Aquest divendres, 15 de juny, farà 30 anys de la celebració de les considerades "primeres eleccions democràtiques" a l'Estat espanyol després del franquisme. Un cúmul d'opinadors de tots els colors es dedicaran a presentar-les com a exemplars, tant exemplars com presenten també la transició espanyola. S'hi dedicaran programes especials, entrevistes, reportatges, minuts i minuts de telenotícies… Però hi ha alguns petits detalls que s'obvien, començant per un d'important: no tothom s'hi va poder presentar amb igualtat de condicions. I és que ERC va ser l'única força política que no va ser legalitzada per participar en aquells comicis. A diferència del Partit Comunista, legalitzat, el partit que havia governat la Generalitat republicana no va poder participar en aquelles eleccions com a tal, sinó que ho va haver de fer sota el paraigües legal d'un partit de l'esquerra maoista. Algú intentarà qualificar aquest fet com una anècdota, però és molt més que això, molt més enllà del mal que es va fer a ERC, i a les dificultats que se li van posar en aquell període. És un exemple de fins a quin punt les eleccions i el procés de la Transició van estar controlats per l'antic règim. L'esquerra espanyola n'hauria de ser conscient, i hauria d'acceptar que els temps han canviat. Que ja no tenim per què estar tutel·lats per forces no democràtiques. Que ja és hora de fer passos endavant. Amb l'afer del nou Estatut han demostrat que els falta voluntat per afrontar que estem al segle XXI. Ells decideixen: o assumeixen la realitat, o es queden al segle passat. [@more@]
Al nostre país, les municipals han tingut una gran dimensió local molt més enllà del que passa, o deixa de passar, en la política general del país. Al llarg de vint-i-cinc anys de democràcia hem vist molts exemples que el factor local explica bona part del vot de cada lloc. A Girona ciutat, per exemple, l'electorat convergent votava en massa l'alcaldable socialista Joaquim Nadal. A Sabadell, durant molts anys, electorats convergents i socialistes donaven un vot majoritari a l'alcalde Farrès que es presentava pel PSUC. Aquesta dualitat ha vingut funcionant des de 1979 i s'explica, en bona part, perquè a les municipals hi té molt a veure la figura del candidat, del seu equip i de la trajectòria exercida. El component local sembla haver-se oblidat en aquestes últimes eleccions, i tan els mitjans com determinats candidats- perdedors, és clar- volen mirar cap altres llocs, i fixar-se, per exemple, en el govern del país, en l'efecte Montilla i el que faci falta. Està clar que quan a un candidat municipal li van bé les coses no mira més enllà, es fixa, només, en el projecte que ell representa i acostuma a voler centralitzar gran part de l'èxit. Però quan les coses van maldaldes, la culpa és negra. Esquerra tampoc s'escapa a aquestes visions interessades de la jugada. Ara, alguns candidats de municipis mitjans i grans, allà on no han anat bé les coses, busquen bocs expiatoris on faci falta. Oblidant que, de ben segur, ells també són part protagonista del problema. En alguns llocs, hi trobem candidats que, eleccions rere eleccions, van presentant-se sense la necessària renovació, sense oferir res nou al municipi, sense oferir cap valor afegit que pugui seguir convencent els possibles electors. La clau nacional no pot explicar-ho tot. I el primer que s'ha de fer allà on les coses no han sortit del tot bé és interpretar el perquè dels resultats, fer una avaluació el màxim de precisa possible i buscar, en la dimensió local, les raons de tot plegat. I si no fixem-nos en el cas d'un municipi gironí de més de 20.000 habitants. Al 2003, i quan Esquerra anava a tota vela, el projecte republicà palafrugellenc va anar de poc que quedés fora de l'Ajuntament. Quatre anys després, Esquerra ha saltat tots els llistons possibles i s'ha situat en 4 regidors, el seu màxim històric des de l'inici de la democràcia. Per què? projecte renovat, il.lusionador, fresc, és a dir un producte local que ha tingut una gran acceptació local. 
