Tot és previsible i no hi ha espai per la sorpresa. Els intel.lectuals i artistes del progre-guai han sortit, com de costum, a fer costat al govern socialista. Són molts anys de reverències, genuflexions i fidelitat canina. El PSOE, i també el PSC, els ha tingut a prop pel que fes falta. Abans s'estilaven els manifestos on els de la faràndula ens deien el que havíem de votar. Ara s'estila més els videos i el papanatisme. El nivell d'aquests "artistes compromesos" es mesura amb el gest d'una mà dibuixant la cella zapaterista. Abans escrivien o raonaven llargues tesis per acabar avalant el vot socialista. Ara, cansats com estan i sense idees, es limiten a fer estranyes ganyotes. La raó última que explica tanta fidelitat política no l'hem de buscar en el programa socialista ni en la gestió del PSOE, l'hem de buscar en les prebendes, favors i subsidis que el govern socialista ha anat lliurant a tota aquesta patuleia d'estómacs agraits. Rajoy, en un moment de lucidesa encomiable, va recordar el cànon digital. Certament aquesta és un raó que explica adhesions unànimes. Però també podríem anar trobant tota una xarxa de contractació i difusió que va des dels ajuntaments socialistes fins als grups mediàtics afins. Tot i així, aconsellem al PSOE un pla renove pel que fa als seus artistes afins. Veure durant 25 anys a Victor Manuel, Serrat, Sabina o Ana Belén ja cansa. Veure Almodovar i Cuerda sempre dient el mateix ja fatiga. El parc mòbil d'artistes i pretesos intel.lectuals se'ls ha fet vell com l'electorat, com les mateixes idees que proclamen. Que n'apreguin d'Obama. Al seu costat apareix el glamour i el talent a parts iguals. Des de Clooney fins la venerada Scarlet Johansson. Això sí que enlluerna. Això sí que mobilitza.
[@more@]
Certament el secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya, en Joan Puigcercós, l'ha clavada quan ha definit l'inefable Pizarro com a pocavergonya. Només un pocavergonya gosaria demanar el vot en un territori tan castigat i perjudicat per la gestió de la seva empresa. Aquest és el cas de Pizarro. Un home que no n'ha tingut prou frustant l'OPA d'una empresa catalana sobre Endesa, sinó que ha capitanejat al capdavant del monopoli elèctric una gestió negra i terrible pel nostre país. Convé recordar les apagades monumentals que va patir Barcelona? I les apagades reiterades patides a tot el territori català? Convé recordar que l'elèctrica és la responsable dels continus microtalls que tan perjudiquen el teixit industrial català i, per extensió, la nostra competitivitat i molts llocs de treball del país? L'elèctrica de Pizarro té la seu a Madrid però recapta bona part dels seus beneficis a Catalunya. Es a dir que, novament, són uns altres els que s'aprofiten de l'esforç dels catalans. Convé recordar aquí, per exemple, les injeccions econòmiques que l'elèctrica dóna a la brunete mediàtica espanyola via anuncis, propaganda i especials publicitaris? I l'elèctrica de Pizarro no reinverteix a Catalunya el que hauria de ser just i necessari. Per això tenim la xarxa que tenim, a expenses de qualsevol incidència. I produint, a vegades, autèntics desastres naturals. Hem de recordar aquí que responsables de l'elèctrica de Pizarro s'han assegut al banc dels acusats com a imputats d'incendis devastadors. Aquest senyor és un Comte Duc d'Olivares modern. Se'ns riu a la cara, ens pren el pèl, ens castiga i encara demana que l'adorem com un rei. Se'ns pixen a la cara i diuen que plou. Plantem cara a en Pizarro i fem-ho a través del verí que més mal els fa, que els provoca vòmits, malsons, urticària i tota mena d'espames. El verí d'Esquerra Republicana de Catalunya.[@more@]
