Si el Diari Republicà es comportés com algun dels mitjans de comunicació que feien enquestes abans de les eleccions, ara diríem que Catalunya està a favor de l’Entesa. D’una mostra de 688 persones que, fins el matí d’avui, han votat a la nostra enquesta sobre el pacte, fins a un 71.1% està d’acord amb la decisió d’ERC d’optar per l’Entesa Nacional i de Progrés. Però no som com els altres, i ho considerarem només una dada orientativa, aproximada, de l’opinió dels nostres lectors. Dit això, i sabent que no es pot extrapolar al conjunt de la població, només una cosa està clara: els partidaris de l’Entesa són moltíssims més que els qui preferien el pacte de CiU amb Esquerra. De fet, aquesta última opció ha estat la menys votada de les 4 opcions possibles, i amb només un 8.4% de respostes queda darrera dels qui creuen que ERC s’hauria d’haver quedat a l’oposició, que són un 11.6%. El temps passarà, i els electors valoraran si el pacte ha estat encertat o no ho ha estat. Llavors veurem si els pronòstics de bon govern es fan realitat.
[@more@]
Després de les eleccions hi ha un corrent euforitzant dins Iniciativa. Alegres i combatius, els roig-verds-violetes se senten els reis del mambo enmig de la desfeta generalitzada. La formació sauramayolista s'autoelogia per la campanya, pels seus dos diputats de més i per les competències guanyades en el nou govern. El perill és que aquesta eufòria vagi a més. I que els ecosocis es vagin inflant fins l'extrem de creure's els amos de l'Entesa. La temptació pot ser-hi. I sobretot perquè els d'IC creuen que poden créixer a costa d'estirar vot al PSC i també a Esquerra. La responsabilitat d'aquest nou govern, precisament, és de no fer disbarats i també de treballar conjuntament per tirar endavant les polítiques. I no pas de trencar plats i de jugar a cuit-i-amagar. IC ha d'entendre que, a diferència d'Esquerra i del PSC, no té més futur dins un govern que fer anar bé l'Entesa. Es per això que els convindrà rebaixar l'eufòria que tenen i procurar no sobresortir en excés en un govern que s'ha de caracteritzar per l'anar a poc a poc i la bona lletra. 
La generació bloc és com s’ha començat a anomenar aquesta fornada de catalans i catalanes que fonamentalment tenen quatre coses en comú: ronden la trentena, són professionals d’èxit molt formats, són nacionalment desacomplexats i (d’aquí el nom) opinen a través de les atalaies per excel·lència del segle XXI: els blocs. Hi hauria moltes altres maneres d’anomenar aquest grup d’homes i dones, però el més important es que són l’exponent del que ha de ser el paisatge política català normalitzat. Anem per parts. Com a joves que són, no van ser protagonistes actius de la transició política. Fins i tot, bona part d’ells i elles no van ser-ne ni observadors passius perquè senzillament, encara no havien nascut. Aquest fet, ha marcat probablement la seva posterior evolució política. Ha provocat, que no tinguin en els polítics i sobretot els discursos de l’època cap referent. No haver participat del debat ni la construcció dels consensos que van desencadenar en la Constitució espanyols i l’Estatut de Sau, fa que no se sentin lligats a cap de les hipoteques signades llavors. És en bona part per això, i potser també per haver estat testimonis de l’onada independentista europea dels anys noranta, que són joves nacionalment desacomplexats. Diguem-los sobiranistes, idenpendentistes, nacionalistes o tan se val, la qüestió és que se senten exclusivament catalans. La majoria de la joventut de Polònia se sent polonesa i europea, com ha de ser. La majoria de la generació bloc se sent catalana i europeista, i punt. Aquest és el mínim comú denominador d’una gent, que per altra banda, pot tenir posicionaments polítics molt diferents. Això, d’altra banda, és el que és un país normal: de dretes, esquerres o tot el contrari, però amb el mateix sentiment de pertinença a una comunitat nacional. A una banda hi ha joves de la generació bloc que emulant a Sala i Martin o Sostres (per exemple) opinen des de posicions liberals. Res a dir. A l’altra, hi ha blocaires com Saül Gordillo o personatges com Oriol Junqueras que representen el progressisme nacional. Evidentment que els matisos són extraordinàriament amplis i que no hi ha una divisió política clara. Ara bé, insistim en que l’element fonamental que el lliga és el país. Són aquests, els que més han entès la situació política actual al Parlament i la Generalitat. En un context de normalitat, el partit que representa l’esquerra nacional no pacta (gairebé en cap cas) amb la dreta. L’única excepció, seria si un pacte d’aquestes característiques ens portés a la independència, però aquest no era el cas. Bé, en tot cas, llunylà de les conjuntures actuals, la irrupció de la generació bloc és interessant per una cosa perquè alguns dels seus representants ocuparan, sinó ho fan ja ara, les tribunes d’opinió més importants. I això, més enllà de les fílies i fòbies personals, més enllà de les simpaties polítiques d’uns i altres, serà bo pel país. La generació desacomplexada demana pas.