Des de fa setmanes que s'ha suscitat el debat sobre la necessitat que Esquerra marqui més perfil. Per alguns, marcar perfil significa llançar bravates de tant en tant, aixecar la senyera i declarar, un cop a la setmana, el sis d'octubre. Però un projecte polític no pot alimentar-se només de gestos, proclames i frases més o menys enginyoses. Un projecte és polític quan entra de ple en el fons de la qüestió, quan es fa preguntes serioses i busca respostes convincents, quan, en definitiva, dóna sentit al suport del seu electorat. Alguns dels que avui estan preocupats pel perfil d'Esquerra no sembla pas que llegeixin el contingut de les grans enquestes que es fan al nostre país. Potser llegeixen, solament, la part final de l'enquesta, allà on els pastissets assignen les quotes del futur poder. Un dels exercicis que s'haurien de fer és llegir molta de la lletra petita de les enquestes, sobretot allà on figuren les preocupacions quotidianes de la gent, i, en especial, les preocupacions quotidianes de l'electorat d'Esquerra. Què preocupa a la gent d'Esquerra? Doncs a l'última enquesta del CiS, com en tantes altres, una de les preocupacions més importants de l'electorat republicà són l'habitatge, la immigració i la inseguretat ciutadana. No hem llegit cap manifest on s'explicitin aquestes qüestions. No hem escoltat cap dirigent amb propostes massa concretes sobre aquests temes. Si aquests assumptes són els que preocupen, cal afrontar-los, amb serenitat però també amb coratge, amb propostes concretes i, allà on es pugui, amb polítiques actives. Es hora, doncs, de marcar perfil però un perfil basat en les respostes i no pas en els gestos, un perfil basat en les qüestions de fons i no pas en les formes, un perfil que encari els problemes de la nostra societat que ja està en el segle XXI més enllà dels vells i ratats plantejaments de segles passats. En definitiva, menys gestos i més política. 
Sembla que alguns membres d'Esquerra, més empesos per la dèria personal o per la rabieta infantil, s'han abandonat a l'exercici banal d'escriure manifestos i altres perles literàries. L'adversari riu, i nosaltres li donem totes les raons per a la gracieta. L'adversari pica de mans, i nosaltres a ballar en el festival. Esquerra molesta i inquieta. Per què? Senzillament perquè som l'única força que vol anar més enllà de tot plegat, d'aquesta transició interminable governada pels mateixos des de fa set o vuit segles. És per això que cada element de dissenció dins Esquerra és magnificat fins a límits increïbles. I l'independentisme, lluny de la necessària unitat, cau en un parany que sembla genètic: la divisió interna, el debat estèril, la baralla permanent. És per això que provoquem l'alleugiment dels qui ens volen enfrontats, dividits i atomitzats. És per això que provoquem la tranquil.litat dels qui s'han sentit commoguts pel nostre creixement. Tant de reagrupament, manifest, petició de congrés extraordinari i estratagema d'estar per casa, l'únic que posen en perill és l'estratègia final d'Esquerra, que no és altra que construir una majoria social, potent i ben travada, per anar cap a la independència. Serem independents amb reagrupaments d'agrupaments reagrupats que s'encastelleran escrivint manifestos independentistes, titllant els altres de tot el contrari? Què va! L'únic que farem és perpetuar-nos en una escena absurda dels Marx o repetir aquell vell gag de "la Vida de Brian" on faccions de faccions escindides es barallaven per tenir el monopoli de l'alliberament. Lluny de l'esforç grotesc de l'escissió permanent i de la dissenció contínua, ens cal retrobar, de nou, els mínims comuns denominadors per seguir avançant. En el fons, l'electorat ens pot permetre molts dubtes, moltes vacil.lacions, molts errors, però mai ens perdonarà que ens dediquem a dividir-nos fins el zero absolut. Es allò de reinventar la frase clintoniana: "és la unitat, éstupids!".[@more@]
L'assetjament mediàtic contra Esquerra ja s'ha posat en marxa amb la virulència de sempre. Opinadors, gurús, articulistes d'estar per casa, sociòlegs de trona i la resta ja han començat la fabricació d'una tesi interessada i corrosiva: Esquerra és la gran perdedora de les eleccions i d'això en té la culpa la seva presència al govern de la Generalitat. Aquesta tesi s'abona amb el pas de Portabella a l'oposició com si tot el país fos Barcelona, com si el que passa a Barcelona fos una resultant del que està passant a tot el país. Si mirem els números de veritat veurem que la gran beneficiada d'aquestes eleccions és l'abstenció, que segueix creixent de forma imparable i que puja més de 8 punts en relació a l'any 2003. Però si una cosa és clara és que l'abstenció està plena de votants d'Esquerra, segurament, però també està plena de votants socialistes, convergents, del PP i d'Iniciativa. Perquè si tota l'abstenció fos d'Esquerra, voldria dir que, en algun moment d'aquest país, Esquerra hauria tingut victòries a la búlgara. I això no ha estat mai. Pel que fa als grans números d'aquestes municipals, Esquerra baixa 1 punt en relació a les municipals de 2003, encara perd més Iniciativa, prop d'un punt i mig, i encara més els socialistes, que perden 2 punts. D'entrada podríem dir, doncs, que Esquerra no és la força que hi perd més en el govern tripartit. Però si mirem amb més profunditat veurem que els que estan a l'oposició del Govern també hi perden (el PP perd prop de 2 punts) L'únic que hi guanya és CiU, d'acord. Però què guanya? Només un punt, i es queda amb un percentatge del 25% dels vots, ben lluny del que hauria volgut una Convergència que va afrontar aquestes eleccions com una segona volta de les catalanes de novembre passat. Per tant, totes aquestes xifres serveixen per desmuntar una mentida que s'està construint des dels media i que no persegueix res més que desestabilitzar Esquerra. Els republicans han de començar a reflexionar, sí, però en la mateixa mesura que la resta de forces polítics. I han de reflexionar per motu propi i no pas pel que s'escriu i es diu d'Esquerra per part de gent que mai ens ha volgut cap bé. Tot al contrari. Es el moment de pensar per nosaltres mateixos i en el nostre benefici, i no pas seguint els dictats dels qui, senzillament, volen veure fora del mapa polític a l'únic projecte que va més enllà de l'autonomia. Som incómodes, fem nosa i per tant faran tot el possible per anul.lar-nos. Hi posaran les mentides, manipulacions i esforços que convingui, però no se'n sortiran. 