El botxí no para, innova de forma permanent, té una capacitat il.limitada per inventar-se noves fòrmules. La Catalunya moderna creia haver-se tret les lloses del cim que l'esclafaven des del temps dels abusos. Hi havia la falsa creença que era possible una entesa amb Espanya i passar pàgina des que ens va caure al cim el plom de 1714 i el formigó de 1939. Però els temps ens han fet veure la realitat. Ara Espanya per treure'ns els drets o imposar-nos la seva manera de fer no necessita recórrer als bombardejos o als setges. Ho fa súbtilment a través dels mecanismes d'un suposat estat de dret. La raó democràtica s'imposa per la via de la força demogràfica. La Constitució va ser una mostra de tot això, s'ignoraren els drets històrics de Catalunya i no es contemplà ni el reconeixement del català ni la sobirania fiscal. La Generalitat va néixer amputada i lligada de peus i mans. Però al cim va aparèixer la LOAPA i amb ella la llarga llista de lleis de bases que han anat interferint, retallant o envaint les competències legítimes de la Generalitat. Trenta anys després, Catalunya està exhausta econòmicament, a punt del col.lapse en la qüestió social, amb unes infrastructures deficitàries que ja no són capaces de servir al seu teixit econòmic i competencialment limitada. El botxí ja té el que volia sense necessitat de fer sang. Però vénen més amenances. Dues en concret. El PP prepara dues noves voltes al garrot vil: una nova llei electoral i una nova llei pel que fa a l'ensenyament. Amb la llei electoral volen parar els peus a les minories nacionals, volen fixar mínims impossibles de complir per partits com Esquerra, CiU o el PNB. Amb això s'obtindria un bipartidisme perfecte i es callaria, per sempre més, les reivindicacions dels pobles perifèrics. L'altra és barrar el pas a la immersió linguistica: fent entrar l'anglès i el castellà com a llengues vehiculars i deixant el català en un autèntic guetto. Aquesta és la idea del PP. Però ja se sap que el PP proposa i el PSOE s'hi acaba afegint. Això ha passat amb tot, començant per la llei de partits. Davant les amenaces del PP el PSOE s'ha dedicat a un inquietant silenci. En el fons, pel que convé, els espanyols es posen d'acord. Un espanyol de dretes s'assembla a un espanyol d'esquerres, ja ho deia Josep Pla. Queda clar que només es queda una opció, provar de fugir del botxí. I en aquesta opció només hi ha un camí: fer més forta i més poderosa la veu dels independentistes. La veu dels que volen marxar. La veu dels que opten per la llibertat del país. Es per això que volem la independència, és per això que volem que Esquerra Republicana de Catalunya tingui un grup sòlid i fort a Madrid. Un grup que prepari les maletes per sortir d'Espanya.
Alguns mitjans de comunicació, sempre tan propensos a parlar bé d'Esquerra, estan difonent un titular magnífic: "Esquerra vota al Parlament contra el govern". Es refereixen, és clar, a la moció que CiU presenta sobre el pas del TGV per la capital del país. D'entrada cal esclarir les coses. Esquerra no vota contra el govern, vota diferent dels grups parlamentaris que donen suport el govern. No sabem si als mitjans els queda clar la divisió de poders que hi ha en tot sistema democràtic: no és el mateix el Parlament que l'executiu d'un país. Però al cim el projecte del TGV no l'impulsa el govern de la Generalitat, l'impulsa el Ministerio de Fomento encapçalat per la ministra Alvarez. Per tant, posicionar-se sobre el projecte del TGV és posicionar-se sobre un tema que no afecta, ni compet, ni té res a veure amb el govern de l'Entesa. Una altra cosa és que alguns socis del govern tinguin compromisos amb el Ministeri de Foment o tinguin una subordinació amb el PSOE. Esquerra, per tant, votarà amb les mans lliures, com sempre, sobre un projecte que s'ha pensat amb els peus, que s'ha fet d'esquenes a la majoria social i a la majoria política de la ciutat de Barcelona. Un projecte que és lògic que es miri amb recel i amb un punt d'ansietat perquè està liderat, precisament, per una ministra que ha rebut la desaprovació del Parlament de Catalunya per la seva actuació lesiva i nociva pel poble de Catalunya. Amb aquest vot, Esquerra és coherent amb les posicions que ve manifestant a l'Ajuntament de Barcelona contràries al pas del TGV pel cor de la capital del país. A l'Ajuntament va avisar que aquest projecte va contra la voluntat de la gent. Ara, a escasses hores de la campanya, han volgut passar el clau per la cabota. Tot han estat presses, començant per l'adjudicació. Que no impliquin a Esquerra en els nyaps espanyols. Esquerra no vota contra el govern. Esquerra vota contra un projecte espanyol pensat a esquenes i contra la voluntant de la ciutat de Barcelona.
