L'hàbil Duran i Lleida ha començat a fer els primers passos per desmarcar-se de la deriva madiniana que pateixen els convergents. Camaleó entre els camaleons i astut com la guilla del desert, Duran ha donat entendre que hauria estat necessària una altra campanya per poder pactar amb algú a posteriori. Els d'Unió han titllat la campanya madianiana de "poc humil", una manera elegant de dir que el que va perpetrar l'enfant terrible d'en Mas va ser una campanya arrogant i agressiva. Duran s'arrenglerava així amb les veus discordants de Convergència per estratègies com la DVD i altres animalades similars (la visita al notari, el dantesc jurament de Ripoll i altres números de circ) A la vegada, els d'Unió semblen buscar una estratègia diferenciada a l'hora de dirigir-se a la població. Si Madí ha escollit l'ús de la padrina borroka com a instrument d'agitació i propaganda, buscant l'estratègia de la tensió, Duran s'acaba d'inventar una campanya "Catalunya t'escolta" que té molts trets en comú a l'invent republicà de Vendrell i Huguet (L'Esquerra t'escolta) Veurem si en l'intent Duran busca una manera menys agressiva i més dialogant de parlar amb la seva gent i de tornar CiU on hauria de ser: a la política. Mentrestant, i en la primera línia del front hi ha Mas i Madí disposats a la guerra santa contra Esquerra.
[@more@]
Degut als canvis introduits al servidor de bloc.cat, des d'avui, el Diari Republicà només és accessible a l'adreça 
Escoltant la crònica que TV3 va fer de la mani anti-MAT de Girona vam poder tenir una sorpresa agradable. Un dels portaveus dels anti-MAT era, precisament, l'alcalde de Vilafant. El Senyor Paulí Fernàndez va instar als partits del nou govern que són contraris a la línia a mantenir les seves posicions. Curiosament el personatge és un convergent "pata negra". En la qüestió de la MAT CiU té dues postures perfectament sincronitzades. Per un costat prediquen, a tort i a dret, la necessitat de fer la interconnexió amb França i per tant de posar en marxa la MAT al preu que sigui. I per un altre costat fan jugar als seus alcaldes i regidors de comarques a que siguin presents en totes les manifestacions anti-mat. CiU busca amb aquesta doble estratègia tensionar el govern per dos costats: el primer a peu de territori agitant la gent dels pobles i fent-se els abanderats de la protesta, i després a peu de catifa oficial queixant-se que el govern no fa res i està dividit en la qüestió. Mentrestant sembla que ningú es pregunti com és que CiU en el tema de la MAT repica campanes i va a la processó a la vegada.
L'editorial de l'Avui d'aquest dilluns és una altra contribució a la deriva ciuvergent d'aquest periòdic. El titular més que el d'un diari independent que vulgui travar complicitats amunt i avall- com s'encarrega sempre d'escriure el director- sembla el títol d'una exposició apologètica de la força democratacristiana: "Unió: 75 anys d'història impecable". Certament els democratacristians tenen episodis històrics per sentir-se'n orgullosos: com el cas Carrasco i Formiguera, patriota capturat pels franquistes i afusellat amb el testimoni còmplice de falangistes catalans. Però no tota la història d'Unió és impecable. Sobretot els últims anys de la formació han estat plens d'ombres gruixudes. El cas Treball és d'una magnitud molt important. Igualment el cas Turisme amb un ex alt càrrec mort misteriosament a les Filipines. Unió també ha estat notícia, en moltes ocasions, per les lluites tribals amb Convergència que han acabat amb enfrontaments sucosos. I Unió també té aliances fosques: milita a la Internacional Democracristiana, la mateixa que ha expulsat a un soci fundador- l'EAJ-PNV- i que ha obert les portes als neofatxes del PP o a grups tan estranyament democracristians com els d'en Berlusconi. Per tant, els "75 anys d'història impecable" mereixen moltes consideracions. No et sembla, Vicent?
