aquí els esforços sempre van en una mateixa direcció. En definitiva, escenes com aquestes ens reafirmen en la nostra convicció de republicans independentistes. Dies com avui ens fan pensar que ja és hora de marxar i deixar la càrrega feixuga dels espanyols. 
Una onada d'escombraria mediàtica i política vol colgar Joel Joan. L'excusa són unes declaracions seves al Fossar de les Moreres, on Joan recordava la figura de Xirinacs. Pels que menen els camions de les escombraries espanyolistes, Joan s'atribueix les velles declaracions de Xirinacs, i es converteix en "un amic d'ETA i Herri Batasuna". Es tracta, com passa sovint, de manipular el que es diu, de tergiversar les coses i de treure-les de context. Ja pot Joan insitir que la seva lluita es basa en la paraula i la raó democràtica. Ja pot Joan insistir que la violència no està legitimada. La gran pila d'escombraries mediàtico-política, al servei de l'espanyolisme de tota la vida, camina en direcció de Joel Joan. L'objectiu, com ja és habitual, passa per carregar contra una figura com la de Joel Joan: un personatge que ha aprofitat la seva fama i el seu talent per posar-los al servei del nostre país, un personatge incómode perquè les canta clares, perquè sintetitza una nova fornada de catalans i catalanes: gent que no té deutes amb ningú, gent que es declara obertament, i sense ambigüitats, independentista. Ara van a per Joel Joan i volen carregar fort. Els mateixos que es passen el dia negant-nos els drets com a poble, negant-nos la paraula, prohibint partits, apel.lant a l'exèrcit com a garant de la democràcia, utilitzant l'Audiència Nacional com a recurs per acabar amb qualsevol dissidència. Tots aquests, novament, volen donant-nos lliçons de democràcia. Ahir van intimidar un home controvertit, com Xirinacs, l'única tatxa del qual havia estat lluitar, fins l'extenuació, pel retorn de la democràcia al nostre país, un home que es va deixar la pell en les vagues de fam que va fer a les presons espanyoles. Ara van a per Joel Joan. Des del Diari Republicà no podem fer més que expressar la nostra solidaritat amb un creador l'únic delicte del qual ha estat l'´ús de la llibertat d'expressió. 
Els unionistes ja han aterrat entre nosaltres gràcies a la torre de control de Ciudadanos. Dos egòlatres de postí (un filòsof ressentit i una exeurodiputada socialista) piloten l'avioneta. Basta Ya és, sens dubte, una de les contribucions més postmodernes a la causa comuna de l'espanyolisme ranci de "prietas las filas" i "Santiago y cierra España". Van tenir, en un passat recent, els seus moments de glòria amb la creació de la Santa Aliança entre Redondo Terreros i Mayor Oreja per desplaçar Ibarretxe d'Ajuria Enea. Al seu costat s'hi va col.locar tota la tralla mediàtica espanyola amb unes profecies de victòria quasi aplastant. S'ho creien tant, que ja es veien desmuntant l'autonomia bascongada des de dins. Aquella Santa Aliança va ser una gran fàbrica de mentides. Parlaven de genocidi, parlaven de l'existència de milers d'exiliats que havien hagut de fugir d'Euskadi per culpa dels nacionalistes. Tanta mentida i tanta fàbula va jugar a la seva contra: van recollir una derrota definitiva, inapelable. Des d'aquell dia els líders de la Santa Aliança van ser apartats pels seus respectius aparells: Mayor Oreja va caure en desgràcia al PP i els socialistes van desplaçar tot aquell zoològic d'espanyolistes ressentits per substituir-los per un projecte més raonable. Ara, les ruïnes de tot aquell show es reuneixen de nou i aprofiten l'últim alè que els queda: l'invent de Ciudadanos. Al partit dels taxidermistes l'últim que els faltava és afegir a la seva tripulació a dos perdedors fenomenals. El millor que pot fer tota aquesta patuleia d'unionistes és presentar-se a unes eleccions, perquè és llavors quan el poble sobirà els recorda el que són: una insignificància absoluta. Com que sospiten del poc ressò que la gent els procura, la mateixa exeurodiputada s'afanya a dir que el poble català no pot tenir dret a decidir perquè la Constitució li ho prohibeix. Només els extraparlamentaris tenen por a la democràcia. 
