En Mas, novament, s'ha delatat. La moció contra la ministra Alvarez, presentada per CiU, no buscava pas la unitat dels catalans sobre el drama de les infrastructures. L'únic que buscava era posar contra les cordes el govern de la Generalitat. Així de sinistre, i així de mesquí, actua en Mas i també el seu equip de psicofantes de l'estratègia (llegir el llibret d'en Madí és entrar de caps en la mentalitat trabucada de tota aquesta genteta) Després de la votació del Parlament de Catalunya, on la majoria ha demanat la dimissió d'Alvarez, l'únic que se li ha acudit de dir a Mas és que Montilla ha de fer és actuar contra la insubordinació dels seus dos socis. Si Esquerra hagués votat amb els socialistes, Mas hauria sortit amb l'argument que "ERC ha sucumbit a les ordres del PSOE". Però com que Esquerra ha estat consequent i ha demanat la dimissió, Mas demana que Montilla faci fora Esquerra del govern. En el fons, és això el que espera, i és això el que el porta a presentar mocions. A en Mas no li interessa ni Catalunya ni els catalans. L'interessa tornar al poder, i prou. Això és el que el va dur al pacte de renúncies de la Moncloa el gener de 2006 on va cremar, en el foc a terra dels despatxos de Zapatero, l'Estatut del Parlament de Catalunya. Ell sabia que Esquerra diria no a aquell pacte de claudicacions i traïdories, ell sabia que el pacte portaria a unes noves eleccions i a l'aposta del PSOE per un pacte entre CiU i el PSC. Ara fa el mateix. Ara presenta mocions i espera que Esquerra s'hi afegeixi, i quan ho fa, demana a Montilla que expulsi Esquerra de govern. Quin trist paper la d'aquest politicastre que ahir, avui i demà, l'únic horitzó que té és tornar al Palau de Sant Jaume. La Casa Gran d'en Mas és, al capdavall, una sala d'espera pels qui compten les hores de tornar a tocar cuixa.
[@more@]
Catalunya ha viscut, massa temps, immersa en la resignació i en "a poc a poc i bona lletra". L'estratègia pujoliana del "peix al cove" ens anava preparant per actituds de resignació cristiana. El camí de 25 anys de pujolisme de "cal que ens entenguin", "cal explicar-nos bé", "cal que Catalunya modernitzi Espanya" s'ha anat forjant amb pactes, tractes, aliances i tota mena de receptes de metge de capçalera. Però aquest immers camí de suplici i viacrucis només ens ha portat a una constatació: una Catalunya exhausta després de tant demanar, tant treballar i tant ser expoliada. La resignació convergent s'ha alimentat, al llarg de 25 anys, de la indiferència del socialisme català. Convertits en una simple franquícia del PSOE, el PSC s'ha dedicat tots aquests anys a participar de la resignació des de l'actitud de la indiferència. "Això no va amb nosaltres" venien a dir des del PSC mentre el país era saquejat, mentre anàvem perdent trens, mentre descobríem la realitat d'un Estatut incapaç de resoldre els problemes de fons de la nostra societat. Amb la resignació a l'esquena les dues forces centrals del país van acudir al debat estatutari del 2006 i 2007. En el fons en les dues ànimes pesava el mateix fatalisme de sempre "no ens ho acceptaran, quan arribem a Madrid començaran les retallades". Va ser així, lògicament, i es va repetir les mateixes misèries que en totes les negociacions històriques entre autonomistes i espanyols. Però amb una salvedat: aquest cop les dues forces centrals van córrer a fer-se l'harakiri a la Moncloa. Primer en Mas i, tot seguit, el PSC. Això sí: es van posar d'acord en una cosa: carregar els neulers sobre Esquerra. l'argument no va ser si s'havia pactat un Estatut miserable a esquenes del Parlament, l'argument va ser que Esquerra vacil.lava, que Esquerra dubtava, que Esquerra canviava de parer. La Catalunya resignada, doncs, donava finalment una imatge patètica de la seva debilitat i es preparava per noves i rotundes rebaixes i per nous