El 20 de novembre és una data ambivalent. Pels demócrates sense complexos és el xampany i l'alegria pel viatge cap al no-res del dictador Franco. És el principi de l'obertura i de deixar enrere el túnel fosc i opriment. Pels feixistes espanyols és una data de cues davant la tomba i de braçalets negres. Al 20-N s'hi sumarà, a partir de demà, una nova festivitat. Els convergents es concentren per autoafirmar-se com a vencedors de les darreres eleccions. Un nou show madinià que permetrà la congregació de totes les patums convergents. Des del Diari Republicà ens felicitem d'aquest exorcisme col.lectiu, d'aquest psicodrama del dolor pel càrrec perdut i del dolor per no haver bandejat el perniciós govern d'esquerres. Els anirà bé, a tots i a totes, reunir-se al Palau de Congressos i plorar conjuntament. Els faltaran braçalets negres i cues grises. I de ben segur continuaran amb la seva litúrgia habitual: minuts de silenci per la mort de Catalunya, senyeres amb crespons negres i crits de "on estan les mans netes. Convergència s'acaba, i d'això en tots són conscients, i per celebrar-ho es reuniran un 20-N, un dia gris de tardor de calendaris coneguts i de fulles caigudes. 
Com la Santa Compaña gallega, López Obrador recorre espectralment els carrers de Mèxic a la recerca de la presidència perduda. Clama i proclama que ell és el president i que les tupinades li han robat el dret a ser-ho. Es pot passar mitja vida passejant espectralment com un mariachi sense instrument. Els opinadors de Convergència, estil Villatoro, van ser els primers en condemnar l'actitud de López Obrador. Ara, però, les circumstàncies han provocat que a CiU creixi i es desenvolupi el lopezobradorisme. Es a dir aquesta voluntat de convertir-se en un espectre fantasmagòric i reclamar, dia rere dia, una presidència perduda. El proper Vicepresident del Govern de l'Entesa ja ha advertit a Mas: Catalunya no és Mèxic, noi. Però el guardià dels esperits convergents no sembla pas haver-ho escoltat. Lluny de ser el reclamador etern d'una presidència perduda, Mas ha llançat un nou capítol més de les seves farses madianianes. Ara, reclama una llei electoral nova. Ell que ve de governs convergents que mai van tocar ni una coma de la llei electoral perquè ja els hi anava bé. Diem farsa perquè Mas sap molt bé que qualsevol llei haurà de ser consensuada amb molts partits. I si a Catalunya hi ha algun polític incapacitat pel diàleg aquest és l'Artur(o) Mas. En tot cas, que ningú s'enganyi. La proposta madiniana en boca de Mas només és un escalfament de motors previ a la gran concentració nacional de convergents rebotats que es produirà el proper 20-N. Diada d'exaltació nacional-convergent a la qual hi acudirà una mica de tot: el somiadors de càrrecs, els del pinyol madinià, opinadors com en Fernandito Sáez i, és clar que sí, els nous models de la col.leció tardor-hivern: les padrines borroka, aquestes senyores de laca i suís a Granja Petritxol que fan sentir la seva amargor de "sagadelosrius" trucant a la Parróquia Nostra Senyora de Bassas o escrivint cartetes per ser publicades a la Vanguardia del Conde o, en el seu defecte, a l'Avui de l'Oliver i cia. 