Segurament un dels viatges més fascinants que es poden fer és a través del cervell laberíntic del president Maragall. Deu ser, la seva testa una acumulació fabulosa de passadissos entrelligats, de corriols que no duen enlloc i de camins que s'entortolliguen fins l'impossible. En aquest món laberíntic és on circulen les idees del net del poeta. De tot aquest submón en pot sortir alguna idea lluminosa però, massa sovint, sorgeixen propostes grotesques, estrambòtiques i absurdes. Maragall va ser l'ideòleg de les Olimpíades però també fou l'artífex d'un show caricaturesc com el Fòrum (la continuïtat del qual només se la creuen els propagandistes de la part de mar de la Plaça Sant Jaume) A partir de la seva exclusió de la Generalitat per part dels capitans del Llobregat, Maragall s'ha desfermat a una carrera frenètica de propostes, gestos i declaracions funambulesques. Cada dia se supera. Però hi ha una cosa que li dóna benzina per continuar: i és el ressentiment cap a Montilla i els seus. Quan havia de defensar l'Estatut i parapetar-se rere la força del govern i del Parlament, no va fer res. Va callar i va fugir amb el cap cot cap als seus quarters d'hivern. Ara brama i es maleeix per tot el que llavors va passar. I ara fa la gara-gara a la proposta convergent de la casa comuna quan va ser precisament Convergència qui el va començar a torpedinejar amb el Pacte de la Moncloa. I ara surt amb la proposta grotesca i poc reflexionada d'un Partit Demòcrata Europeu. Com pot pretendre Maragall reforçar un partit a escala europea quan va ser incapaç de presidir-ne un a escala catalana. Maragall sempre pretén la mateixa estratègia: quan no se'n surt amb una simple suma, inventa una equació, quan té l'equació a davant es treu de la màniga un logaritme. Si vol fer de veritat un favor a la causa de Catalunya en particular, i d'Europa en general, el millor que pot fer és retirar-se, escriure unes memòries, i, en tot cas, posar en vers totes les idees absurdes que se li van ocorrent. 
L'inefable Duran i Lleida, l'autèntic corcó que dia rere dia es va menjant l'arbre de Convergència, ens ha obsequiat amb unes declaracions molt reveladores sobre l'autèntica ideologia d'aquest personatge. Duran i Lleida ens surt amb el convenciment que això del sobiranisme no interessa ningú i que amb aquesta mena de debats l'únic que succeix és que els polítics s'allunyen de la gent. Finalment, el personatge ens mostra que hi ha darrera de la seva màscara: un aprenent de regionalista l'únic objectiu del qual és besar les catifes del Madrid oficial. Duran i Lleida liquida, tal i com ens recordava l'exsenador Narcís Oliveras, la tradició i el bagatge d'una Unió. Si Carrasco i Formiguera aixequés el cap descobriria l'indigne personatge que avui lidera el seu partit. Davant unes intencions com les que mostra Duran, dia rere dia i sense cap mena de vergonya, a Unió només li queden dues sortides. O bé caure en braços del PP i convertir-se en una sucursal fantotxe estil UPN o bé preparar l'amotinament de la Bonty. Confiem que patriotes com Castellà i gent propera a les joventuts preparin l'abordatge i recuperin el bon nom d'un partit històric com Unió. Un altre pregunta hauria d'anar dirigit a Mas i tots els líders de CDC: n'esteu segurs de mantenir un antinacionalista anomenat Duran com a cap de llista de les properes eleccions al Congrés dels Diputats? A aquest antinacionalista penseu confiar la defensa dels interessos de la nostra pàtria?[@more@]
Aquest inici de curs polític hem assistit al que ens tenen força acostumats a Ca la Federació de CiU. Molta fressa i poca endreça. Molta declaració majestàtica i molts merders soterrats. Quan ja teníem mig tancada la penúltima crisi entre Mas i Duran, ara n'esclata una altra d'encara més divertida. Es tracta de la idea, vella com l'anar a peu, de "la casa comuna". En aquest cas, del catalanisme. Mas la va esbombar amb les lògiques incrocecions amb què s'acompanyen tots els globus sonda que acaben petats com els globus de fira. En la pretesa casa comuna de Mas es veu que hi cap tothom. Des d'Esquerra fins al PSC, passant, segurament, per despistats del PP i tutti quanti, inclosos, és clar, la gent de CiU. Però el divertit de la qüestió és que just després de l'anunci, el primer que es despenja de la casa és en Duran i Lleida amb unes declaracions intempestives, dient allò "que amb nosaltres no hi comptin". Molta feina té en Mas per construir la famosa casa comuna. Potser abans de construir-la ha de tirar a terra unes quantes parts de l'edifici afectades d'aluminosi. En definitiva, la federació comença el curs a patacades. Ja poden parlar dels corrents d'Esquerra, però a Convergència els corrents són autèntiques ventoleres. Queda clar que a CiU hi ha una nosa, un estorb, una paparra de les grosses, i no és altra que el Yul Brinner de la Franja.
