La generació bloc és com s’ha començat a anomenar aquesta fornada de catalans i catalanes que fonamentalment tenen quatre coses en comú: ronden la trentena, són professionals d’èxit molt formats, són nacionalment desacomplexats i (d’aquí el nom) opinen a través de les atalaies per excel·lència del segle XXI: els blocs. Hi hauria moltes altres maneres d’anomenar aquest grup d’homes i dones, però el més important es que són l’exponent del que ha de ser el paisatge política català normalitzat. Anem per parts. Com a joves que són, no van ser protagonistes actius de la transició política. Fins i tot, bona part d’ells i elles no van ser-ne ni observadors passius perquè senzillament, encara no havien nascut. Aquest fet, ha marcat probablement la seva posterior evolució política. Ha provocat, que no tinguin en els polítics i sobretot els discursos de l’època cap referent. No haver participat del debat ni la construcció dels consensos que van desencadenar en la Constitució espanyols i l’Estatut de Sau, fa que no se sentin lligats a cap de les hipoteques signades llavors. És en bona part per això, i potser també per haver estat testimonis de l’onada independentista europea dels anys noranta, que són joves nacionalment desacomplexats. Diguem-los sobiranistes, idenpendentistes, nacionalistes o tan se val, la qüestió és que se senten exclusivament catalans. La majoria de la joventut de Polònia se sent polonesa i europea, com ha de ser. La majoria de la generació bloc se sent catalana i europeista, i punt. Aquest és el mínim comú denominador d’una gent, que per altra banda, pot tenir posicionaments polítics molt diferents. Això, d’altra banda, és el que és un país normal: de dretes, esquerres o tot el contrari, però amb el mateix sentiment de pertinença a una comunitat nacional. A una banda hi ha joves de la generació bloc que emulant a Sala i Martin o Sostres (per exemple) opinen des de posicions liberals. Res a dir. A l’altra, hi ha blocaires com Saül Gordillo o personatges com Oriol Junqueras que representen el progressisme nacional. Evidentment que els matisos són extraordinàriament amplis i que no hi ha una divisió política clara. Ara bé, insistim en que l’element fonamental que el lliga és el país. Són aquests, els que més han entès la situació política actual al Parlament i la Generalitat. En un context de normalitat, el partit que representa l’esquerra nacional no pacta (gairebé en cap cas) amb la dreta. L’única excepció, seria si un pacte d’aquestes característiques ens portés a la independència, però aquest no era el cas. Bé, en tot cas, llunylà de les conjuntures actuals, la irrupció de la generació bloc és interessant per una cosa perquè alguns dels seus representants ocuparan, sinó ho fan ja ara, les tribunes d’opinió més importants. I això, més enllà de les fílies i fòbies personals, més enllà de les simpaties polítiques d’uns i altres, serà bo pel país. La generació desacomplexada demana pas.
[@more@]
D’entrada és d’agrair poder llegir per fi un post sense bilis ni justificacions de filigrana. Generació bloc, està bé el concepte. Ara, que sigui la “generació bloc” la que actui “normalitzant el país” no deixa de ser trist ja que, alguna cosa els correspondria als partits polítics i a hores d’ara ja sabem que el tripi 2 en aquest sentit, res de res. Sempre estem igual, plataformes, grups, campanyes…. i quan Esquerra arriba al poder es fixa prioritats com la “deslocalització” doncs per això no cal tripi.
Ja es bo que digue que en un país normalitzat l’esquerra i la dreta no pacta. Bé, no som un país normalitzat com tots sabem. L’excepció és “si el pacte porta a la independència…” tots sabem que això no serà fàcil i que cal fer un gran camí, no es una cosa d’un pacte puntual, caldran legislatures i pactes que permetin crear un entorn propici.
Em preocupa però aquest “tot o res”. Passem del gran pacte, del front nacional a la generació bloc ja que no hi ha qui faci la feina. Ja és bo que hi sigui, que existeixi, que es treballi, que creixi… però els partits son els primers que han de fer els deures. Un partit nacionalista no pot oblidar ni ignorar que en un país normal no hi ha generació bloc.
eiiii, que jo en tinc 45 i tb em considero d’aquesta ‘generació bloc’. Fas l’article pensant només en una determinada gent amb qui potser et sents identificat per edat, però no caiguis en el típic error de pensar que el món s’acaba en els de la teva quinta. Els de la “meva” quinta també demanem pas… des de fa més temps que la teva, perquè l’establishment havia estat copat des de sempre per gent més gran.
)
O sigui que NOSALTRES ESTAVEM PRIMERS, EH!