En aquest país està quallant molt ràpidament la pretensió convergent de pervertir els principis de democràcia parlamentària. Conscients que no s’acostaran, ni de llarg, a la majoria absoluta pretenen un joc de mans amb el qual els partits respectin "el guanyador". Es a dir, amb això es vol desmuntar una de les peces claus de la Generalitat de Catalunya: el seu Parlament, per convertir-lo en una gran màquina d’assentiment en la investidura de Mas. La pretensió de respectar "el guanyador" pretén també desmuntar el lícit paper de les minories parlamentàries per fer valer el seu pes i per incidir amb les seves polítiques. De la nit al dia, Mas pretén subvertir l’ordre de les coses i convertir les eleccions en un plebiscit a la seva persona. Respectar el guanyador? A partir de quants escons i a partir de quants vots? El guanyador amb 50 i escaig escons es pot sentir legitimat per governar sol aquest país? El guanyador amb 50 i escaig escons vol imposar-nos a la resta les seves polítiques? Una democràcia parlamentària no és una imposició. Una democràcia parlamentària exigeix al presidenciable que formi un govern recolzat en una majoria parlamentària sòlida, que representi una àmplia majoria de la ciutadania d’aquest país i no tan sols el 30 o 35% d’electors que han optat per un determinat partit.
[@more@]
De sorpresiva podríem qualificar la incorporació de l’exfiscal espanyol Jiménez Villarejo a les llistes d’Iniciativa. Villarejo i Mena, o Mena i Villarejo són els instigadors de la causa judicial de Banca Catalana, o millor dit: la persecució judicial i econòmica que va patir una de les empreses emblemàtiques del nostre país. A diferència d’altres bancs espanyols, amb números molt més foscos i amb operacions econòmiques encara més tèrboles, el de Banca Catalana va acabar amb assalt espanyol i amb intervenció estatal. De tot aquell procés tan brut en parla moltes vegades en el seus escrits el patriota i banquer Francesc Cabana. El govern PSOE, i amb ell el PSC, van aprofitar el cas Banca Catalana per intentar escombrar Jordi Pujol, just en el moment que acabava de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya per majoria absoluta l’any 1984. Ara, Villarejo, un dels promotors d’aquella operació es presenta per les llistes d’Iniciativa. I l’home en qüestió aprofita per tornar a donar lliçons al poble de Catalunya. Ara l’objectiu de Villarejo no és pas Pujol, és Esquerra. Es a dir: diana sobre uns altres patriotes. Villarejo, el nou eco dels socialistes, culpa Esquerra de tots els mals del govern, de la mateixa manera que abans perseguia Pujol acusant-lo de tots els mals de la banca del nostre país. En tot cas, i novament, Iniciativa fa de "matón" de barri del PSC.
Avui dimarts, el PSC presenta al Ple de l’Ajuntament de Girona una modificació del Pla General per ampliar la superfície de l’Hipercor en 7.500 m2, en una operació que retallarà en més de la meitat l’espai públic de la Plaça Salvador Dalí. L’equip de Pagans devia pensar que, en plena campanya electoral al Parlament, una decisió com aquesta podria passar d’incògnit, però estaven ben equivocats… Resulta que els d’Esquerra no fan com d’altres socis, sinó que es fixen en allò que han de votar. I encara que vagin de bòlit en la campanya al Parlament, han tingut temps per rebatre una proposta que no només es menja espai públic, sinó que amenaça el model comercial de la ciutat. Ara, els socialistes es fan els sorpresos, i acusen Esquerra d’electoralisme… quan fa més de 10 anys que els republicans tenen la mateixa posició contrària a donar un tracte de favor a l’Hipercor! Tenint en compte que el pacte de govern signat per PSC, ERC i ICV estableix que "en l’àmbit del comerç intern s’afavorirà el de caràcter urbà i tradicional", caldrà veure si en les properes hores els socialistes són mínimament coherents i aturen la seva maniobra. De no ser així, són capaços d’expulsar Esquerra de l’Ajuntament, i culpar-los de la situació, com és la seva especialitat. I mentrestant, els d’ICV fent de comparsa en aquesta expoliació d’espai públic i en la defensa dels interessos del gran capital…