El futur polític cridat a realitzar un paper fonamental en l'Espanya del segle XXI, ja sigui com a ministre de ZP o com a ministre de Rajoy, ens il.lustra l'estiu amb un llibre que la mateixa editorial no sap massa bé com definir, que si memòries que si una crònica. Com que no sap massa bé com definir ens l'anuncia, a TV3, i a bombo i plateret, amb una frase del tot estrafolària "aquest estiu, descansa dels polítics". El primer que sorprèn és que Duran i Lleida s'autoexclogui de formar part del gremi dels polítics. Duran no és un polític? Evidentment, certes actuacions per les quals s'ha vist embolicat el seu partit farien pensar que han fet una mica de tot menys política. Però possiblement Duran i Lleida se sent tan enlairat pel futur prometedor que, per fi, se li presenta que ja no es vegi com un polític a l'ús. Duran ja va per estadista, i els estadistes no són polítics en el sentit vulgar de la paraula, són gent de volada, gent de mirada d'àliga, gent pel cim del bé i del mal. Que ningú s'enganyi, aquest llibre on Duran ja no es qualifica de polític és el primer pas del seu trànsit cap a un altre estadi. El d'estadista, el d'home singular dins l'Espanya moderna, el de vertebrador definitiu de l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquest llibret és, en el fons, el tret de sortida de la carrera que Duran ha de fer fins a les properes eleccions generals. L'etern aspirant a alguna cosa pot haver trobat el seu lloc definitiu, un ministeri, un càrrec allà on es mastega el poder real de les coses i, a més a més, molt per damunt de l'etern aspirant Artur Mas. La pregunta del milió de dòlars és: qui paga els anuncis del llibre a TV3? Uns anuncis que no deuen pas ser precisament barats. No creiem que els anuncis es sufraguin amb la venda dels llibres perquè tampoc ens passa pel cap que al nostre país hi ha una legió interminable de masoquistes que vulguin passar l'estiu amb lectures com les d'en Duran i Lleida. D'on surten, doncs, les misses per promocionar aquest personatge en la seva carrera als ministeris? Coneixent, però, la trajectòria i l'historial d'Unió, aquest partit que actua més enllà de la política, ens imaginem que no els costarà gaire Treball finançar aquest llibret. 
Si algú encara no se n'ha adonat que vivim en una colònia només cal que es fixi en la gran apagada sobre Barcelona. Un desastre d'aquestes magnituds seria possible a la metropoli de l'imperi, o sigui a Madrid? El més probable és que no. En canvi, a Barcelona un simple accident – encara per explicar- provoca un col.lapse sense precedents. Tot Barcelona queda a les fosques i, hores després, milers de persones segueixen sense servei elèctric. Evidentment hi ha els oportunistes de torn, com el Doctor Duran y Lleida, que aprofiten l'excusa de l'apagada per vendre les bondats de la MAT. Un argument il.lusori, estúpid i interessat que l'únic que fa és actuar de gran coartada pels interessos del monopoli elèctric. Perquè aquest és el problema, al nostre país vivim sota un monopoli en la distribució elèctrica i els consumidors, en aquest cas, patim els abusos i les arbitrarietats d'aquest sistema. Abans al nostre país hi havia multitud de companyies elèctriques que, amb més o menys encerts, donaven un cert servei als consumidors. Des del monopoli tot ha anat cap a pitjor: s'han multiplicat els microtalls, s'ha fet més difícil fer valer els interessos de la gent i, a més a més, s'ha invertit ben poc en manteniment i en qualitat. Al cim, tots hem assistit al joc poc edificant que els amos d'Endesa han realitzat per paralitzar l'intent de compra de la Caixa. Francesc Sanuy ja ens ha avisat moltes vegades: mentre la majoria de clients d'Endesa estan al nostre país els beneficis se'ls queda Madrid. Un altre símptome de la nostra dependència. Com en els col.lapses de l'Aeroport del Prat o els de la Renfe, la gran avaria elèctrica de Barcelona ens demostren els efectes nocius que el colonialisme té sobre la nostra vida quotidiana. Per què? Senzillament perquè les decisions es prenen molt lluny d'aquí. Senzillament perquè no s'inverteix al país tot el que el país necessita. Senzillament perquè quan hi ha un col.lapse tampoc s'apliquen els recursos i les energies suficients com per corregir-lo. Ara podem corregir el problema, fer-hi els guariments que siguin necessaris, exigir les responsabilitats que siguin exigibles. Però tinguem clar que aquí només hi ha una solució. I és enviar-la a passeig. A Espanya, és clar. -
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
Categories
- No hi ha categories
Meta