i rotunds greuges. L'escalada de la Renfe no és res més que un capítol més d'aquesta resignació nacional amb la qual ens han educat tots aquests anys. Fer cues quilomètriques, perdre hores de vida personal, perdre diners, perdre qualitat de vida dia rere dia. I pagar, això sí, els nostres impostos convenientment. La Catalunya resignada és un immens ramat de bestiar manyac, amb el cap cot, disposat a rebre bastonades, disposat a que li racionin el menjar, i llest per encaminar, un a un, el camí de l'escorxador. Els republicans, però, no hem pas nascut per participar d'aquest viacrucis ridícul i espantadís. Els republicans vam arrossegar el Parlament cap a l'Estatut del 30 de setembre de 2006 i vam ser-ne els seus últims defensors. Els republicans vam sacrificar la nostra estada a govern a canvi de decidir-nos pel no de la dignitat i la coherència. Els republicans som els primers que hem demanat un referèndum perquè Catalunya decideixi el seu futur. Però queda clar que sols no podrem moure-ho tot. Ens cal que, dia rere dia, la gent deixi la via de la resignació i s'incorporin activament en el camí de la llibertat. Aquest és la decisió que separen els ramats de la condició de ciutadans lliures i desperts. Visca la Terrra![@more@]
El cinturó de Barcelona va ser batejat, l'any 1979, com el cinturó roig. La major part d'alcaldies es van decantar, llavors, cap al PSUC i cap al PSC. Del cinturó roig inicial s'ha passat, amb el pas del temps, a cinturó sociata a seques. De sobres són conegudes, poble a pobles, les pràctiques socialistes per aferrar-se al poder a tota costa. En molts municipis, les majories del PSC són més pròpies d'un país de l'Est que no pas d'un territori de l'Europa Occidental. Tot està sota control i res s'escapa al domini implacable d'aquesta gent. Aquest cinturó és l'immens graner de vots del PSC i del PSOE. Primer Felipe i després els demés han trobat en aquesta part del nostre país els vots suficients per aconseguir un gran nombre de diputats amb els quals conformar les seves majories governamentals. Els socialistes han construït en aquests llocs un engranatge monumental de recapta de vots amb missatges ben senzills: des del vota Felipe tot recordant els orígens andalusos de bona part d'aquesta població fins al vot contra el PP tot mobilitzant el caràcter esquerranós d'aquest electorat. El que està en joc, de cares a les properes generals, és si els socialistes seran capaços de tornar a mobilitzar un vot que creuen tenir en propietat des de fa més d'un quart de segle. El principal problema que tenen és que són els mateixos socialistes qui estan decebent tot aquest electorat. L'enfonsament del túnel dels Ferrocarrils Catalans si algun electorat està perjudicant és el socialista. Cada dia milers de persones que, en un moment o altre, han estat fent costat al PSC i al PSOE veuen perjudicada la seva vida diària per culpa del govern de ZP. En les properes eleccions, ZP correrà a fer mítings al cinturó industrial de Barcelona i què els dirà, llavors, a tota aquesta gent que ha d'allargar la seva jornada laboral per culpa de la incompetència espanyola? Què els dirà als milers de persones que s'han quedat atrapats en trens, que han patit retards injustificats, que s'han vist immersos en col.lpases de carretera o de ferrocarril? Deia Montilla que el fracàs dels governs catalans havia estat preocupar-se en excés per la identitat. Ara el fracàs dels governs socialistes no és només trepitjar la nostra identitat, és carregar-se completament la vida quotidiana de la gent i, acarnissar-se, sobretot, amb els que els han portat al poder. Veurem si el poble té memòria. Aviat sortirem de dubtes. En tot cas, seria interessant que totes aquestes humiliacions que la gent pateix a diari servissin com a lliçó per adonar-se que Espanya és un mal negoci. 