L’endemà de l’èxit del partit Catalunya-Euskadi, el sorprenent líder demòcrata-cristià n’ha deixada anar una de l’alçada d’un campanar. Duran ha vingut a qüestionar el futur de la selecció catalana de fútbol amb un argument tan pelegrí com ridícul: Si hi hagués selecció catalana de fútbol el Barça es veuria obligat a jugar una lliga de partits catalans. Aquest és un argument similar que els provincians feien servir, fa uns anys, per oposar-se a la independència de Catalunya: "si fos independent-deien- Catalunya es veuria condemnada a la misèria econòmica perquè el seu mercat és Espanya. Ni el mercat de l’economia catalana és Espanya ni el futur futbolístic del Barça passa per Alcorcón o Móstoles. Això en Duran també ho sap. Però ara en Duran té una altra cosa al cap. Sap que, ben aviat, arribarà el moment de negociar l’últim article del pacte Mas-ZP: ministres de CiU a Madrid. I aquí Duran s’hi juga molt més que ahir Catalunya contra Euskadi. Duran s’hi juga el seu futur polític i no ja no està disposat a esperar més. Conscient que qualsevol declaració catalanista li podria vetar l’accés als ministeris, el líder democratacristià juga fort a caure en simpatia a les espanyes. Al preu que sigui. Ara negant el pa i la sal a la selecció de Catalunya. I aquest és el gran problema d’en Mas: tenir un Duran ansiós per anar a Madrid a pilotar un ministeri. Els seus nervis i les seves presses poden anar en perjudici al pla traçat per Mas. Si alguna cosa falla en aquest pla de retorn a la Generalitat, Duran serà el primer que saltarà. I Duran és capaç de fer saltar la federació per les seves ambicions personals. Si fa no fa, el mateix que Mas va fer amb l’Estatut. Gallets i ambiciosos, Duran i Mas semblen teledirigits cap al duel final. 
Suècia 2 i Espanya 0. Aragonès i els seus rebolcant-se en el patetisme. Espanya no convoca ni a Millán Astrain. Mentrestant prop de 60.000 veus s’acosten al Nou Camp per seguir un amistós de Catalunya. I si Catalunya jugués amb tots (amb tots menys Tamudo, és clar, perquè aquest noi no se’n recorda del braç que li dóna de menjar) i jugués Catalunya un partit oficial per classificar-se per alguna cosa, quanta gent convocaria? Més de 100.000 segur. Perquè a Catalunya quan juga "la roja" no convoca ni als pelats que corren amb el xandall ratat. El cas és que això és imparable i això va creixent. Malgrat alguns i malgrat els pals a les rodes. Això els fa por i és per això que inverteixen totes les seves energies en parar l’onada. Però aquí estem. Per cert, barretada a aquest periodista de primera que es diu Xavier Torres. Patriota entre els patriotes que no es limita a fer bé la feina sinó que al cim hi afegeix compromís. Gràcies a tipus com en Torres el Diari Republicà segueix pensant que a TV3 hi ha molta gent que estima el seu país. Dia rodó, avui, i dia per pensar que això va creixent. I que algun dia serà tan gran que ja serà absolutament imparable. Gora Euskadi, Visca Catalunya!
Hem vist, de nou, un altre intent per part d’en Mas d’aprofitar-se de la figura del Lehendakari Juan José Ibarretxe. Fa uns anys, quan el Lehendakari va tirar endavant el seu pla, CiU es va amagar sota la catifa. Mas i Pujol, que havien repactat amb el seu PP, tenien pànic històric a que se’ls veiés al costat dels bascos. Llavors van amargar la declaració de Barcelona i van desterrar el patriota Pere Esteve a Europa. Tenien por els de CiU que la Brunete mediàtica els posés en el punt de mira de la mateixa manera que havien iniciat la cacera brutal contra el PNV i contra qualsevol cosa que fes pudor d’abertzale. Això fins les eleccions de 2003. Ibarretxe, llavors, va ser el primer en felicitar Carod-Rovira pels excel.lents resultats d’ERC sabedor que els republicans havien estat els millors aliats durant els mesos de ferro del govern PP. Però Mas, amb un intent desesperat de pactar amb Esquerra, va córrer fins a Gazteiz per fer-se una foto amb Ibarretxe. Ara ha fet el mateix. Quan convé, CiU es vesteix de nacionalisme d’etiqueta. I quan convé, camina cap al Majestic per despullar-se davant les tropes espanyoles. Això té un nom, ésclar. Per ser educats en direm oportunisme. Com avui quan en Mas s’ha assegut a prendre un cafè amb Ibarretxe. Si vol ser com ell, ho té fàcil: dignitat i dignitat. Però lògicament en això ja hi ha un tipus que li ha pres el relleu: es diu Carod-Rovira.
