Ara resulta que en Mas titlla al nou govern de gestoria. Bonica metàfora. Una metàfora que ens reporta cap al passat. Un dia en Pujol va reconèixer que quan anava pel món la gent li preguntava si Generalitat era una companyia d'assegurances. Al cap i a la fi, Pujol es disfressava d'alt mandatari i feia molts viatges pintorescos per simular, precisament, el que aquest país no tenia: estat i política exterior. Pujol es va ventar de conèixer personalment gent com el canciller Kohl o haver-se entrevistat- ni que fos cinc minuts- amb George Bush pare. Però el que va caracteritzar els vint-i-tres anys de Convergència a govern va ser, precisament, una falta d'horitzó polític sense límits. Tanta falta que la Generalitat es va convertir en la més prodigiosa de les gestories. Una gestoria descomunal on els papers circulaven meticulosament des de le delegacions del govern cap a Barcelona i d'aquí cap a tota la selva frondosa de negociats, subnegociats, departaments, serveis, instituts catalans del que fos, agències del que fes falta, juntes de no sabem què. La Gran Gestoria va cobrir-se amb la més espessa de les teranyines legals. A Catalunya, i gràcies als governs de CiU, posar un negoci és una decatló inhumana on cal salvar milers d'obstacles legals i on, finalment, el negoci sempre estarà en fals. Això ho sap qualsevol empresari amb dos dits de front. La gran Gestoria, doncs, va adormir nacionalment el país i el va sotmetre a un maridatge etern amb el centre de les decisions vertaderes: o sigui Espanya. Sobta, doncs, que ara el gran arguments dels ideòlegs de la macrogestoria acusin el nou govern de tot això. Torna a cobrar sentit la frase: sempre t'has de veure emmascarat per una paella bruta. A tot això hem d'insistir en les intencions que en Mas va explicitar quan va proposar a Esquerra el famós i galdós "pacte nacional". Mas va confessar que l'únic horitzó nacional que s'amagava rere la proposta era allò de "els hi he ofert la meitat de les conselleries". Vés per on, Mas el gestor reduia la Generalitat a una simple ocupació de despatxos. Visca la Gestoria Lliure!
[@more@]
Diari Republicà acostuma a mantenir dissonàncies amb l'escriptor Antoni Puigverd. Tot i així, admirem el seu estil i l'enfoc elegant dels temes que aborda. Avui, però, hem de ressaltar un article que en Puigverd signa a la Vanguardia amb el títol "astucia del zorro periférico". De l'article citarem les últimes línies que, al nostre parer, són un autèntic resplendor: "El camino oblicuo era, quizás, el único que podía permitir a los sectores periféricos asaltar el espacio sagrado en el que durante décadas ha dominado el patriciado cultural catalán. Ya están aquí. Comarcalistas de ERC, metropolitanos del PSC. Dispuestos a quedarse muchos años". En paraules del Diari Republicà: s'ha acabat el temps de la vichyssoise i comença l'era de l'aliança entre les patates braves i els cargols a la llauna. 
