Ara CiU s’esvera per la proposta del PSC de fer un debat en espanyol! Com si estiguéssim en un drama noucentista, CiU s’estira els cabells i clama al cel. Però què han fet ells, pel català? En el seu dia proposar una Llei de Normalització Lingüística que al cim de ser ridícula no van atrevir-se mai a tirar-la endavant. Per CiU el país és La Vanguardia i para de comptar. Per CiU el país és anar fent i no empipar ningú. Per CiU el país és un candidat de Barcelona com en Trias que en la intimitat parla en espanyol perquè és el que ha fet sempre la burgesia xarona de Barcelona. Per CiU el país és anar a Madrid i demanar perdó per ser català, i no molestar gaire perquè l’important de fer les espanyes és vendre persianes i quedar bé. Ara s’esveren per això del debat en espanyol en una televisió. Però no discuteixen el fonamental: com pot ser que de molts i molts canals en espanyol que fan tele cada dia i que envaixen les nostres pantalles només n’hi ha dos destinats al català (destinats, a priori, perquè des dels temps de CiU i ara del PSC) TV3 es fa la bilingue.
[@more@]
Fa escasses hores M&M (Mas i Montilla associats) ens van brindar un exercici de tómbola provinciana. Subhastes, ofertes i tota mena de duros a quatre pessetes. Com que la població és més madura del que s’imaginen han deixat la tómbola inversemblant per la ganivetada tavernària. Ha arribat el moment de l’insult i d’embolicar la llengua i el que calgui en la campanya. Els dos homes cridats a presidir el país ens estan deixant, en aquestes hores, absolutament perplexos pel seu espectacle de baralla sobre el fang. Aquests són els que volen portar les regnes del país? La societat catalana es mereix debat, propostes, agafar el toro per les banyes de les qüestions essencials d’aquest país i no pas una trifulga tavernària. Que es calmin i que ens comencin a dir cap on volen portar el país, si és que de veritat ho saben. 
Esquerra s’ha passat l’estiu vitaminitzant-se i mineralitzant-se. Els comercials del pensament sociovergent van estar a punt d’estremunciar Esquerra. Però ara comencessen a pensar que la vella padrina republicana està cada dia més catxes. Carod-Rovira està en forma, el punyetero, tal i com ho demostra en una entrevista a La Vanguardia. El segon d’abord, el cíclop Puigcercós, no es queda curt. Vendrell es dedica a les reunions de proximitat i arrasa allà on va. Huguet està hiperactiu i el cap li bull, com sempre. La prova és que fins i tot el patró dels patrons Rosell els hi dedica piropos als d’Esquerra. Com ho fa fet, recentment, el cap de la PIMEC. Com ho estan fent molts i molts dirigents de la societat civil que es troben amb una Esquerra en forma, disposada a donar grans sorpreses en les setmanes que vénen. L’únic que els queda per aturar Esquerra són els plats precuinats de les enquestes i una TV3 al servei de la causa justa sociovergent. Però mai cap llençol ha pogut aturar la tramuntana! 
El govern provisional i monocolor socialista té unes presses que no se les acaben. Aquest és un govern presidit i manat per un sol home: l’adjunt Joaquim Nadal. Un polític que a empentes i rodolons pretén tancar alguns temes en benefici del seu clan socialista gironí. Nadal sap molt bé que Girona és cada vegada un territori més comantxe per a les seves posicions. I que l’1 de novembre, com a cap de llista, es juga no només veure’s desplaçat per la fúria republicana sinó que també es pot trobar en el crepuscle de la seva vida política. Es per això que el govern provisional socialista sembla el govern dels últims dies del Clan Nadal. En poques hores hem vist l’aprovació del Pla Territorial de l’Empordà (amb forta oposició a la zona) el projecte de compra de Pinya de Rosa (projecte que el republicà Joan Puig va defensar durant anys amb la seva invencible tossuderia) i ara, fa poc, l’intent d’acoblar el Pla d’Equipaments Comercials a les ànsies expansionites d’Hipercor. Les presses vénen perquè el govern sospista que això s’acaba. Sic transit….
Dels votants a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya 2 milions i escaig ho van fer per CiU i Pasqual Maragall. Per tant aquests serien els hipotètics interessats del debat entre Mas i Montilla. Però queden al nostre país un milió dues-centes mil persones que no van votar ni CiU ni PSC. Es a dir prop del 40% dels electors de 2003 van fer-ho per opcions que no tenen res a veure amb el debat que ens volen imposar els uns i els altres. Les xifres demostren que Catalunya no té res a veure amb la bipolarització i que és una societat absolutament plural. A banda és clar dels quasi 2 miliions de catalans i catalanes que no van votar a les eleccions del Parlament i que, lògicament, tampoc se senten atrets per Mas i Montilla. La idea del debat a dos és, doncs, significa forçar un bipartidisme que Catalunya no vol. 
