Titular de La Vanguardia del dia 3 d’aquest mes. Titular explícit que dóna idea de quina era la prioritat de pacte pel que fa a en Mas i la seva tropa. La sociovergència era la primera i més important opció dels convergents. Un cop els hi van fotre la porta pels morros, Mas i els seus van córrer cap a la porta d’urgència: Esquerra Republicana. Llavors van desenterrar aquell fabulós concepte del pacte nacional. Per CiU Esquerra sempre ha estat com aquella roda de recanvi d’emergència que hi ha molts cotxes, que només permet fer 50 quilòmetres fins el concessionari. CiU no s’ha cregut mai això de l’opció nacional. Ni al 1995 ni al 1999 quan van preferir pactar amb el PP tot ridiculitzant les ofertes de pacte que els hi feia Carod-Rovira per no haver de caure en mans de l’ultradreta espanyola. I ara tampoc. Ara preferien el pacte que ZP els havia promès: el pont aeri Madrid-Barcelona-Madrid, amb ministres i consellers. Quan els ha fallat aquest somni de colors no han tingut cap més opció que trucar les portes d’Esquerra. Però ja era massa tard. Ara els convergents blasmen, criden, esparrequen i acusen Esquerra de nomenar "un espanyol" i altres bertranades per l’estil. Els emprenya que el PSC en un acte de sobirania estricte hagi acordat un govern des de Catalunya. Perquè la clau de CiU no era a Catalunya: era a Espanya.
[@more@]
Ho sento nois, em penso que un altre cop sou a la lluna de València,
el PSC no ha fet mai ni ara tampoc un acte de sobirania estricte, el PSC ha fet i farà el que li diuen de Madrid. I Punt.
Per altra banda, tots sabem com és CIU, no cal repetir-ho més. El problema, la decepció, neix quan descobrim com és ERC. I sol lluita per ocupar la primera posicio de l’espai nacionalista.
Pel que fa al Montilla millor no opinar d’un home que no sap estar al seu lloc, amb una mínima decència política, i amb la seva situació ningú hauria de ser president de cap país.
Penso que aquest és el gran pacte amb que pot somiar Iniciativa.
El que és segur és que excloent el PSC, un partit amb una part important de l’electorat castellanoparlant i que se sent nacionalment espanyol, l’únic que aconseguiríem és reduir l’abast del catalanisme i crear una situació d’enfrontament entre blocs nacionals. La independència només tirarà endavant si aconseguim convèncer una part dels que avui voten PSC. I això no s’aconseguiex deixant-los a la oposició sinó governant plegats. Al govern, la gent veurà que entre socialistes i republicans, el projecte d’Esquerra és l’únic que pot garantir la modernització del país i una millor qualitat de vida i igualtat d’oportunitats en una societat cohesionada. Perquè el projecte de l’Espanya federal té massa hipoteques i massa pocs recursos i instruments per tirar endevant un programa de veritable canvi social.
Que ERC voti la investidura d’un ciutadà nascut a Iznájar, trencarà molts esquemes i ajudarà a allunyar els fantasmes del nacionalisme ètnic. Uns fantasmes que encara planen en una bona part de l’electorat convergent.
Com sempre, ERC és pionera en la renovació del discurs del catalanisme. Això demostra les diferències entre Esquerra, que és una força progressista, i CiU una força conservadora, defensora de les essències i dels valors tradicionals. I Convergència només tornarà a la centralitat quan adapti el seu discurs catalanista a la realitat dels temps. Així ho va fer durant els anys vuitanta i aquí s’ha quedat. Espero que el pas per la oposició li ajudi a reflexionar-hi, perquè ens cal una Convergència moderna i ambiciosa, que pensi en un país sense límits. Després serà el moment del «pacte nacional». Serà el moment d’articular la majoria social d’aquest país per la independència. Mentrestant, calen polítiques socials i de modernització que incorporin cada vegada més ciutadans al projecte d’una Catalunya independent dins la Unió Europea.