El Senyor Anasagasti s'ha despenjat avui com un ninot ventriluoc incapaç de controlar les seves paraules. El primer que ha dit és que Esquerra acabarà com Euskadiko Ezkerra i, per tant, es fondrà en el PSOE. Anasagasti oblida fàcilment. Oblida, per exemple, que Esquerra va ser dels pocs partits de l'estat que va fer costat el PNB quan aquest fou encerclat per l'Espanya mediàtica i fatxa en el temps del Pla Ibarretxe. Oblida Anasagasti que en aquells temps de setge i assetjament, el Lehendakari Ibarretxe fou rebut al Parlament de Catalunya pels diputats republicans, dempeus i al crit de Gora Euskadi Askatuta. Quin oblit tan fàcil, el seu! En aquells temps de plom Convergència xiulava i jugava a fer de pastoreta a la muntanya. En aquells temps de plom Unió va permetre que el PNB fos expulsat de la Internacional democracristiana per part del PP. Els únics que van estar al peu del canó, al peu de donar suport a la legitimitat basca, de donar suport al procés de pau d'Euskadi, va ser Esquerra. Va ser Carod qui va entrevistar-se amb Otegi i va ser linxat per això. Va ser Carod qui va anar a Perpinyà a intentar dialogar amb ETA. I va ser linxat per això. Convergència només s'ha enrecordat del PNB en moments circumstancials, i prou. Anasagasti no se'n recorda de res, està missing, es fa l'amnèsic, i oblida que Esquerra ha patit molt per estar al costat del poble basc i per fer costat al seu president. Però no passa res. Són els temps d'Imaz i companyia. Els temps dels oportunistes i dels pragmàtics. I així li va al PNB. A les últimes autonòmiques va rebre un gran avís. El partit de càrrecs i favors que vol construir Imaz pot passar-li com al seu partit germà de Catalunya. 
Amics de Girona ens fan arribar una crónica de la cimera "franco-hispana" que avui ha tingut lloc a la capital gironina. La ciutat s'ha despertat ocupada per la policia. Furgones dels nacionals i dels mossos acampades pertot arreu. Cordons policials demanant documentació o, senzillament, barrant el pas a la ciutadania. Girona, ciutat policial. Polis de paisà dissimulant ben malalament la seva condició. Pancartes retirades dels balcons: com la d'una entitat catalanista que al barri vell ha penjat "Ni França ni Espanya: Països Catalans". Un desplegament policial abusiu, coercitiu, a voltes ridícula tenint en compte que Girona no és pas Bagdad ni tampoc és Derry. Tot plegat una demostració absurda de poder dels mandataris sobre la ciutadania que, amb shows d'aquesta índole, veu alterada la seva vida quotidiana i retallats els seus drets cívics. Per què? Senzillament perquè Chirac i Zapatero puguin fer el que podrien fer en un altre lloc del planeta. El millor el que han fet els regidors i regidores republicans de la ciutat que, veient l'espectacle, s'han absentat dels actes oficials. Sempre hi ha millors coses a fer que escortar una ridícula parafernàlia protocolària i fer de claca d'un parell de mandataris que no són del nostre país. Els carrers de Girona, avui, s'han buidat de gent normal i s'han omplert de funcionaris de tots els rangs: diplomats francesos, alts càrrecs espanyols i molta policia. Demà, sortosament, la ciutat dels quatre rius es despertarà com sempre: neta i lliure d'aus de mal averany. 
L'espectacle que la Companyia RENFE està perpetrant a Catalunya sembla voler temptar els nervis dels usuaris i usuàries. Cada dia la Companyia se les empesca per provocar un nou altercat en el servei. Avui un retard incomensurable, demà una avaria que ho col.lapsa tot. I quasi sempre retards emprenyadors, vagons carregats a vessar de gent. RENFE ens té per no res. Per sortir del pas, han bandejat a un trist funcionari al qui li han adjudicat els mals d'anys i panys de deixadesa cap a Catalunya. El successor s'ha presentat dient que ara és el moment que els usuaris siguin considerats clients. Que estrany que ens vinguin amb aquest llenguatge després de més de 100 anys de funcionament del tren. Fins ara, què erem? Súbdits? Mercaderies humanes? Ramat de bestiar estabulat en vagons? A l'igual que passa amb els avions, el tren és el símptome que per la metrópoli només comptem com a subjecte fiscal. La resta: que ens bombin. És com si tant se'ls donés que els nostres transports es col.lapsin i que la nostra capacitat competitiva quedi mermada dia rere dia. Davant això només ens queda batallar políticament pel traspàs. Però mentre la negociació no arriba i el col.lapse es vagi eternitzat potser haurem de pensar noves i intel.ligents mesures de resposta ciutadana. La gent té la paraula. Que no ens prenguin més el número!