Resulta que aquest país té un dèficit de finançament monumental. Que el nou Estatut no resoldrà. Resulta que la Generalitat no gestiona els recursos econòmics que el país genera i que acaben subsidiant Espanya i inflant Madrid. Resulta que hem d’anar a Madrid fins i tot per demanar permís per respirar. Resulta que els aeroports i els ports no els podem controlar des d’aquí i ens els controlen des d’allà. Resulta que competències tan estratègiques com les d’immigració ens els controlen des d’Espanya i ho fan a la seva manera, com ells volen, repartint-nos les quotes que ells assignen i portant-nos la gent que ells decideixen. Resulta que els jutges ens parlen en castellà i a callar que som simples súbdits. Resulta que cada vegada hi ha més teles en castellà i aquí no passa res. Resulta que a Europa i al món la Generalitat no pot fer-hi res, però què hi farem! Resulta, doncs, que ens toca pagar i callar, que ens toca ser súbdits, que hem de veure com dels nostres diners en viuen els que ens insulten, o els que ens menystenen, resulta que l’economia catalana és la vaca eternament munyida per subministrar llet a Madrid. Mentrestant els dos homes que, teòricament, han de presidir el país tenen una preocupació importantíssima. Vital. Tan fonamental que han deixat de fer tómbola d’articles de fireta per centrar-se en el gran problema nacional: el cara a cara. Cara a cara per fer què? Ens preguntem. Per evidenciar que cap d’ells té un projecte clar de país? Per evidenciar que cap d’ells té una resposta davant d’Espanya? Per evidenciar que tots dos coincideixen en "anar fent" i en el "qui dies passa anys empeny"? Això no serà un cara a cara, això serà un cara i creu de la mateixa moneda. La moneda devaluada del nacionalisme català (Mas) i la moneda gastada del PSC (Montilla) 
Quan et saquegen cada dia al llarg de 300 anys agafes una pell morta similar a la d’un paquiderm. Això és el que ens passa als catalans. Semblem els pagesos russos que esperaven dòcilment l’arribada de la cavalleria tàrtara per ser saquejats un cop més. Cada any, i des de en fa molts, ens escuren tot el que poden, ens posen de cap per avall i ens fan saltar l’última moneda. Ja hi estem acostumats. Pobres de nosaltres vam confiar en l’Estatut del Parlament com a via per acabar amb la sagnia. Esclar que sí: la sagnia és la beguda espanyola per antonòmasia! Doncs no vam reeixir en l’intent. La sagnia continua gràcies a l’obra i gràcia del negociador dels negociadors, en Mas. Això sí: per comptes de la puja de sou ens van prometre que podríem complementar la paga miserable amb el pot de les propines. El pot que es diu annex de l’Estatut en matèria d’inversions. El cas és que el pot no està tan ple com ens deien. Ara ens treuen 800 milions que ens pertocarien pel PIB i aquí no passa res. Del que ens diuen que ens donaran ja veurem si arribarà, sempre dependrà que a Madrid els tècnics preparin els projectes. I ja se sap que entre aperitiu, comentari de fútbol, lectura de diaris i altres passatemps els tècnics de Madrid mai tenen temps per acabar els projectes relatius a Catalunya. I aquí no passa res. Tenim estómac i fetge per rebre de valent. Tenim carn de saquejats. Tenim la paciència del penja cap per avall. Aquí no passa res. Al contrari: encara valorem en Mas per haver obert la porta als visitants del sac. 
La campanya madiniana esbombada a bombo i plateret pels ecos habituals de CiU s’afanya a crear-nos un dilema mentider: Tripartit, no gràcies. Però el que queda clar és que la Catalunya post tots sants està abocada al tripartit. Diferents hipòtesis: tripartit clàssic (PSC+ERC i eco dels socialistes) Tripartit d’arrel nacional (CDC+UDC+ERC) o Tripartit de la sociovergència (CDC+UDC+PSC) Encara tindríem una altra possibilitat: Tripartit desbordat per la dreta (CDC+UDC+PP) o una altra més bèstia Tripartit a l’estil "basta ya" (PSC+PP+Ciutadans) Mas ens vol fer creure que és la solució davant la sopa de partits. Però no és així. Perquè no podem oblidar que ells ja són una sopa de partits, i una sopa espessa de difícil digestió, i a més quan des de CiU critiquen de forma tan oberta això del tripartit reneguen, en el fons, de les seves pròpies arrels. CiU va sorgir després del famós Pacte Democràtic Catalunya, és a dir la suma de l’EDC de Trias Fargas, de la CDC de Pujol i del PSC reagrupament de Pallach. Esclar que llavors en Madí no hi era. Però va ser, precisament, en els dies gloriosos del tripartit pujolista quan es van pensar polítiques nacionals i socials més avançades. També hem de recordar a l’equip de campanya madinià que al 1980 i al 1984 CiU va governar gràcies al suport d’Esquerra, un altre tripartit. Tripartit no gràcies? Doncs queda clar que a Catalunya hi ha hagut molta tradició tripartítica i tot fa pensar que la tradició té visos de futur. Els hi agradi, o no, a aquests estrategues de pa sucat amb Floyd. 