Després de l'important augment de candidatures municipals d'ERC a tot el país, socialistes i convergents estan patint d'allò més pel que es veuen venir a sobre. Però no pateixen només pel número de llistes presentades, més de 700, sinó sobretot pels bons resultats que saben que obtindran. Aquestes eleccions són una oportunitat que consolidarà l'esquerra independentista en força de govern a la major part del país, gràcies a candidatures formades per una nova generació de persones vinculades als seus municpis, que sumaran moltes més alcaldies i governs als que gestiona Esquerra actualment. ERC està en campanya arreu del país, amb una intensitat que supera àmpliament altres opcions que compten amb més recursos, però que no poden superar la vitalitat i entusiasme amb què milers d'homes i dones estan conduint aquest projecte cap al seu Ajuntament. Precisament per això, alguns mitjans propers a uns (La Vanguardia) i als altres (El Periódico), es van dedicar fa pocs dies a publicar enquestes d'una fiabilitat més que escassa, intentant fer-nos creure que Esquerra no creix. Però a la gent no se la pot enganyar, perquè té criteri i cada vegada està més informada. Mentrestant, altres mitjans amb menys fidelitats partidistes, i el propi Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) han mostrat el que ja es percep en l'ambient: que ERC creix. No us insistirem en la fiabilitat d'unes o altres enquestes, ni cal recordar que les enquestes més encertades són les del CIS, com ja ha quedat demostrat en el passat. I no ho farem perquè l'enquesta que compta, com tothom sap, és la del diumenge que ve. Un dia que temen aquells qui volen que res no canviï, que es creuen que simplement amb una gran maquinària electoral podran mantenir el poder que els ciutadans els havien atorgat en el passat. Un dia en què es farà evident allò que alguns hauran volgut amagar fins al final: el creixement espectacular del projecte municipalista d'ERC.[@more@]
La Nebreda és la penúltima aportació dels "independents" a la política del país. El PP d'en Piqué va veure en l'agressiva i mediàtica Nebreda una bona manera de sortir del seu cul-de-sac. La Nebreda representava un cert aire fresc enmig de tanta caspa popular, tant discurs filibuster, tant de neofalangista habitual. Però ja se sap que "els independents" tenen el seu risc. I sobretot quan una persona, com la Nebreda, està acostumada a dir la seva, a figurar, a mostrar afany de protagonisme. Estava clar que la professora no es quedaria callada i que voldria la seva quota de pantalla en el show popular. Els "independents" com la Nebreda els agrada posar-se sota el paraigües dels partits: allà els hi fan tot: se'ls organitza els actes, se'ls omple de gent i de càmeres de televisió, s'imprimeixen les paperetes amb el seu nom, se'ls escriu el programa, se'ls escriu el discurs i, finalment, se'ls recluten els votants i se'ls nomena càrrec electe. Als "independents" tot plegat els suposaria molta feina, massa feina. Els "independents" com la Nebreda creuen que els partits són, només, una gestoria o una empresa de serveis. Però un cop instal.lats gràcies als partits, els "independents" com la Nebreda es creuen en disposició de dissentir, discrepar i marcar la diferència. A Nebreda l'operació Piqué li queda petita. Li queda petit en Piqué, i li queda petit el PP. Ara bé, que ningú s'enganyi: serà més que difícil que la professora s'aventuri en un projecte en solitari. Fa molt fred fora dels partits. Entre d'altres coses perquè s'ha d'invertir temps, diners i molt d'esforç. I els independents com la Nebreda no semblen pas disposats a arromangar-se tant. .jpg)
Ahir tots plegats vam assitir a un espectacle organitzat pel PSC, amb un protagonista inesperat per aquells qui no han tingut el goig de conèixer-lo: Raimon Martínez Fraile. L'home que durant anys ha estat enfrontat a Maragall, i que va trair la confiança de l'aleshores alcalde de Barcelona, no ha pogut resistir la temptació de dir el que molts dels seus companys de partit pensen. Que ningú s'enganyi: no es tracta d'un simple estirabot, sinó d'un símptoma de la divisió que pateix el PSC en el seu interior, i que ni tan sols Montilla és capaç de frenar. Ho ha intentat, això sí, i avui ja tenim el càrrec de Martínez Fraile en safata. Però el mal ja està fet, tant