El Cíberpaís blocaire té un mestre avançat. Ho diem sense ironies, ni mala fe. Ho diem amb el cor a la mà. El mestre es diu 
Ara resulta que el "regenerador" de la política catalana ja duia temps enfangat en la política. Ara hem sabut que l'Albert Rivera va ser militant del PP durant més de 3 anys. Tres mesos després de deixar la militància es va convertir en el cap visible d'aquesta cosa anomenada Ciutadans/Ciudadanos. Curiós. Albert Rivera ha estat fent, fins avui, un discurs que tenia dues ales: una d'anticatalana i de crítica a tot el que fes olor d'identitat catalana i un altre discurs diguem-ne "socialdemòcrata" i progre. Amb la suma de tot plegat Rivera ha aconseguit captar una part gens menyspreable de vot socialista. De vot progre de Barna i de vot de zones obreres com ara Nou Barris o bé Sant Andreu de la Barca. Això sí: el primer dia que vam veure la cara i la manera de fer de Rivera ens va fer pensar en un jove de dreta-dreta i per tant s'acostava més a la fauna dels populars que no pas a un jove progre (si és que d'això encara en queden) La cara, doncs, ha estat l'espill de l'ànima. Darrera aquest xicot de garlar fàcil i de posat benestant s'hi amagava un vell militant del PP, d'un tipus que va aguantar els temps durs de la majoria aznarí (parafrasejant Manolo Vàzquez Montalbán) Rivera va aguantar la invasió de l'Iraq, el Prestige i les bestieses de l'11-M. I encara pitjor: ell que es postula com un garant de les llibertats i la condició de ciutadania va aguantar les retallades que en aquest sentit promulgà el govern d'Aznar. El que és pitjor de tot és que Rivera ha negat la seva militància. Segurament amb l'objecte de no espantar gent de l'òrbita socialista. I al cim: insisteix en negar-ho tot i que el PP té documentació que ho avala. El qui fa poc se'ns postulava com una nova veu i un nou posat que trencava amb la vella política, i els vells i rancis gestos de la política, resulta que no és res més que un protagonista perfecte del pitjor de la política: el transfuguisme, la traïció els valors i la negació de l'evidència. Ciutadans ha de començar a pensar en un recanvi ràpid si vol fer alguna cosa. 
Cada vegada és més hilarant la Convergència (Madi)àtica. Avui n'hem tingut l'enèssima mostra. El Sr. Floïd ha escrit una carta a l'Avui. Així doncs, veiem que CiU tot i l'akelarre del dilluns, continua amb la seva estratègia de "acoso y derribo" i la voluntat de deslegitimació del Govern de Catalunya. Ara pretesament atacant la línia de flotació d'Esquerra. Per fer-ho, el productor de DVD's, apel·la als "electors patriotes d'ERC". El primer que se li ha de dir al Sr. Madí és que ERC no és CiU i que a diferència de la Federació els votants republicans són tots patriotes. Si no, ja no votarien Esquerra. Aquest és la tesi inicial i errònia de la carta a partir d'aquí les percepcions continuen essent poc realistes. N'hi ha una que té una mica més de càrrega de profunditat (la resta, és rancúnia pura i dura) quan diu que acusa a ERC d'haver-se carregat el sistema política català i espanyolitzar-lo perquè "el catalanisme evitava centrar el debat entre dretes i esquerres". Com deia un politòleg francès, quan un parla de la fi de la dicotomía entre dretes i esquerres, no al que li pregunteu: és de dretes. No calen més comentaris. Per altra banda, pel que fa a això de la espanyolització no deixa de ser graciós que aquesta afirmació provingui dels qui volien pactar amb el PSOE el govern de Catalunya. Ja se sap que en campanya se sol fer crides a la resta d'electorats (i CiU més que en campanya, està en guerra). Ara bé, el més greu per al Sr. Madí es que mentre ell demana als votants d'ERC que reflexionin, resulta que els militants de CiU estan començant a negociar sobre la seva eficàcia
El President Espanyol ens té acostumats amb les seves maniobres de tafur i el seu somriure d'entabanador. Des que ocupa la cadira de la Moncloa aquest bon senyor s'ha dedicat a escampar les seves trampes i enganys pertot arreu. I com un venedor de locions de l'oest intenta fugir abans que se li descobreixin les seves mentides. Però les maniobres li han començat a sortir malament. El seu candidat a Catalunya s'ha tornat a quedar a les portes de formar Govern. A la vegada a Euskadi el procés de pau penja d'un fil. Tot això sense comptar els despropòsits d'un Govern que no sap com empescar-se-les en el control de la immigració. I el PP a punt d'atrapar el PSOE a les enquestes. Enmig d'aquest caos i de totes aquestes pífies, ZP s'atreveix a demanar assossegament al govern català. Ell que ha estat un dels màxims fabricants de turbulències per ensorrar l'anterior govern catalanista i d'esquerres. Ell que va tirar a fora en Maragall. Ell que és, al costat d'en Rajoy, el gran artífex de la crispació espanyola. El millor que podria ZP és deixar-se de consells, deixar en pau el govern de Catalunya, i endreçar casa seva. No fos cas que algun dia es trobés en Zaplana i l'Acebes ballant en algun saló de la Moncloa. Zapatero a tus zapatos, que deia el refrany. Tens molta feina i és per demà. I n'estem segurs que de fidels servidors no te'n faltaran pas mai. Eh que sí, Mas?