No hi ha res pitjor que obsessionar-se amb les enquestes. No hi ha res pitjor que deixar-se endur pels estrategues de mantega. Això és el que li passa a Santa Compaña Montilla, l’espectre que es passeja pel món anunciant la seva fallida immediata. Aconsellat pel fosc Zaragoza i per la fura Iceta s’ha deixat endur pel fantasma de Lerroux. Divideix Catalunya en dues meitats simètriques: els de tota la vida i els altres catalans. Voleu fer de la llengua un conflicte per veure si esgarrapeu algun vot. Aquest és el desastre que se’ns anuncia. Si perdeu us passareu els propers anys de la vostra vida anant contra el català, fent psicofonies de Lerroux, essent perillosament anticatalanistes. Us equivoqueu, nois, aquest país no us perdonarà cap deriva d’aquesta mena. Sabeu què va ser de Lerroux? Un marginat al Madrid franquista, una ombra insignificant. Cap aventura d’aquesta mena ha funcionat a Catalunya. Recordeu: l’únic que us ha funcionat és el catalanisme viu d’en Maragall, la resta ha estat un fracàs. I ara, des de l’Esquerra, treballarem intensament per escombrar-vos. Perquè ja no teniu el monopoli de res, i tard o d’hora us adonareu que ens els vostres antic feus hi ha gent que us fot una botifarra com una casa de pagès. Si aneu per aquest mal camí, Montilla, el més segur és que us trobeu amb la cuneta. Tu, en Zaragoza, l’Iceta i la resta.
Hi havia un debat tan divertit que havia de durar tota la vida. Més enllà de les eleccions. Més enllà de qualsevol decisió. I dos homes que es van passar la resta del seu crepuscle anunciant noves propostes per un debat interminable. Demà en castellà, demà passat en anglès, el dia següent en xino-tibetà. Dos homes debatint eternament sobre formats de debat per un debat probable. I la resta del país bocabadat. I quan van venir les eleccions, amb el debat posposat, els dos homes van arribar a governar la nació. El primer des de l’escó de president, l’altre arraulit com a líder de l’oposició. Sempre arribaven a un acord en tot, però continuaven parlant del debat. I així fins el darrer dia de la seva existència. Fins cansar-se ells mateixos de tanta banalitat. Quan van ser enterrats, tots dos junts, van ser col.locats en un únic nínxol i en l’epitafi va posar: "espereu-vos que ben aviat començarem a debatir"
Escriu avui un tal Oliver un infame 
El 9, diari esportiu de lectura obligada per qualsevol persona que combini decència nacional i interès per l’esport, deia avui que amb la marxa d’Esquerra a govern s’ha acabat la reivindicació de les seleccions nacionals. I és ben cert. En 26 anys de Generalitat recuperada només hem tingut 2 anys i mig de lluita per aconseguir seleccions catalanes. El temps en que Esquerra ha estat a govern. Segurament per això en Xavier Vinyals, el de la plataforma pro seleccions catalanes, té clar a qui s’ha de votar. Ell anirà a la llista d’Esquerra. De moment Catalunya ha perdut. Però Esquerra no s’ha pas rendit: mentre tingui força hi haurà mulleder. La partida és llarga i encara ningú ens ha dit que deixem de sommiar en la victòria. Per cert, encara no hem sentit al líder autonomista Artur Mas cap paraula sobre les seleccions. En Carod i en Puigcercós ho tenen clar, Arturo, i tu, què, noi? 