El Busot ens anuncia que plega, que s'ho deixen. Sembla ser que obren un període de reflexió. I ho fan amb una posta en escena marca de la casa: barreja d'humor i mala bava. Sens dubte, el Busot ha suposat una sacsejada en profunditat de la blogosfera catalana. Nacionalment desacomplexats, rojos i separatistes com Déu Mana, amb un estil furibund, el Busot ha caminat per la part més canalla de la blogosfera. Les seves busotades han disparat a la línia de flotació dels que treballen contra el país. Ja siguin regionalistes disfressats de nacionalistes o, directament, els invasors que actuen a cara descoberta i sense cap mena d'escrúpol. Alguns l'hi retreuen l'anonimat. Però convé dir que al nostre país hi ha molta gent que escriu i opina a cara descoberta sense parlar-nos clarament de quins interessos defensa. El Busot, doncs, abandona la carrera i no sabem si la seva retirada serà provisional o, senzillament, serà un adéu definitiu. En tot cas, el Diari Republicà continua.
[@more@]
El Doctor Carretero va tenir, anit, un espai televisiu d'or per poder explicar el seu Reagrupament patriòtico-emotiu. TV3 no acostuma a entrevistar els crítics d'Unió, els rebotats de Convergència i els insurgents del PSC. Però es veu que és molt interessant, periòdisticament parlant, el Reagrupament xuriquero del Doctor de Puigcercà que ha recollit, en les setmanes que porta exposat a internet, prop de 126 adhesions. Adhesions diverses i folclòriques: convergents que aconsellen la liquidació d'Esquerra, partidaris del surreal PRC, independentistes de postí, patriotes de cap de setmana, rapsodes i fauna variada. TV3 i la Terribas s'han vist obligats a donar un cop de mà al Doctor perquè no torni a reeditar el mateix ridícul de l'estiu passat. Llavors el famós manifest del Muster van signar-lo "quatre i el gat". És lleig, doncs, que un exconseller es vegi novament amb un altre fracàs. És per això que se li van donar més de vint minuts perquè pogués exposar els objectius del seu Reagrupament benemèrit i, de passada, carregar contra la direcció d'Esquerra. Per criticar els dirigents d'Esquerra, Carretero va utilitzar els tòpics del populisme: com ara acusar-los de ser professionals de la política i gent sense ofici conegut. Aristòcrata de la política, Carretero pretén ara acostar-se a les masses, "al conjunt d'exmilitants i militants d'Esquerra que junts farien el partit més gran de Catalunya". Això sí: no té ambicions polítiques, ni treballa des del ressentiment. Però és curiós que tota aquesta preocupació sobre el país i sobre l'independentisme li hagi revingut a Carretero just a partir del seu cessament com a conseller. Carretero sap que dins Esquerra la batalla està perduda i no hi ha cap altra operació política que pugui reeixir per més minuts que li donin a la televisió. Però el més segur és que s'acontenti col.locant càrregues de profunditat dins l'únic projecte que pot portar aquest país cap a la independència.
Ahir vam tenir el goig de ser visitats per Don Mariano Rajoy. A Don Mariano li va faltar visitar un pantà o entrar en algun lloc sota el tàl.lem custodiat per quinze o vint capellans. Als franquistes (postfranquistes, tardorfranquistes, neofranquistes) sempre els agrada visitar les terres de conquesta i fotografiar-se amb algú "ataviado con traje regional" i escoltar alguna cançoneta "en lengua vernácula" i demostrar, així, "gran apego para con las costumbres y el folclore catalán". Segur que Don Mariano és un home ben intencionat que pensa que els tres-cents anys de conquesta, d'expoli i saqueig, de repressió i penes, han convertit la massa cerebral catalana en una massa informe que tira cap a l'estupidesa recalcitrant. Potser per això creuen que amb quatre manyagues i una picadeta d'ullet els catalans i les catalanes, com súbdits idiotitzats, es rendiran als encanteris del visitant. Ahir Don Mariano estava exultant: va repartir somriures, va fer-se el simpàtic i es va comportar com un cavaller d'aquells que són de bon convidar. Va creure Don Mariano que els catalans amb quatre gestos i un parell de picadetes a l'esquena oblidaríem per sempre més les campanyes d'agitació i convulsió que des del PP s'han orquestrat contra Catalunya i contra tot el que tufa a català: boicots, manifestacions, insults, amenaces, articles incendiaris, recursos al Constitucional. Però ja se sap que el català és una bèstia que s'assembla molt al burro. I el burro si una cosa té és memòria, una memòria prodigiosa que no oblida fàcilment. Don Mariano, però, ahir va sentir l'alè complaent dels que sempre han fet la gara-gara al poder. Com el venerable pare abat del Monestir de Poblet que va agafar per bracet a Don Mariano i es va passejar amb ell sense deixar-lo anar. Semblaven una dolça parella d'enamorats. El màxim representant de Poblet- un lloc simbòlic pel país i la seva història- no ha dubtat en deixar-se retratar, entre tímid i somrient, al costat d'un autèntic voltor de l'anticatalanisme. Coses de la vida. El cinisme de Rajoy va tenir ahir un altre episodi incontestable: la visita a una cèlebre empresa vitivinícola catalana. Algú recorda el boicot contra productes catalans, en especial caves i vins? Ara Rajoy ens amenaça en tornar-nos a visitar. Seguirem amatents a les properes estades de Don Mariano. 