Fa dos anys, la Patum de Berga es va tenyir de sang. Un grup de feixistes i desarrelats van entrar a ferro i foc amb la consigna de "matar catalufos". Una mena de Tercio de Flandes on s'hi barrejaven espanyols, marginats, immigrants de l'est, del Magreb i de Llatinoamèrica van anar a la caça del català. Van rebre els vailets de Berga i, entre ells, una ganivetada assassina va acabar amb la vida de Josep Maria Isanta, un jove de Berga l'únic delicte del qual va ser intentar defensar el seu germà petit. Si aquesta cacera hagués tingut lloc a un altre lloc i la víctima hagués estat un jove d'una altra origen i d'una altra identitat, la llopada mediàtica n'hagués fet un autèntic via crucis. Però la víctima va ser un noi de Berga, en Josep Maria Isanta, un jove català que, al cim, va trobar-se indefens i sense cap mena d'assistència. Fa pocs dies s'ha celebrat el judici i aquest s'ha celebrat en la llengua vernàcula dels espanyols. Catalunya ha hagut d'empassar-se la humiliació d'escoltar els assassins tirant pilotes fora i, a més a més, escopint porqueria contra la memòria de les víctimes. La llopada mediàtica, però, ha carregat les tintes sobre l'incident lamentable dels Ferrocarrils Catalans però ben poc ha parlat del cas Isanta. En aquest país nostre sempre és més barat que els feixistes matin els joves del nostre país. Ara esperem la sentència del tribunal i tot ens fa pensar, malauradament, que les penes no estaran a l'alçada del mal inflingit. Però ja és hora de dir que aquest país castigat no aguantarà gaire més. Que som molts els que n'estem tips de veure com els feixistes espanyols es passegen per la nostra terra amb una indulgència extrema. Ens van matar en Josep Maria Isanta però no tolerarem que ens el tornin a matar amb una sentència tova. Tenim l'Isanta en la memòria i podem dir, amb força i amb contundència, que el poble no perdonarà. 
Quan el Diari Oficial del PSOE demana, a crits o amb megàfons, que hi hagi resposanbilitats polítiques pel fiasco del TGV de Barcelona significa, d'entrada, que el cap de la ministra penja d'un fil. El Diari Oficial no s'equivoca mai i dispara sempre amb gran punteria. Tots recordem el recent cas de l'exlíder dels socialistes valencians, l'inefable Pla. Va ser el Diari Oficial socialista qui va començar la cacera del personatge i, tot seguit, l'home es rendia i abandonava la política amb la cua entre cames. Ara el Diari Oficial ja va directament per la ministra, l'endemà de la sessió parlamentària catalana on tots els grups menys el PSC també li van demanar el cap. Està clar, doncs, el que ha de fer ZP: sacrificar la Magdalena. Però la crisi de les infrastructures catalanes és estructural, o sigui que ve de lluny, de la mateixa manera que ve de lluny la desatenció espanyola cap a tots els problemes grossos que afecten Catalunya (des de la immigració fins a les carreteres, passant pels aeroports, el tren convencional i el que faci falta) Això no és competència d'una sola ministra, per més incompetent que sigui, sinó d'un sistema que funciona a base d'expoliar Catalunya per un costat i deixar-la sense inversions per una altra. Patim, ens agradi o no, un sistema colonial clàssic: la metropoli rebenta i asseca la colònia i, tot seguit, no li aporta res senzillament perquè només l'entén com un territori de pillatge i com un país ocupat on, tard o d'hora, se n'haurà d'anar. La ministra no és el problema, en tot cas és l'evidència del problema. De la mateixa manera que ens van fer creure que l'aterratge a Barcelona del Senyor Morlán seria la solució. Deien que Morlán era espavilat, que hi entenia en això de les infrastructures, que era capaç de viatjar d'incògnit per conèixer de prop els problemes de la gent. Doncs ni així, des que Morlán és a Barcelona els problemes no han fet més que augmentar. Que ningú s'enganyi, si canvien Alvárez serà per donar la imatge que es vol redreçar la qüestió i serà per oferir un boc expiatori per calmar els ànims de la gent. ZP sap que bona part dels qui pateixen cada dia els fiascos espanyols en infrastructures són votants socialistes als qui convé mobilitzar de cares a la propera primavera electoral. És per això que pot estar temptat de seguir les instruccions del Diari Oficial socialista i sacrificar Alvárez. Però el canvi de cromos no ens solucionarà les infrastructures d'un país cansat i fatigat, que perd, dia rere dia, la seva competitivitat per culpa d'una xucladora insaciable anomenada Espanya. 
