La compareixença d’en Mas i en Duran ha estat tot un exercici de fúria desfermeda. Mas ha destinat les seves energies a carregar contra el pacte de l’Entesa. No hi ha hagut cap bocí d’autocrítica, ni de reflexió serena. Cap. Del que es tractava era de llançar el mateix missatge cap a la tropa: ens han robat el govern i ho han fet sense dissimul. Interessant resultava veure la cara que feia Duran: semblava absent, semblava perdut a les quimbambes mentre Mas desgranava el manual d’acció que li havia dictat Madí. "El govern no tindrà qualitat democràtica" aventurava Mas a l’estil 2003 quan també van advertir de la manca de legitimitat de la presidència d’en Maragall. Pitjor encara quan Duran ha intervingut avisant el PSOE que no tindrien el suport de Convergència. Llavors tot ha saltat pels aires. Llavors s’ha demostrat que rere de tot plegat hi havia un intent de supeditar la política catalana a l’espanyola. Tu em dones suport a Barcelona i jo a Madrid. I com que tu no m’has ajudat a Barcelona, ara jo no t’ajudo a les Espanyes. Els patriotes han quedat desemmascarats de cop. Però s’ha acabat la compareixença i ens ha quedat la sensació que rere el soroll no hi havia res més que fúria. La fúria d’haver perdut trones i cadires, la fúria de no poder generar ingressos per pagar la costosa campanya, la fúria de no tenir pes a Madrid, la fúria de no poder tenir algun ministeri. El millor, però, és la sensació estranya que entre els dos compareixents també hi havia fúria manifesta. Cada cop que en Mas es girava per buscar algun gest de complicitat de Duran només trobava silenci o cares buides. Si no ho arreglen, els dos socis coalligats de la federació poden acabar molt bé. La nit de Sant Valentí ja és aquí, estimats federats.
[@more@]