Mentre hi ha qui es dedica constantment a posar en qüestió la fortalesa d'ERC al govern, els esdeveniments dels darrers dies estan fent evident el contrari. Abans d'ahir, per exemple, va ser l'acord pel qual les empreses de telefonia mòbil es comprometien a incorporar el català, en una decisió que podran notar tots els ciutadans ben aviat. Però les mostres més clares de la força d'Esquerra al govern van arribar ahir mateix. El Consell Executiu va acordar recórrer el decret de la 3ª hora de castellà davant el Tribunal Constitucional, tant a nivell de competències com pel seu contingut. Al mateix temps, es va presentar un requeriment al ministeri d'Agricultura perquè no envaeixi competències en relació a les quotes làcties, com un avís del que pot succeir si el govern espanyol no canvia d'actitud. I també en la mateixa reunió, el Govern va acordar deixar sense efecte el traspàs de les oficines de Benestar Social als ajuntaments, que havia acordat a finals de la legislatura passada. D'aquesta manera, es crearà una xarxa nacional d'equipaments cívics, i s'evitarà que les oficines es converteixin en una peça més en el tauler d'escacs de determinats alcaldes socialistes metropolitans. Tot plegat, un conjunt de decisions que no només fan evident la debilitat argumental de l'oposició, sinó que representen una mostra de la fortalesa del govern, malgrat la indignació que puguin mostrar Manel Bustos o Celestino Corbacho. 
Des del dissabte passat, el de la manifestació de Madrid, alguns opinadors semblen haver descobert que el PP és un partit extrem. Extrem de dretes, s'entén. És curiós que gent pretesament madura i informada arribin a conclusions tan òbvies com aquesta. Com a mínim podem retreure als que avui han descobert la part fosca del PP que no coneixen la història d'aquest país. Perquè el PP és una refundació d'Alianza Popular, fins d'aquí tots d'acord. Però Alianza Popular, d'on surt? Doncs convé refrescar la memòria i dir que AP és un artefacte polític sorgit de l'epicentre del Movimiento Nacional (és a dir del Partit Únic del règim franquista) AP va ser creada pels famosos "siete magníficos" la majoria ministres amb Franco com el mateix Fraga Iribarne, o els ja oblidats Licinio de la Fuente, Cruz Martínez Esteruelas, Fernando Suarez i etc. Gent que van afanyar-se a inscriure partits fantasmes com Unión Social Popular i altres delícies i que van fer una última perfomance pseudemocràtica fundant Alianza Popular. Aquest partit va voler recollir tot el franquisme sociològic per preparar el pas del búnker cap a la nova hora democràtica de l'estat espanyol. Però aquella no era l'única aposta "democràtica" que el règim tenia. Hi havia la més moderada capitanejada per un Suarez que havia estat ministre secretario general del Movimiento, és a dir un dels controladors idelògics del règim. La tercera aposta, era encara més bèstia, més franca, més franquista, com l'Alianza Nacional del mític Blas Piñar. Els tres partits de la nostàlgia franquista i tardofranquista van acudir separats a les eleccions de 1979. Qui va sortir-ne vencedora va ser l'UCD. Eren temps en que als franquistes els convenia presentar-se com a "demòcrates de tota la vida" i amb una moderació encomiable. Però l'UCD va acabar petant. I qui va acabar administrant el graner de vots de la dreta va ser Alianza Popular. El famós viatge cap al centre que el PP, o l'AP, sempre han pregonat no ha estat res més que una entelèquia, un joc virtual, un entreteniment. El viatge no ha començat, ni començarà. El PP gestiona una part de la sociologia d'un estat, on el franquisme va ser l'únic règim feixista que va morir al llit, on els guanyadors d'una guerra incivil van fer i desfer a la seva conveniència durant quaranta anys, on no hi ha hagut, encara, cap procés de revisió d'un règim que va perpetuar-se sobre el terror, el silenci, la repressió i l'anul.lació de l'enemic. 
Aquest passat cap de setmana, les notícies de TV3 ens van sorprendre amb una informació que no esperàvem. Es tractava de la presentació d'Antonio Balmón, actualment al capdavant de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, com a alcaldable pel PSC. Així, es va oferir als ciutadans la notícia i les imatges d'un acte estrictament de partit en què es presentava el candidat a tots els ciutadans dels Països Catalans. Molt bé. Ens alegrem molt que la nostra televisió pública hagi decidit començar a informar-nos de la precampanya electoral. Però tot sigui dit: a TV3 se li gira feina, perquè caldrà que doni a conèixer tots els candidats dels diferents partits als municipis catalans. Per començar, poden continuar el procés amb les presentacions dels altres candidats de Cornellà, però com que hi hauria qui se sentiria agreujat, hauran de seguir amb la resta de ciutats de Catalunya. O és que hi ha candidats o municipis de primera, i d'altres de segona? Ja sabem que l'actual President de la Generalitat havia estat batlle de Cornellà, però això no vol dir res. Sense excuses, els animem a continuar aquesta tasca informativa que ja han començat. 
