Aquestes seran les segones eleccions municipals que afrontarà CiU sense el coixí del Govern de la Generalitat. Les primeres van ser al 1979. D'aquelles eleccions va sorgir un panorama polític molt fragmentat: PSC, PSUC, independents d'orientació franquista, l'UCD, Esquerra, CiU i molts més independents de tota índole. L'any 80, CiU entrava a la Generalitat i, de seguit, va començar a teixir una hàbil xarxa per atrapar una bona part de les candidatures que havien tingut èxit a les municipals. Amb la seva ambigüitat ideològica CiU es va convertir en l'estació de destí d'una bona part de l'esceneri municipal, van captar des de franquistes a l'UCD, i des d'independents de base democràtica fins una part considerable de l'espai republicà que, en aquells temps, s'anava desmantellant per moments. CiU va jugar fort la carta de ser a govern, escampant entre els que no tenien el paraigües de la Generalitat allò de "nosaltres t'oferim protecció". Una proposta que, tots sabem, té múltiples lectures. Pels que no van voler anar amb CiU es van trobar, en molts de casos, davant una Generalitat que els donava l'esquena i que els abandonava en el dic sec dels ajuts i les subvencions. I així és que el 83 CiU es va convertir en una força hegemònica en una bona part del territori nacional. Incontestablement . En molts municipis l'alcalde sempitern va passar sense solució de continuïtat a les files convergents i tal dia farà un any fins arribar al quart de segle de govern als municipis. Molta gent pot oferir testimonis immillorables del que ha suposat presentar llistes que intentin ser una alternativa a l'omnipresent govern de CiU. Pressions, i més pressions. Però el poder convergent s'està esquerdant. I és lògic, perduda la Generalitat i amb la perspectiva que la travessa del desert serà més llarga del previst, molts alcaldes i regidors opten per deixar el paraigües convergent. El paraigües de CiU ja no ofereix cap mena de protecció. I així molts d'aquests han decidit buscar nous protectors. Enmig d'aquest panorama desolador: CiU torna a oferir els clàssics problemes interns de tota la vida: Tarragona, Vic, Gavà, Palamós i tants altres municipis són el camp de batalla d'un conflicte a sang i foc. Davant tot això, CiU ha buscat fabricar una immensa cortina de fum per amagar el seu desastre particular. Pujol parla de desencís en les seves habituals prèdiques. Però els convergents estan intentant construir una nova teoria per deslegitimar l'ascens dels altres partits: la de les llistes associades. CiU ha denunciat les llistes AM, PM i EPM davant la Junta Electoral Central i també amenaça de portar-ho tot al Contenciós-Administratiu. Sap que és una batalla perduda perquè aquestes llistes ja fa temps que han estat permeses. Però en l'intent desesperat de CiU es busca presentar les llistes associades com una perversió del sistema, com un engany a l'electorat, com un joc brut a la democràcia. La pregunta que ens hauríem de fer és: per què CiU és l'única força del país que no té llistes associades? Possiblement la resposta no està en l'arrelament de la federació sinó que, en el seu moment, va suplantar i fagocitar un sistema caciquil de dalt a baix del territori, un sistema en el qual anar per CiU era un "tot pagat" i anar per altres era obrir-se camí per una pista americana. [@more@]
