La patrulla habitual

Tot és previsible i no hi ha espai per la sorpresa. Els intel.lectuals i artistes del progre-guai han sortit, com de costum, a fer costat al govern socialista. Són molts anys de reverències, genuflexions i fidelitat canina. El PSOE, i també el PSC, els ha tingut a prop pel que fes falta. Abans s'estilaven els manifestos on els de la faràndula ens deien el que havíem de votar. Ara s'estila més els videos i el papanatisme. El nivell d'aquests "artistes compromesos" es mesura amb el gest d'una mà dibuixant la cella zapaterista. Abans escrivien o raonaven llargues tesis per acabar avalant el vot socialista. Ara, cansats com estan i sense idees, es limiten a fer estranyes ganyotes. La raó última que explica tanta fidelitat política no l'hem de buscar en el programa socialista ni en la gestió del PSOE, l'hem de buscar en les prebendes, favors i subsidis que el govern socialista ha anat lliurant a tota aquesta patuleia d'estómacs agraits. Rajoy, en un moment de lucidesa encomiable, va recordar el cànon digital. Certament aquesta és un raó que explica adhesions unànimes. Però també podríem anar trobant tota una xarxa de contractació i difusió que va des dels ajuntaments socialistes fins als grups mediàtics afins. Tot i així, aconsellem al PSOE un pla renove pel que fa als seus artistes afins. Veure durant 25 anys a Victor Manuel, Serrat, Sabina o Ana Belén ja cansa. Veure Almodovar i Cuerda sempre dient el mateix ja fatiga. El parc mòbil d'artistes i pretesos intel.lectuals se'ls ha fet vell com l'electorat, com les mateixes idees que proclamen. Que n'apreguin d'Obama. Al seu costat apareix el glamour i el talent a parts iguals. Des de Clooney fins la venerada Scarlet Johansson. Això sí que enlluerna. Això sí que mobilitza.