Els mags basen una part de la seva ciència amb un truc inapelable: fixar l’atenció del públic cap un costat mentre per l’altre cantó mouen les seves cartes. És allò de distreure l’atenció per ordir la trampa. En la paranoia dels pactes assistim a una maniobra similar. El mag fixa l’atenció del públic cap Esquerra. Amb qui pactarà Esquerra? O els d’Esquerra, amb qui pactareu? Mentrestant el mag esquiva la mirada de la gent cap als autèntics protagonistes del truc: CiU i el PSC. En el reguitzell interminable de preguntes i interpel.lacions a Esquerra, se’ns oblida un fet fonamental: CiU no vol pactar amb Esquerra i el PSC no vol reeditar el tripartit. Llavors? Llavors tot fa pensar que tan un o l’altre volen governar en solitari. Però com que això és impossible, ens queda una altra possibilitat: governar junts. Aquest és l’autèntica prestidigitació de la política catalana. El govern sociovergent soterrat enmig de la boira. El govern sociovergent al qui, de moment, els mitjans volen avalar amb contínues enquestes on, una majoria suposadament creixent, està pel matrimoni de conveniència. Mentrestant, però, els ulls del públic són conduïts cap una altra direcció: amb qui pactarà Esquerra? I no només per amagar el truc final de la sociovergència sinó, i sobretot, per tensar l’electorat republicà. El dilema, doncs, no és Mas o Montilla, senzillament perquè, tot porta cap a la inexistència del dilema. Mas o Montilla? No: Mas+Montilla. I en el final de la suma: el gran David Copperfield de la política espanyola, el mans i mànigues, el prestidigitador d’or, el mag del somriure de ninot diabòlic: el gran Zapatero!
[@more@]