Quan els socialistes semblaven encarar l'etapa més plàcida de la seva existència, i quan se'n reien de les trifulques a les cases dels altres, va i els hi surt el seu president. En Maragall ja se n'ha atipat de callar i fer bondat, i de seguir el vot de silenci que imposa l'Abat Montilla. Ara s'ha despatxat a gust amb unes declaracions que obren les caixes de pandora, les dels trons i les que facin falta. Maragall s'ha carregat en Mas- cosa gens estranya- i ha aprofitat també per disparar contra el jacobí i tafur Rodriguez Zapatero. Les paraules d'en Maragall revelen que el polític no està pas disposat a viure tranquil.lament de la seva condició de jubilat. Maragall sembla disposat a desenterrar la destral de guerra. Llàstima que ho faci ara, des de fora, des de la seva soledat d'expresident, i que no ho fes en el seu moment. En aquells temps va preferir contemporaneitzar. Va preferir sacrificar Carod-Rovira a aguantar les pressions dels espanyols. Va abaixar el cap en l'ominós pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero, i va seguir sacrificant consellers abans de plantar cara decididament al poder absolut d'Espanya. Fins a expulsar Esquerra de govern per dir no a un Estatut de fireta. Avui Maragall en la seva soledat de condemnat a la guillotina seca, es lamenta, plora, s'estira els cabells blancs. La seva sinceritat de patriota arriba tard. Era fa uns mesos quan Maragall s'havia d'haver plantat, i no pas ara. Els laments d'en Maragall fan la mateixa flaira de ressentiment que els crits sardans d'en Carretero. Homes desplaçats que juguen avui el joc dels patriotes. Maragall sembla voler emular l'intent de Prats de Molló. En tot cas, que ningú s'enganyi. La generació d'en Maragall, els Obiols i companyia, mai van fer gaire res per aquest país. El seu catalanisme era de boqueta i de lluir cognoms del segle XIV. Que ningú caigui en els equívocs: l'única esperança de dur el PSC cap al catalanisme no passa per un Maragall que sempre va mirar cap un altre costat quan el país li demanava decisions fermes, l'única esperança passa perquè els capitans dirigits per Montilla prenguin una decisió valenta. I aquest Diari confia més en tots els ez del Baix Llobregat que no pas en els senyors de Sant Gervasi de vells llinatges catalans. Independència, encara que sigui en fonètica andaluso-castellana.[@more@]
En aquests últims dies hem sentit que algú advoca perquè Esquerra segueixi el model del PNB. Com recordarem, els nacionalistes bascos han construït una mena de bicefàlia, amb un dirigent fort fora del govern i un lehendakari més o menys influent. De més a menys, és clar. Perquè quan el lehendakari va tenir molta personalitat, com és el cas de Carlos Garaikoetxea, el partit se'n va cuidar bé prou de parlar-li els peus. Què buscava el PNB amb aquesta fórmula? Molt senzill, per un costat feia una política possibilista i pactista des d'Ajuria Enea i, per un altre cantó, es despentinava el dia que tocava inaugurar el batzoki de torn. La bicefàlia, doncs, només era una qüestió de maquillatge, d'estètica i para de comptar. La bicefàlia els ha permès fer la viu-viu. Van pactar amb els governs de l'UCD, van pactar amb el PSOE la dispersió dels presos que ara tant denuncien, van seguir apuntalant el PSOE quan va començar a obrir-se l'olla de la guerra bruta i, posteriorment, no els va tremolar el pols a l'hora de pactar amb José María Aznar (un pacte tan claudicant com el del Majestic però sense haver de pagar el mateix peatge que Convergència). Ara, un benemèrit "independentista" reclama el model del PNB per Esquerra. Un model que als jeltzales només els ha servit per arrapar-se al poder, i prou. El model del PNB només és una eina per romandre al poder. Per seguir ocupant càrrecs i prebendes. La bicefàlia jeltzale no és cap eina per enfortir un projecte nacional, només és un doble joc per aplacar els ànims dels més abrandats. Seria bo recordar-li al benemèrit independentista (que creu haver estat il·luminat pel mateix Macià) que si s'aplica a Esquerra el model PNB ell seria el primer en saltar daltabaix. Quins uns els del PNB per tolerar discrepàncies, sortides de to, bocamolls i infantilismes tronats. Al PNB hauria sortit per la mateixa finestra en que han sortit els Guevara o Arregi. La finestra del caseriu que dóna directament a l'estimball. 