Pels companys que volen renegociar pactes és bo saber què hi tenim fora del govern. Pels companys que voldrien un front patriòtic és bo saber què pensen alguns dels suposats membres d'aquest hipotètic front. A fora del govern, ras i curt, hi tenim els clàssics regionalistes. Una gent que amb 23 anys de majories prou absolutes no han tingut cap mena de perfil nacional. La seva militància no els va demanar mai un reforçament del perfil nacional per la senzilla raó perquè no l'han trobat mai oportú, ni convenient, ni necessari. Això de la casa comuna del catalanisme només és un xiringuito per no passar tanta fred ara que estan a l'oposició. I para de comptar. Lliçons en poden donar moltes però no pas de catalanisme. En tot cas poden donar lliçons de com recollir premis de l'espanyol de l'año organitzats per l'ABC, com anar a veure el rei a Vaqueira o com pactar amb governs espanyols de tota mena a canvi de xavalla. Això és el que tenim a fora del govern, aquests són els hipotètics socis d'un front nacional. Si calien dubtes de l'horitzó nacional d'aquesta gent tenim el record del que ens oferien en el famós govern ERC+CIU=CAT, ens oferien més conselleries i prou. Llavors diuen que ens hem venut per les poltrones! Si ens calien més dubtes tenim aquestes tranquil.litzadores declaracions d'en Jose (p) Antoni (o) Duran Lleida sobre la independència. Ell no n'és pas partidari. Ell veu qualsevol procés d'autodeterminació com la porta cap a la frustració del nostre poble. Vés per on. Es aquesta gent amb la que hem de caure en braços? Per fer què? Per anar on? Ja sabem, en definitiva, que en un costat i l'altre de la barrera només hi ha que autonomistes. I que si volem sumar independentistes ho farem, només, demostrant la nostra capacitat, fent pedagogia, essent seriosos i responsables. Pels qui volen mirar enrere, pels qui dubten dels nostres socis actuals, només han de fer que tenir memòria i seguir, dia rere dia, les declaracions d'un pressumpte nacionalista l'objectiu del qual només ha estat el profit personal. L'horitzó nacional de Duran està cada dia més clar: es diu Espanya.[@more@]
Els propagandistes del PSOE ja han trobat la gran basa electoral per vendre'ns en ZP. La diferència rau en el somriure. Aquest és, en el fons, l'únic tret diferenciador de l'Espanya aznariana i l'Espanya zetaperiana: la marca del somriure. Aznar era un home agre, adust, un castellà vell que aplicava un tarannà casernari. En canvi, ZP aplica el somriure, la pulcritud en les formes, una singular simpatia. Però per Catalunya els resultats d'una Espanya i de l'altra són més aviat els mateixos. Seguim igual. Això sí, abans rebíem un cop de porta dur i maleducat, i ara rebem un no suau i fi. Però, en definitiva, la conclusió és la mateixa. Ara ens diuen que del finançament res de res, com abans, però la diferència és que ens ho diuen amb paraules boniques. El no sembla més païdor. Ara ens diuen que de les competències res de res, però la diferència està en el tracte, en fer passar la Generalitat al sofà i convidar-la a un cubata, i dir-li, tot seguit i amb paraules manyagues, que "nada de nada". La Catalunya sota ZP ha avançat al mateix nivell que la Catalunya sota Aznar. Res de més finançament, res de competències exclusives, res de seleccions nacionals, res de més autogovern. Al cim, la Catalunya sota ZP ha administrat amb la mateixa impericia i la mateixa deixadesa tot allò que té a veure amb les nostres infrastructures: Renfe, aeroports, carreteres. La Catalunya sota Aznar és la Catalunya del telèfon que mai es despenja i si ho fa és per sentir un moc dels grossos i una mànega d'insults irrepetibles. La Catalunya sota ZP és per escoltar un fil musical dolç però interminable més enllà del qual no hi ha ben res. El resultat d'un i altre és el mateix. El resultat demostra que els espanyols, siguin d'ultradreta o una mica més cap a l'esquerra, escombren sempre cap a Madrid i contra Catalunya. Vés per on sempre és preferible que l'enemic se't presenti com el que és, un enemic antipàtic, cabronàs, disposat a abalançar-se sobre la teva iogular que pas es presenti com un personatge simpàtic i agradable, la falsedat del qual ja ratlla el cinisme. ZP, recordem-ho, és aquell que promet el que no vol complir i és aquell que celebra els triomfs del Barça. De nosaltres, queda clar, només l'interessa els vots que pot arreplegar i que marca el diferencial amb el PP. I tot seguit, i com la resta dels espanyols, només l'interessa l'IRPF, l'IVA, els impostos especials i l'impost de societats.[@more@]