Que el Diari Republicà és cada vegada més llegit, ho demostra l’atac que ha rebut aquest migdia per part d’aquells que no creuen en la democràcia. Ahir dimarts vam publicar un article analitzant les dades de l’enquesta que havien respost els nostres lectors, en què una clara majoria (71.1%) es mostrava partidària de l’Entesa, mentre que només una minoria (8.4%) preferia un pacte amb CiU. Arrel d’aquest article, no ens hagués sorprès que les dades haguessin variat lleugerament en un sentit o en l’altre, cosa que seria ben normal. Però no, resulta que en un dia, la percepció dels lectors de Diari Republicà ha canviat, i ara estan majoritàriament en contra de l’Entesa. Com s’explica això? Molt senzill: entre les 13:00h i les 13:30h d’avui dimarts, el comptador de l’enquesta ha passat de 700 a 1.200 vots emesos, comptabilitzant els 500 nous íntegrament a l’opció “Hi estic en contra. Haurien d’haver pactat amb CiU”. Des del Diari Republicà estem molt orgullosos que els adversaris ens dediquin tanta atenció, però els voldríem recomanar que destinin els seus esforços a treballar en positiu, que prou feina tenen. Ja seria hora que no fessin trampes i acceptessin els resultats democràtics, encara que no els agradin.
Ningú sap cap on es dirigeix el cavall desbocat d'en Mas. El cas és que l'hàbil Duran no el segueix en aquest viatge. Duran ha estat el primer en assenyalar que el nou president tindrà legitimitat democràtica. En Mas, en canvi, segueix repartint butlles de legitimitat, d'autoritat, de moral. Sembla que en Mas ja no recordi alguns dels passatges de la seva vida política. Com el que va protagonitzar en el temps que volia ser l'hereu de la Generalitat. En aquells dies, ell i el seu equip d'esbirros, van voler forçar Pujol perquè dimitís i li cedís la presidència a en Mas. Autoritat? Legitimitat? Sense oblidar el traje a mida que se li va fer com a "conseller en cap" i que li va permetre aparèixer més vegades per televisió que el propi Pujol. Més episodis: quan en Mas anà a la Moncloa sense avisar el President de Catalunya i pactant contra el Parlament. Amb tot aquest historial, s'atreveix a parlar de legitimitat o autoritat? En tot cas, els cavalls quan es desboquen no atenen a raons.
Durant la passada campanya de les eleccions al Parlament, vam fer evidents les misèries de les enquestes publicades, amb l’única excepció de la del CIS, que era prou ben feta i transparent com per poder refiar-nos-en. Per això, és interessant continuar analitzant els resultats que va donant aquest organisme. Ara acaba d’aparèixer el seu darrer baròmetre d’opinió, que conté una projecció de vot en eleccions espanyoles, i dóna a ERC una estimació d’un 2’8% a nivell estatal. Es tracta del millor resultat des que el CIS fa el seguiment dels republicans, que va començar el gener de 2004, i representa una pujada de 0’7 punts respecte el baròmetre de juliol. Segons aquestes dades, mai abans Esquerra havia estat tant forta en intenció de vot, i s’acosta cada vegada més a una CiU en hores baixes. Si en l’anterior baròmetre la diferència entre CiU i ERC era d’1’1 punts, ara ja es limita a un 0’3%. Si la tendència continua així, en les properes eleccions espanyoles, Esquerra potser haurà de reclamar el títol de “Grup Parlamentari Català” que actualment utilitza CiU amb només 2 escons de diferència.