Vagi per davant que no entrarem a valorar la legalitat o no de les actuacions del Conseller d'Agricultura com a regidor de l'Ajuntament d'Alt Àneu. Ni tampoc la compatibilitat o no del càrrec de Conseller amb el de regidor d'Ajuntament. Els dos assumptes ens semblen políticament bastant qüestionables, però no som ningú per jutjar-los, almenys des d'un punt de vista legal. Ara bé, arrel d'aquest assumpte, ens ha passat una reflexió per la nostra barretina: què hagués passat si Llena hagués estat conseller per ERC, en comptes de ser-ho pel PSC? Multipliqueu els minuts televisius per 3, amb declaracions de totes bandes. Incloueu-hi les televisions, ràdios i diaris espanyols. Tripliqueu les columnes dels diaris, i imagineu-vos un culebró d'almenys tres setmanes. Paraules incendiàries. Portades amb fotos. Opinadors de totes bandes demanant responsabilitats. Trucades a tots nivells. I, finalment, dimissió. Però no només com a regidor, sinó també com a Conseller.[@more@]
Convergència i Unió és una nau que ha entrat en una perillosa deriva. La tropa d'en Duran s'ha despertat amb ànsies de venjança, de marcar terreny i, qui ho sap, de començar a preparar els bots salvavides abans del dia del naufragi. En aquesta clau s'entendrien els presagis que fan els unionistes en relació a les properes municipals. Presagis de mals auguris inexplicables en un partit abans de la contesa. A quin partit s'anuncien mals resultats abans que aquests es produeixin? En un on hi ha fortes tensions internes i on plana el fantasma del cisma. Aquest és el cas de la Federació. Però les tensions no només es visualitzen en termes de presagis. El cas de Vic i la dimissió del seu alcalde és una esquerda profunda i vertical que ens parla de la ruïna de l'edifici convergent. Vic és una capital emblemàtica per CiU, un feu inexpugnable, una de les poques ciutats grans que administra CiU. L'anunciada derrota de Barcelona, les més que improbables possibilitats de victòria a Girona i a Lleida, i la catàstrofe que es perfila a Tarragona, fan que la pugna de Vic sigui encara més sangnant. Què els quedarà a Convergència? Pobles petits i algunes ciutats mitjanes. I para de comptar. El que ahir s'anunciaven com unes primàries per fer una moció de censura implícita al govern, es veu ara com una arma de doble fil. A CiU hi ha nervis perquè les municipals no els hi sortiran els números. Així els mals resultats tindran doble repercussió. Per un costat es posarà en entredit l'estratègia i el lideratge del pinyol arturista. I per un altre costat, i molt més preocupant pels interessos de la dreta regionalista, s'endevinarà una crisi estructural de conseqüències imprevisibles. Amb tot això, no ens estrany que Mas hagi perdut completament el nord. Les seves últimes declaracions tocant a somatent amb el tema de l'Estat en són una prova. Reclama ara una contundència que ell no va tenir en el seu moment. Denuncia ara unes retallades que no són, ni de bon tros, les que ell va auspiciar en el seu dia. Crítica el PSOE quan ell s'hi va aliar sense manies. Denuncia Esquerra quan aquest va ser l'únic partit que es va alçar per defensar l'Estatut del Parlament. Demana una majoria política al Parlament que defensi l'Estatut quan ell va ser el primer en liquidar el consens estatutari i la majoria que el defensava. Reclama una Agència Tributària que ell mateix va encarregar-se de finiquitar. I així seguiríem demostrant la inconsistència d'un home que no té nord, ni bruixula, ni rumb, ni res. Pura xerrameca per intentar contenir la riuada que se li acosta. I que no és, precisament, una riuada de vots. 
Després del pacte pel Govern d'Entesa, Mas va voler enfocar les municipals com una mena de referèndum. La idea era bona, però molt agosarada: plebiscitar el grau d'acceptació del nou govern de Catalunya entre l'electorat català. Evidentment era una estratègia dirigida cap Esquerra bàsicament. Si Esquerra baixava a les eleccions locals i Convergència pujava, quedava demostrada la maldat del pacte. Automàticament la temperatura de la caldera republicana començava a pujar fins a graus impossibles de contenir. Tot això la teoria, és clar. El que passa, d'entrada, és que les municipals són un terreny molt peculiar. Un lloc difícil on poder extrapolar segons què. A les municipals el que es posa a votació, bàsicament, és si l'Ajuntament en qüestió ho ha fet bé o ha estat un desastre. I això va per pobles. Una altra cosa és a les grans ciutats com Barcelona on hi ha factors que conformen el vot i que van més allà dels límits municipals. Però a Barcelona també és un mal lloc per provar el plebiscit convergent. Ho sap prou bé un Xavier Trias on cada dia que passa veu allunyar-se les seves perspectives de guanyar la part de mar de la Plaça Sant Jaume. Però a la resta del país els convergents tenen molts problemes per retenir el seu gran pastís municipal. Sobretot en els petits i mitjans municipis. Bona part d'aquest pastís va ser adornat gràcies a tenir la confiferia de la Generalitat de Catalunya. Sense poder nacional, als convergents se'ls hi va desmuntant tota la tramoia. Això ho saben molt bé els d'Unió. Tant en Duran com en Pelegrí han llançat avisos seriosos que les properes municipals seran dolentes per Convergència. La teoria del plebiscit és molt probable que actui com un boomerang. Unió, doncs, juga al joc macabre d'anunciar la derrota abans que aquesta es produeixi. Per què? Aquesta és una pregunta que està a l'aire. Poden haver-hi moltes explicacions. Forçar bons llocs en determinades llistes en les sempre complicadíssimes negociacions dins el si de la federació. O preparar la caiguda del pinyol que envolta Mas, i amb aquest la del líder convergent. Però n'hi ha una altra d'encara més heavy: començar a fer les maletes i preparar el terreny per una nova, i fructífera, relació. Aquest cop amb un xicot madrileny d'aspecte falangista. 