dins del partit, com en la imatge de Catalunya com a país. Dins del partit, perquè aquest episodi demostra fins a quin punt puja la mala maror al carrer Nigaragua, i no es pot aturar amb una simple execució exemplificadora. I en la imatge del país, perquè a ningú se li escapa que un insult a un expresident del Govern de Catalunya, realitzat per l'ambaixador d'aquest Govern a Madrid, és una ofensa elevada al quadrat que fa encara més mal. Quan alguns partits catalans, començant pel PSC, han acusat Esquerra de crear "crispació" en determinats moments, mai ha estat degut a un espisodi com aquest. En comparació, els esdeveniments de l'anterior legislatura qualificats com a crispació a la premsa, havien estat un joc de nens. Entre altres motius perquè, fins a data d'avui, mai cap dirigent de cap partit català s'havia atrevit a insultar els expresidents de la Generalitat. Esperem que no torni a succeir, i que si dins del PSC s'han d'esbatussar, ho facin sense embrutir la imatge de Catalunya. 
Aquestes seran les segones eleccions municipals que afrontarà CiU sense el coixí del Govern de la Generalitat. Les primeres van ser al 1979. D'aquelles eleccions va sorgir un panorama polític molt fragmentat: PSC, PSUC, independents d'orientació franquista, l'UCD, Esquerra, CiU i molts més independents de tota índole. L'any 80, CiU entrava a la Generalitat i, de seguit, va començar a teixir una hàbil xarxa per atrapar una bona part de les candidatures que havien tingut èxit a les municipals. Amb la seva ambigüitat ideològica CiU es va convertir en l'estació de destí d'una bona part de l'esceneri municipal, van captar des de franquistes a l'UCD, i des d'independents de base democràtica fins una part considerable de l'espai republicà que, en aquells temps, s'anava desmantellant per moments. CiU va jugar fort la carta de ser a govern, escampant entre els que no tenien el paraigües de la Generalitat allò de "nosaltres t'oferim protecció". Una proposta que, tots sabem, té múltiples lectures. Pels que no van voler anar amb CiU es van trobar, en molts de casos, davant una Generalitat que els donava l'esquena i que els abandonava en el dic sec dels ajuts i les subvencions. I així és que el 83 CiU es va convertir en una força hegemònica en una bona part del territori nacional. Incontestablement . En molts municipis l'alcalde sempitern va passar sense solució de continuïtat a les files convergents i tal dia farà un any fins arribar al quart de segle de govern als municipis. Molta gent pot oferir testimonis immillorables del que ha suposat presentar llistes que intentin ser una alternativa a l'omnipresent govern de CiU. Pressions, i més pressions. Però el poder convergent s'està esquerdant. I és lògic, perduda la Generalitat i amb la perspectiva que la travessa del desert serà més llarga del previst, molts alcaldes i regidors opten per deixar el paraigües convergent. El paraigües de CiU ja no ofereix cap mena de protecció. I així molts d'aquests han decidit buscar nous protectors. Enmig d'aquest panorama desolador: CiU torna a oferir els clàssics problemes interns de tota la vida: Tarragona, Vic, Gavà, Palamós i tants altres municipis són el camp de batalla d'un conflicte a sang i foc. Davant tot això, CiU ha buscat fabricar una immensa cortina de fum per amagar el seu desastre particular. Pujol parla de desencís en les seves habituals prèdiques. Però els convergents estan intentant construir una nova teoria per deslegitimar l'ascens dels altres partits: la de les llistes associades. CiU ha denunciat les llistes AM, PM i EPM davant la Junta Electoral Central i també amenaça de portar-ho tot al Contenciós-Administratiu. Sap que és una batalla perduda perquè aquestes llistes ja fa temps que han estat permeses. Però en l'intent desesperat de CiU es busca presentar les llistes associades com una perversió del sistema, com un engany a l'electorat, com un joc brut a la democràcia. La pregunta que ens hauríem de fer és: per què CiU és l'única força del país que no té llistes associades? Possiblement la resposta no està en l'arrelament de la federació sinó que, en el seu moment, va suplantar i fagocitar un sistema caciquil de dalt a baix del territori, un sistema en el qual anar per CiU era un "tot pagat" i anar per altres era obrir-se camí per una pista americana. 