La Guerra dels matiners, que la reacció catalana va llançar al XIX, ha tingut avui un nou episodi de rebel.lió des de les ones herzianes. Dret des de la seva trona, Mossèn Bassas ha instigat la tropa: "truqueu o envieu correus aquells que voleu dir alguna cosa sobre la decisió d’Esquerra de fer de nou el tripartit". Per animar la fatua antirepublicana, Bassas no ha dubtat en qualificar el nou govern de la Generalitat com "sota sospita" tot i que després ho ha volgut arreglar dient que es tractava d’una ironia. El cas és que la centraleta de Catalunya Ràdio s’ha desbordat amb la carcúndia habitual de "sóc un votant de CiU que vaig votar Esquerra pensant que no tornarien a fer el mateix que el 2003 i no farien Montilla president". És divertit el nostre país: la ràdio pública engegant una guerra de matiners contra un govern que encara s’ha de constituir però que, en tot cas, té tota la legitimitat democràtica. Aquesta setmana serà divertit escoltar i llegir la resta dels furibunds protagonistes del Bruc Mediàtic convergent: l’FM Àlvaro, en Villatoro, l’Oliver i la resta de sermonejadors habituals. Republicans, és l’hora de disfrutar una mica!
[@more@]
Respecte a la tertúlia d’aquest matí, dir que el més divertit ha estat en Barbeta, qui per moment embogia davant l’escenari d’un nou gorven de coalició i de progrés a Catalunya. Ha perdut els papers vàries vegades, malgrat la inestimable col·laboració d’en Joan B Culla, qui li anava proveint d’arguments.
La veritat és que descobrir que les tertúlies d’en Bassas són un reducte del convergencionisme no es gaire novedós, però en tot cas prefereixo l’estil comunicador d’en Bassas al de Cuní, per referir-me al seu predecessor, i crec que el nivell d’audiència que produeix es molt i molt meritori. Només em sorprén el grau de convergencionisme que encara conserven els mitjans públics tres anys després.
Yuanyu
http://esquerroscopi.blogspot.com
Hola:
Glòria, glòria i més glòria tripartita.
És possible que ERC no sigui l’instrument que ens permeti assolir la sobirania, però el que és segur és que Masolini, el Dioni de la Franja y companyia de cap manera séran aquest instrument.
És per això que cal llucar les demostracions de kale borroka convergent amb la mateixa satisfacció amb que hom encara la consecució d’un trio sense pagar.
Hi ha un refrany anglès molt encertat per a la situació actual, i diu el següent:
If you wanna pleiiiii…
iu jaf tu peiiiii!