Els intocables de la Caixa Negra i de les denúncies del tripartit, tenen avui una cita molt curiosa. Resulta que la Sindicatura de Comptes acaba de ventilar unes sucoses maniobres laborals a la Corpo en els últims temps del règim convergent. La cosa és tan sucosa que avui es demana que tots els informes passin directament per la via judicial. Un altre show. Avui hi ha compareixença. I els convergents hauran d'explicar detalladament com és que els seus dirigents de Catalunya Ràdio i Tv3 van plegar amb indemnitzacions més que suculentes. Així el Senyor Clavaguera, un dels homes forts de Catalunya Ràdio, va anar-se'n cobrant 90 dies per any treballat (el doble que el que marca la legislació) El 2003 més d'un milió d'euros van destinar-se per cobrir les indemnitzacions de l'staff. Els Badia, Ponte, Server i Clavaguera van rebre una autèntica loto ràpid de les indemitzacions de la Corpo. El 2004 la generositat convergent cap als seus homes de confiança va tenir un altre destinatari. En Joan Oliver. L'Oliver, un dels opinadors que més fustiga contra el govern, va rebre una bona morterada dels seus per agrair-li els serveis prestats a la Corpo. Per més inri, a l'hora de quantificar-li la seva indemnització va gaudir d'un privilegi reial. L'Oliver era a TV3 amb contracte de caire mercantil per tant no podia fruir d'una indemnització com déu mana. Per tant, a l'Oliver se li va reconèixer una relació laboral continuada perquè pogués accedir a la loto convergent. D'això se'n diu ser agraïts, vaja. Bona part d'aquestes prebendes van ser tutelades pel famós Vicenç Villatoro. El martell d'heretges que inverteix temps i energies matxacant el govern del país. Doncs, vés per on, s'ha descobert el pastisset. S'ha descobert com gestionaven els anteriors això del diner públic i com mimaven a segons qui. També s'ha descobert el perquè de la fidelitat marcial de certs opinadors cap a la causa convergent. 
El missatge d'anit d'en Rajoy, coincidint amb la mesura del govern espanyol sobre Iñaki De Juana, tenia velles i inquietants ressonàncies. Rajoy va combatre la decisió del govern Espanyol amb l'argument de "recuperar la dignitat". El líder dels neofranquistes sabia prou bé que la decisió de Zapatero s'ajusta a l'estat de dret, és perfectament legal, al marge de ser la decisió que qualsevol govern democràtic prendria en un cas d'aquestes característiques. Rajoy, doncs, no va apel.lar a la legalitat ni a la política. Va apel.lar a les vísceres. I va sortir amb un discurs de trona on va parlar de "recuperar la dignitat perduda". La dignitat, aquest concepte eteri però a la vegada visceral, serà un dels cavalls de batalla d'aquí a les properes eleccions. Rajoy va dir que volia una Espanya "que no se rinda", va parlar de derrotats, d'humiliats, un lèxic de ressonàncies bèliques que ben bé podria ser dit per Millan Astrain. El més inquietant del discurs de Rajoy és allò de "esta historia no se acaba aquí", una frase que parla molt a les clares de l'esperit de revenja que porten ben incrustrat els neofranquistes. Un esperit de deutes pendents, de recordatoris, de llistes negres, en definitiva de ressentiment d'una força que va perdre democràticament el poder però que no està disposada a acceptar-ho. El PP, doncs, prepara la llarga marxa cap a la Moncloa, embolcallats de "dignidad nacional", de banderes preconstitucionals, de boines requetés, de soflames a la pàtria, a les víctimes, al que faci falta. Van tardar 30 anys en el famós viatge cap al centre i ara, en pocs dies, tornen cap al catau on van sortir. 
