Quan et saquegen cada dia al llarg de 300 anys agafes una pell morta similar a la d’un paquiderm. Això és el que ens passa als catalans. Semblem els pagesos russos que esperaven dòcilment l’arribada de la cavalleria tàrtara per ser saquejats un cop més. Cada any, i des de en fa molts, ens escuren tot el que poden, ens posen de cap per avall i ens fan saltar l’última moneda. Ja hi estem acostumats. Pobres de nosaltres vam confiar en l’Estatut del Parlament com a via per acabar amb la sagnia. Esclar que sí: la sagnia és la beguda espanyola per antonòmasia! Doncs no vam reeixir en l’intent. La sagnia continua gràcies a l’obra i gràcia del negociador dels negociadors, en Mas. Això sí: per comptes de la puja de sou ens van prometre que podríem complementar la paga miserable amb el pot de les propines. El pot que es diu annex de l’Estatut en matèria d’inversions. El cas és que el pot no està tan ple com ens deien. Ara ens treuen 800 milions que ens pertocarien pel PIB i aquí no passa res. Del que ens diuen que ens donaran ja veurem si arribarà, sempre dependrà que a Madrid els tècnics preparin els projectes. I ja se sap que entre aperitiu, comentari de fútbol, lectura de diaris i altres passatemps els tècnics de Madrid mai tenen temps per acabar els projectes relatius a Catalunya. I aquí no passa res. Tenim estómac i fetge per rebre de valent. Tenim carn de saquejats. Tenim la paciència del penja cap per avall. Aquí no passa res. Al contrari: encara valorem en Mas per haver obert la porta als visitants del sac.
[@more@]