La major part dels mitjans de comunicació del nostre país treballen perquè res canviï. Es el poder de la sociovergència un estímul permanent perquè les aigües estiguin tranquil.les i l'establitat estigui assegurada. En aquest context, la nosa gran sempre serà Esquerra. Un partit que vol saltar la paret i trencar la baralla del sistema establert. Alguns dels que avui s'anomenen crítics tenen, aquests dies, minuts de glòria als mitjans. Mai com fins ara havien gaudit de tant de predicament. Llegim els crítics. Escoltem els crítics. Veiem els crítics. Els sermonejadors parlen dels crítics, els cronistes escriuen sobre els crítics, els tertulians habituals anomenen els crítics. No ho fan, lògicament, perquè comparteixen les seves tesis. No ho fan, certament, perquè s'han reconvertit als seus postulats. Ho fan perquè Esquerra visqui en la convulsió, en la picabaralla, en el merder de sempre. Si les tesis dels crítics fossin certes en allò que la direcció s'ha venut i ara ja va d'autonomista de tota la vida, el més lògic seria pensar que els mitjans es posessin al costat de Carod, Ridao i Puigcercós. Si la direcció hagués abandonat l'indepentisme, com aventuren els crítics, i només aquests fossin els custodis de la Catalunya lliure, el més normal és que els mitjans es dediquessin a ignorar els crítics i es dediquessin, permanentment i continuada, a lloar la direcció actual. Però no és així. Saben els mitjans que els Ridao, Puigcercós i Carod treballen amb força i amb coratge per conduir el país cap a la seva llibertat i aquí és on rau el problema gros. Els crítics tenen predicació als mitjans per debilitar Esquerra. Pretenen els mitjans construir una imatge de divisió permanent, d'enfrontament constant, perquè la tensió creixi, per enfortir el pessimisme entre la militància i, tot seguit, traslladar una sensació de caos i derrota entre l'electorat. Mai com fins ara els custodis de les essencies republicanes havien tingut tant de ressò entre els mitjans. Els crítics haurien de reflexionar sobre aquest fet. Els seus minuts de glòria en els dels mitjans, els d'avui, interessen a la causa de l'enemic. El dissabte que ve només hi ha dues sortides: la d'una Esquerra enfortida i la d'una Esquerra debilitada. La primera fa por, la segona fa riure. La primera és capaç i la segona és inútil. La primera pensa en la llibertat del nostre país, la segona només podrà estar al servei del ressentiment i de les ambicions d'alguns. La primera és la que vol aquest Diari Republicà. I a fe de Macià i a fe de Companys, i a fe d'Irla que lluitarem per aconseguir-ho. Com sempre, i des de sempre: Amunt Esquerra, Visca la Terra!
Parafrasejant Josep Bargalló "Frankfurt ha estat un èxit indiscutible". La literatura del nostre país va saltar la paret imposada pel centralisme espanyol i s'ha exhibit, amb elegància i potència, en l'Europa de la cultura. Els escriptors hi han sortit guanyant, les editorials també, però el que més hi ha guanyat és l'autoestima del nostre país. Una Catalunya, sovint, massa acostumada a llepar-se les ferides i a autoflagelar-se permanentment. Segurament alguns dels sermonejadors de trona mediàtica haurien preferit un altre escenari, marcat per un Frankfurt on la cultura del país ocupa un espai simbòlic per no dir marginal. Però no. Ha estat el contrari. Catalunya s'ha projectat al món amb força i ha demostrat que té una cultura suficientment poderosa com per treure pit i mostrar-se a fora amb orgull i desimboltura. L'esforç de Frankfurt, però, no ha estat casual. Tenim, finalment, una conselleria que es mou amb eficiència i eficàcia. Tenim, finalment, un conseller que té discurs i que el sap comunicar. I tenim, finalment, un departament de Cultura que té un projecte nacional, una visió de país, una línia ben marcada. Algú s'imagina un Frankfurt promogut per consellers de CiU com l'ínclit Vilajoana? Algú s'imagina un Frankfurt promogut per consellers socialistes? L'èxit, doncs, no ha estat debades. Tot al contrari. I aquest èxit confirma, novament, la necessitat que Esquerra estigui al govern i marqui la diferència i posi l'accent en les polítiques de país. Frankfurt 2007 és l'argument més fort, més precís i més revelador que Esquerra fa bé de ser a govern. Frankfurt 2007 és la constatació que lluny de tenir un paper marginal a la Generalitat, Esquerra hi té una influència potent. Ja és hora que alguns es treguin la bena dels ulls i comencin a descobrir la realitat. I la realitat és que Frankfurt ha estat una de les fites més importants de la nostra cultura del que portem de democràcia.[@more@]