En certa manera ens hem acostumat als habituals els atacs prolongats d’amnèsia política. Són aquells episodis que fan que, per estranyes raons, els dirigents d’un partit oblidin sistemàticament el que van dir, fer o decidir en períodes anteriors. En qualsevol cas, i tenint en compte l’esperit de servei públic que ens caracteritza, sempre estem disposats a refrescar els records. A fer memòria històrica. L’any 2001, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va decidir que per rellançar el seu successor, Artur Mas, crearia la figura institucional del Conseller en Cap. Tot i les reminiscències històriques (heroiques, fins tot), aquesta era una carta que el president Pujol es va treure de la màniga únicament per crear una plataforma pel seu delfí. Ara, però sembla que no se’n recorden quan acusen l’Entesa Nacional de Progrés de crear la nova figura de la Vicepresidència de la Generalitat. La veritat és que aquesta és una figura nova, que no havia existit fins ara, fins aquí no hi ha cap controvèrsia. Ara bé, és la novetat precisament el que ha encoratjat als convergents a presentar un recurs a aquesta decisió. La justificació és que aquesta és una figura que no està regulada a l’actual Estatut. En això també tenen raó. L’Estatut vigent parla de Conseller Primer, un càrrec que pot nomenar (o no) el President. Efectivament no parla de Vicepresidència. Però el 2001 quan Pujol va ascendir al seu successor, resulta que l’Estatut tampoc parlava de cap Conseller en Cap (encara que fos amb una altra denominació). Així doncs, resulta que allò que ara critiquen tan i tan i que fins i tot volen reclamar a l’Oficina de Garanties Estatutàries, és el mateix que només 5 anys enrera van fer ells. Bé, en tot cas, per si no se’n recordaven (coses de l’amnèsia política, deiem) serveixi aquest post per fer-los memòria.
D'un temps ença, Salvador Cardús és un permanent apologeta del pessimisme nacional. Algú ja la l'ha qualificat com una arma de depressió massiva. A ulls d'en Cardús res en aquest país va bé, funciona o va a l'hora. Llegint-lo o sentint-lo parlar hom té la impressió que Catalunya és un Titànic foradat per tots costats al qual només li queda l'honra d'un naufragi apoteòsic. El to del seu discurs és d'una foscor incomensurable que encomana derrota per tots costats. Recordarem, per posar un exemple, l'article que va publicar abans de la famosa manifestació del 18 de febrer. L'article encoratjava al desànim, a no participar en una manifestació abocada per Cardús al fracàs més absolut. Llavors va haver de rectificar sobre la qüestió. Però des d'aquell dia, i fins avui, el to cardusià és el del pessimisme nacional, el túnel sense sortida, l'atzucac més terrible. Avui a les pàgines de la La Vanguardia ens ha il.lustrat sobre el desengany polític, l'abstencionisme i, novament, ha articulat una atzagaiada terrible contra els partits. El problema de l'abstencionisme no rau, únicament, amb la por als pactes postelectorals com Cardús ens vol fer creure. El problema, de fons, rau en la gran il.lusió col.lectiva que va suscitar l'Estatut del Parlament de Catalunya, el del 30 de setembre, i tot el que ha vingut passant després. Perquè en el famós referèndum la gent es va quedar a casa, alguns desconcertats altres clarament decebuts per la traïció de la Moncloa i també per la incapacitat de les forces polítiques per recercar una unitat nacional. Un país, en tot cas, no se salva ni tira endavant amb el pessimisme i els sermons permanents. Cardús es passa el dia renyant-nos. Potser és l'hora de dir-li que si tan malament veu la cosa li queden dues opcions: deixar de renyar o prendre la iniciativa. Però seria un dilema massa difícil per algú que frueix en el renyar i en la prèdica diària que l'apocalipsi s'acosta i que tots som una colla de miserables pecadors. 