Un miler de talibans s'ha citat avui a la Plaça Sant Jaume. Els hem vist per la tele. Enarborant banderes i aixecant la mà amb allò de "on estan les mans netes". Es lògic que s'ho preguntin: les mans netes no eren a la manifestació, eren a Solsona votant a favor del govern de l'Entesa. A la petita i familiar mani de la Plaça de Sant Jaume hi hem trobat a faltar els autèntics instigadors: Mas i Madí. És una llàstima que donin la cara per acompanyar les padrines indignades i algun càrrec frustrat. Es bo que el talibanisme segueixi sortint al carrer. Primer per quantificar-lo. Són mil. Segon perquè és bo que la ràbia tingui sempre un canal per poder sortir a la superfície. I tercer perquè tota aquesta gent aprèn una de les expressions de la vida democràtica: la manifestació. Cal estar tranquils. Estarem quatre anys més amb cassolades i manifestacions. A la dreta sempre li costa acceptar les regles del joc quan són adverses als seus interessos. Però, tard o d'hora, se'n cansaran i deixaran les cassoles a la cuina perquè les facin servir les criades filipines.
El Consell Nacional d'Esquerra celebrat a Solsona ha demostrat la fortalesa de la casa pairal. Les bigues no tremolen. Els bastiments són de fortalesa. Els fonaments són valents. Pràctica unanimitat en la votació dels consellers nacionals per ratificar el govern de l'Entesa. Hi havia algun pusil.lànime que imaginava divisions i fractures a l'Esquerra. Que les busqui en un altre lloc. Que de ben segur les trobar. A la casa pairal els consellers i les consellers nacionals han posat gasolina al govern d'Esquerres perquè agafi embranzida. I a fe de Déu que n'agafarà. Això va de debò i la rotunditat en que avui s'han manifestat els representants de la militància republica és un avís per a navegants. A Solsona Esquerra ha fet una passa decisiva cap a la seva maduresa. Tremoleu.
A Catalunya hi ha una autèntica corrua d'opinadors amics d'en Bush. L'FM Àlvaro, en Quintà, L'Oliver, en Sostres i tota la tropa de plomes quasi sempre veneradores de CiU. Aquests "friends" d'en Bush van treure la teoria que els catalans esquerranosos teníem un problema de fons: l'antiamericanisme crònic. Una patologia que ens ho feia veure tot a l'inrevés i que ens abocava, dia sí i dia també, a les manis contra en Bush. Tota aquest gang de l'opinió "nostrada" era capaç de descobrir activitats antiamericanes amb la mateixa diligència que el senador Mc Carthy. Tots els "progres" denunciàvem les massacres de l'Iraq contra gent innocent només per una simple rabieta antiamericana. Ara ens agradaria veure les cares d'aquests cowboys de l'opinió probush. Ara que els d'en Bush s'han fotut una castanya enorme. A ulls dels opinadors de la barretina amb barres i estrelles les recents eleccions al congrés i al senat americà deuen ser una trampa dels antiamericans. Deu ser impossible que la gent civilitzada hagi censurat un patriota com Bush. Vés per on, els antiamericans són els mateixos americans. I comparteixen, amb els catalans, aquest gust estrany per criticar les guerres i defensar la pau. Pobres opinadors de la dreta nostrada! Quin referent els queda, ara? Vladimir Putin?