L'any 1987 les restes del PSUC es refundaven a través d'una nova marca política: Iniciativa per Catalunya. Feia temps que els suqueros ja havien provat marques blanques per superar la crisi que els queia al damunt. IC era el segon intent després de la fracassada Unió d'Esquerres de Catalunya. Del 87 fins avui han passat moltes coses en el panorama política nacional, estatal i internacional. Però IC ha resistit admirablement. Fins i tot quan la caiguda del mur de Berlin va arrossegar bona part dels partits comunistes occidentals. En 20 anys, IC s'ha desenrotllat com un magnífic camaleó disposat a adaptar-se a tots els medis canviants. Així, la pell d'Iniciativa ha mudat cap al roig, cap al violeta, cap al verd, cap a ser el que avui són "ecosocialistes". Pel camí han abraçat les oliveres italianes, l'esquerra llatina d'en Lula, els moviments alternatius, els antiglobalitzadors, els ocupes antisistemes, el resultat final és que IC és un magnífic vehicle de supervivència política al servei del nucli dur fundador. Pocs polítics poden lluir 20 anys de resistència i de supervivència com ho poden fer els Rafael Ribó, Jaume Bosch, Francesc Baltasar, Joan Saura, Imma Mayol i Joan Boada. Fins i tot joves com Joan Herrera ja porten més de 16 anys pujats en el vehicle de la superviència política. No ens estranyi, doncs, que una capacitat d'adaptació als entorns difícils tan gran com la d'IC possibilités que aquesta formació sortís indemne de l'operació del primer tripartit. IC no va ser present en cap de les grans crisis de l'anterior govern. Es va salvar del Carmel, de la corona d'espines, del cas Carod, de la vaga dels metges, del 3% i dels merders de l'Estatut. IC sempre era en un segon terme i jugava, fins i tot, a defensar el PSC quan era convenient. La prova de foc és que van augmentar en vots i en diputats (3 més) Els socialistes no van perdonar l'eufòria i l'alegria a la casa del germà petit. És per això que van determinar que la millor manera de fer front a l'ascens d'IC era donar-li responsabilitats reals de govern. I què millor que la cartera d'interior per posar en contradicció els móns d'IC amb la real politik. Tot això és el que es comença a palpar en les últimes setmanes. La imatge que millor revela la contradicció en que es mou avui IC és la d'una Mayol i un Herrera abraçats rere una pancarta que critica l'actuació d'IC en el cas de la noia de Sarrià de Ter. Aquesta imatge és la metàfora de l'aigües movedisses que trepitja Iniciativa. 
Estupefactes i corpresos. Aquests dos adjectius podrien atribuir-se a tots els opinadors del Bruc Mediàtic català després de la visita a l'Indía del conseller de la vicepresidència Carod-Rovira. Els intoxicadors devien imaginar que la visita en qüestió seria un reguitzell interminable d'incidents de tota mena. I resulta que Carod no només s'ha comportat amb prudència, i amb saber estar, sinó que ha fet una demostració inqüestionable del que ha de fer un mandatari català a l'estranger. Més enllà dels convenis signats, Catalunya, de la mà de Carod-Rovira, ha sortit en escena, i ho ha fet desacomplexadament. El país ha tingut un tast del que han de ser les relacions internacionals: una barreja de projecció exterior, negocis i foment de la cultura, i tot sense amagar els nostres trets identitaris. No hi ha hagut corona d'espines. I no hi ha hagut corona d'espines, entre d'altres coses, perquè no hi havia en Maragall i el seu equip en escena. Perquè si bé la llufa d'aquell incident li van penjar a en Carod, el que està clar és que la culpa en qüestió la podem atribuir a l'entorn de l'anterior president de la Generalitat que no s'agafaven seriosament això de de la projecció exterior del nostre país. L'incident de Terra Santa o aquella famosa "excursió" de Maragall en un perillós barri d'Àlger són dos exemples de la manca de rigor i de planificació de l'anterior gabinet de presidència. En tot cas, el passat sembla oblidat. I Carod-Rovira ha encetat, per sorpresa dels seus detractors habituals, un nou estil de posar Catalunya a l'exterior. Un estil que, fins i tot, va molt més enllà del que va fer gala el president Pujol al llarg de vint-i-cinc anys de viatges oficials. 