L'Oasi Català, des del temps de la Lliga d'en Cambó, no enviava polítics a Madrid, hi enviava venedors de betes i fils. Han estat generacions de llepaculs que de tant fer reverències els hi agafava, massa sovint, una desviació de columna. Quan el Pont Aeri els lliurava en una terminal de Madrid es passaven al castellà i oblidaven defensar els interessos del país. Així hem anat. Gent com Miquel Roca, pare de la constitució que ens té presoners d'Espanya, són l'encarnació d'aquesta genuflexió permanent. Però en ella també hi podem comptar tipus com en Vilajoana o el mateix Virrei de la Franja, en Duran i Lleida. Un Duran i Lleida que s'ha passat la legislatura a l'entrada de l'hemicicle esperant ZP i ansiós per encaixar-li la mà per ser retratat pels fotògrafs de la cort. El mateix Mas va quedar prendat per l'esperit d'aquests diputats lacais quan va vendre's l'Estatut del Parlament per una foto. La més trista renúncia des del temps de la Constitució. Però l'Oasi Català també envia diputats fantasmagòrics, espectrals, volàltils. Són els del PSC que des de 1982 es fonen en el grup del PSOE i per renunciar renuncien a la veu i el vot. El primer dia que trepitgen el Congrés fan una llarga i profitosa migdiada. Però no tot està perdut. L'Esquerra ha demostrat que hi ha una altra manera de representar Catalunya: amb dignitat i amb coratge. Aquí tenim un diputat que no passa desapercebut, que les canta clares, que no s'arronsa, que parla clar: Joan Puig. Va plantar cara a la Caverna feixista de Madrid, no es va arrugar. L'han perseguit, l'han amenaçat, l'han insultat, ell cap endavant. Va posar contra les cordes a l'Aznar en la comissió de l'11-M, va denunciar la infame piscina del totpoderós Pedro J. que segueix pensant que Mallorca és el pati de casa seva, ha defensat les seleccions catalanes, ha tirat endavant iniciatives legislatives de primer ordre. Combat i treball, feina i rigor, valentia. En Puig i els seus companys i companys, mal els pesi als que sempre vomiten fel sobre Esquerra, han marcat un abans i després de la presència catalana a Madrid. Han demostrat que s'han acabat el temps de la "minoria catalana" més pendent de representar els interessos de quatre benestants que de tot un poble. 
Cal felicitar de veres a la maquinària de propaganda del PSC. Han aconseguit infiltrar la Carme Chacón pertot arreu. No hi ha dia que a TV3 no surti la il.lustríssima ministra. L'altre dia un periodista informava en directe dels premis Nadal. Anava parlant amb gent al darrera: suposadament representants de la faràndula literària. Fins que la càmara es va començar a moure. De sobte va desaparèixer la cara del periodista. A que no sabeu qui enfocaven? La catalana prenyada i optimista. La ministra Chacón que havia fet un autèntic joc de mans per colar-se a la informació de cultura. Un altre dia, a la televisió de la crosta, la ministra va aparèixer en una reunió amb el conseller Baltasar. La raó? Avaluar les primeres 24 hores de la posta en marxa dels ajuts pels joves en matèria de lloguer. Que es pot avaluar en 24 hores d'una mesura electoralista. Res. Però això va ser notícia i Chacón va tenir els segons de glòria. L'altre dia la vam veure al No em Ratllis on la sempre fidel a la causa Julia Otero li feia un massatge en forma d'entrevista. No hi dia, doncs, que per una excusa o l'altra no ens ensenyin la fulgurant i embarassadíssima Chacón. Això sí que és com un perfum, potent i incisiu, que es cola a les cases de tots. No importa què digui ni que hagi fet. Al cap i a la fi fa poc que és ministra d'una cosa sense competències. El que importa de veritat és tenir presència mediàtica, ja sigui per repartir somiures buits o per repetir les consignes que li fabriquen els seus assessors. Ella és, al capdavall, l'expressió més crua de la nova política: la que ha substituit les idees i el compromís pel marquèting més bèstia. Ara toca vendre candidats, demà detergents. 
La campanya ja ha estat reduïda a una timba de subhasteros. El PP i el PSOE, les dues grans forces dels espanyols, es limiten a fer el que millor saben: vociferan les seves gangues. L'Espanyol està acostumat a la subhasta de fira: ara pernils de Lugo, demà mantes, un altre dia propostes electorals. Es pensen que l'elector és un analfabet dels temps d'en Paco Martínez Soria. I creu, fins a la fe més apostòlica, que la gent s'empassa les seves rebaixes fiscals, les propostes de crear milions de llocs de treball i les ajudes socials fins a l'infinit. Està clar que tot plegat està construit des de la mentida. Com es poden crear tants llocs de treball si hem entrat en una recessió? Com es poden crear tants llocs de treball en els temps que la construcció va de baixa i que es comencen a destruir a cor que vols? Com s'aguanten les innombrables ajudes socials si es rebaixen impostos? Però els dos grans partits espanyols no tenen temps per respondre a les preguntes. S'han llançat a una orgia de propostes sense sentit per caçar l'últim vot analfabet que quedi en el mercat. Com en el tocomocho o l'estampita, esperen que passi un babau per entaforar-li les seves trampes disfressades d'oportunitats. En aquesta tragicomèdia espanyola una cosa és segura: la fira sempre la paga el mateix: el poble de Catalunya. Si es rebaixen impostos i s'ofereixen caramels, això va a compte del mateix pagano: el poble que des de temps immemorial pateix l'expoli més sensacional. 