CiU ha intentat deslegitimitzar els presidents de la Generalitat que no siguin del seu color polític. Prova d'això, per exemple, és el linxament que ha patit Pasqual Maragall en els últims anys. Se l'ha atacat per tots costats i, fins i tot, s'han llançat les difamacions més bèsties sobre la seva persona. Darrera Maragall ha vingut Montilla. Abans que el de Cornellà prengui possessió ja ha patit el linxament més dur de tota la història. Curiosament i en paral.lel a les atzagaiades que patia Montilla un escriptoret menor ha gosat biografiar Companys. Un escriporet que es mou dins l'órbita convergent i que va de savi meravellós. La biografia ha acabat essent un pastitxe fastigós contra el president màrtir. El problema de Companys és no ser de Convergència, ésclar, i haver estat un màrtir antifeixista, esquerranós, compromès, valent i, vés per on: d'ERC. Però la consigna de CiU ha estat sempre pensar que la Generalitat va ser fundada per Pujol. I és per això que es va voler oblidar Macià i Companys, que no es va fer cap esforç per recuperar Irla i que es va tenir sempre sota sospita a Terradellas. La història l'han volgut reescriure els convergents. Han ignorant els presidents del passat i han menystingut els presidents del present o del futur. Per què? Perquè no són dels seus. Nosaltres considerem Pujol el nostre president. Com Irla, com Companys, com Maragall i com el que hagi de venir. Aquesta és la nostra diferència: nosaltres estimem el país, ells només estimen el partit. Nosaltres recordem Pujol, ells ignoren Irla o Terradellas, insulten Maragall o Companys.
Avís per a navegants:a Esquerra les coses van més bé dels que alguns intoxicadors podien imaginar. Alguns van pensar que a Esquerra no es podria suportar l'efecte Montilla. Que el sector barretina i el sector proconvergent començarien a armar el motí de la Bounty. Doncs les primereres informacions que ens arriben apunten a tot el contrari. En un territori nacionalista per excel.lència, el nom del qual no pensem apuntar per no donar pistes a l'enemic, les coses van de primera. En una setmana ja s'han posat en marxa cinc llistes per a les municipals i s'han donat d'alta prop d'una quinzena de militants. Èxit rotund, doncs. Qui esperava que Esquerra no aguantaria el xàfec, l'ha tirat al pal. I a més, en determinats sectors del pinyol republicà consideren que com més cassoles surtin al carrer més rèdits per Esquerra. Perquè el republicà és com abella: si l'emprenyes, pessiga de valent. Com més insults, cartes, trucades de padrines, cassoles i vilipendis rebi Esquerra, més tancaran files els malparits de republicans. Són així. I és que això d'Esquerra és una cosa grossa: els han fotut a la presó durant la república, els han afusellat, els han fet creuar la frontera, els han tingut contra les cordes, els han minoritzat, els han perseguit, i ningú pot amb ells. Franco i Hitler ho van provar. També la Lliga i Lerroux. Però van aguantar. Si els republicans han pogut amb les monstres del feixisme és difícil que no puguin aguantar la fressa d'un cop de cassola o l'article d'un tal Fernandito Sáez. I al cim, els malparits van creixent. No volem ser repetitius però en aquestes altures de la partida no se'ns acut acabar aquest post amb una frase: "Visca la Terra, amunt l'Esquerra".
Després de la seva incapacitat per guanyar i de la seva encara més nul.la incapacitat per formar una coalició, CiU ha de començar a reflexionar sobre el seu futur. No s'hi val les crides apocalíptiques a "no votarem perquè no serveix de res" i no s'hi val parapetar-se darrera les cassoles i els crits. CiU és massa important en aquest país com per no fer el que li toca fer: política. I fer política a Catalunya vol dir deixar l'insult, la rabieta i l'atac i començar a travar ponts de diàleg amb la resta de partits. Com va arribar CiU a governar Catalunya? Doncs amb un govern minoritari però amb una capacitat terrible d'entesa amb les altres forces polítiques: ERC, l'UCD i també el PSUC. Hàbilment Pujol va jugar amb el diàleg, la proximitat i l'acord. I se'n va sortir molt bé. L'actual CiU, però, està lluny de les maneres de Pujol. Però hi ha de tornar-hi. Si una cosa ha quedat clara en aquest 2006 és que el mapa polític català és una foto força fixa. I que la revolució de mitjans que CiU va fer servir per alterar-lo no li han donat resultat. El futur és incert per CiU però encara ho serà més si arriben a unes properes eleccions sense ponts de diàleg. Per tant, convindria que CiU deixés d'excitar els ànims de la seva tropa i que, en els propers mesos, no s'acabessin d'estavellar els últims ponts. Del contrari, els únics aliats que tindran seran els que no volen: el PP.