Les eleccions de 2004 van permetre que Girona i Lleida fossin una mica més lliures. A diferència de totes les altres circumscripcions de l'Estat, aquestes dues van deixar el PP sense ni un sol diputat. L'espanyolisme més ranci, que tant reivindica que el nostre país és seu, va poder contrastar l'autèntica realitat. Això va ser possible, per ser exactes, gràcies al vot de 83.482 gironins i 50.104 lleidatans que van optar per ERC. I és que els vots de tots aquests electors van valer el doble que la resta: van fer possible el creixement de l'esquerra independentista d'un a vuit representats, però alhora van expulsar el PP d'una part important del territori. Ni CiU ni PSC estaven en condicions de prendre els dos escons que Aznar tenia a Girona i Lleida, gairebé per una qüestió matemàtica de la distribució per llei d'Hondt. Només Esquerra, amb una pujada espectacular, ho podia aconseguir, i així va ser. Ara ens trobem en una situació similar. A Lleida, votar ERC és sinònim de consolidar un diputat independentista, deixant així el PP sense escó. I a Girona és on tindrà lloc la batalla més dura: l'any 2004 l'independentisme va doblar per molt poc els vots de la dreta espanyola, i va aconseguir 2 diputats davant la desaparició del PP. Ara, tots els analistes estan d'acord que només hi ha un diputat que "balla" en aquesta demarcació, i que se'l disputen ERC i PP. Com fa quatre anys, només Esquerra pot evitar que la dreta espanyola recuperi la representació gironina, però cal que torni a doblar-la en nombre de vots. Es va aconseguir el 2004, i s'ha de repetir en aquestes properes eleccions. Els vots independentistes, per tant, seran més que "vots útils". Sense cap dubte, tornaran a tenir un valor doble: no només donaran força a l'independentisme, sinó que poden impedir un nou govern del PP a Madrid. En unes eleccions com les que s'esperen, compta molt cada diputat, i cada vot que el faci possible.[@more@]
No, no és que ens hagin ingressat 2.622 euros per haver tingut un fill en els darrers mesos. Què més voldríem! Es tracta d'un rebut que ens han cobrat, a tots plegats. Aquesta és la xifra que ens costa, a cada català, formar part de l'estimat Estat espanyol. Un estudi que acaba de fer pública la Fundació Josep Irla ho deixa ben clar: el dèficit fiscal és una ruïna per a Catalunya. Però això no és tot: durant els darrers anys ha anat clarament en augment. Independentment de qui governi a Madrid, la conseqüència sempre és la mateixa: els catalans, cornuts i a pagar el beure. A nosaltres ens toca pagar, a Espanya els toca rebre. La solidaritat interterritorial és molt bonica, però: algú s'imagina que Alemanya aportés el 10% del seu PIB a altres països? Seria impensable. Aquí, en canvi, és el pa nostre de cada dia. El TGV arriba abans a Osca o a Màlaga que no pas a Barcelona o a la Catalunya Nord. Es construeixen autovies a Monturque-Los Llanos, mentre aquí ens passem dècades esperant el desdoblament de la N-II i la N-340, amb tots els accidents i cues que això comporta. S'inverteixen més i més milions a Barajas, i nosaltres ens hem de conformar amb un aeroport subsidiari. I malgrat tot, el govern espanyol de torn es nega sistemàticament a fer públiques les seves balances fiscals. Es comprensible: el ministre que s'atreveixi a publicar-les, farà caure la cara de vergonya a massa gent, començant per ell mateix.[@more@]
La ministra de Foment de Zapatero cada dia està més "fina". Després de superar sistemàticament el seu propi rècord mundial de peticions de dimissió, de partits i del Parlament de Catalunya, avui ha aconseguit situar-se com la ministra pitjor valorada segons el CIS. Però no és que sigui la pitjor valorada pels seus adversaris polítics, o pels catalans cabrejats, cosa que seria més que raonable. La Maleni suspèn fins i tot en el conjunt dels votants del PSOE. De fet, no hi ha qui l'aprovi es mirin les dades que es mirin, del dret o del revés. La senyora '"antes partía que doblá" fa diàriament un esforç per destrossar la base electoral socialista, i això és nota. No només està quedant en evidència davant dels votants catalans, sinó de tot l'Estat. Mentrestant, Zapatero intenta aguantar-la com sigui perquè falten pocs mesos per les eleccions. Aquest és el motiu pel qual el PSOE es permet el luxe de presentar-la i donar-li tant protagonisme. Però l'únic que aconsegueixen és posar-se en evidència, i fer créixer més i més el malestar que escampa. Zapatero creu que és massa tard per cessar la Maleni, perquè seria assumir l'error, i no s'ho vol permetre a tant poc temps de les eleccions. Per això prefereix jugar-se-la, i continuar arrossegant aquest llast. El que no calcula és que, potser, aquest llast l'acabarà enfonsant en un esvoranc electoral. 