Duran i Lleida és un home que s'adapta al medi i a les circumstàncies. Va estar a punt de ser el delfí de Pujol però Convergència és molta Convergència i, de sobte, algú va recordar allò dels cursos de formació. Duran va fer el seu pas per la conselleria de Governació i ho va fer prou bé. Però Convergència és molta Convergència i li van caure els pals i els ganivets fins que l'home va acabar aparcat a Madrid. Ja se sap que CiU té dos grans cementiris de paquiderms: l'Ajuntament de Barcelona i Madrid. I moltes vegades els paquiderms han anat desfilant en una direcció i l'altra: en Roca va anar a Madrid i després es va fumbre la gran castanya a Barcelona, i el mateix li ha passat al Doctor Trias. Ara, en Duran i Lleida ha estat destinat a la plaça difícil de Madrid. I veurem com se'n surt. L'home, però, és més hàbil que els seus antecessors. Sap moure's millor. Potser per això, i veient com pot acabar la cosa, ha rescatat la vella idea que Convergència tingui ministres a Madrid. En el seu moment, Pujol va fer tantes negacions al respecte com Sant Pere i el Gall de la Passió. De ministres, res. I pel que sembla l'Artur (o) va pel mateix camí. L'hàbil Duran i Lleida, a part de saber esperar ZP per fer-se la foto quan el President entra a l'hemicicle, està preparant una nova estratègia per mentrestant. A Duran li convé que no se'l mengin les teranyines del Congrés i per això es busca ocupacions per matar l'estona. Una de les feines que s'ha autoassignat és fer de mitjancer en la guerra oberta PP i PSOE. Titànica operació que de ser un èxit el podria catapultar al Nobel de la Pau o de la Química. Però ja se sap que de l'huracà espanyol és molt difícil sortir-ne il.lès. Veient, però, com han acabat els seus predecessors (o sigui gent com Trias, Roca, Cullell, López de Lerma i cia) Duran aposti per l'heroïcitat. 
La insolència intel·lectual és un element gairebé tan antic com la mateixa capacitat de raonar. No en va, l’epaté les bourgeois no és pas ni un concepte original, ni molt menys nou. La capacitat d’excitar, de sorprendre i fins i tot indignar al públic gairebé és inherent a àmbits com ara l’artístic. Ara, però, sembla que al nostre país i els darrers temps, s’està estenent aquesta pràctica també en el periodisme. S’està imposant (i promocionant) la figura periodística de l’enfant terrible. Personatge políticament incorrecte, de prosa incisiva i de qualitats literàries (fins i tot oratòries) innegables que escriuen en el diaris de més tirada del país. El talent és inqüestionable, el seu zel per provocar, encara més. Cada diari, per exemple, té el seu propi periodista “torracollons”. I quan és cada diari és cada diari. Tots tenen el seu enfant terrible, el seu bocamoll irreverent. I sobretot les capçaleres més conservadores per a qui aquests personatges signifiquen la cirererta “desacomplexadora”. No direm noms, perquè tothom els coneix i a més, el pitjor servei que els podríem fer es alimentar encara més el seu ego. S’ha de dir que són imprescindibles. Realment ho són. Ens fan riure, ens fan emprenyar, ens entretenen i fins i tot alguna vegada ens fan reflexionar. El problema però, no és la figura del bufó periodista, el problema som nosaltres. La qüestió es que som capaços d’elevar als altars mediàtics, als llimbs de l’opinió, personatges que dia a dia es dediquen a fer salts mortals per semblar més incisius, més sorprenents, més terribles que ahir.
El teteisme (perdoneu les pretencions filològiqes) consisteix en posar pals a la roda. A emprenyar, manipular, fer nosa i bloquejar. Boicotejar, vigilar i torpedejar i sobretot a fer de socialista espanyol a Catalunya (al Govern de Catalunya). Evidentment deu el seu nom a l'arrel Tete. Al tete Maragall. L'Ernest Maragall, el germà (el gran germà). Com a Secretari General de Presidencia ja es va caracteritzar pel seu afany per controlar tots els moviments del Govern. Per governar, a la seva manera, dins el Govern i intentar dirigir l'acció de Govern cap als seus plantejaments estratègics i tàctics (que no forçosament havien de casar amb els del Carrer Nicaragua). I com que a aquestes alçades no canviarem la criatura, ara aplica els mateixos mètodes des de la Conselleria d'Educació. Va a la seva, decidieix i parla com i del que li sembla. Ara amb el Decret del castellà a l'escola. Sense seguir la línia del Govern (més aviat torpedinant-la) inisiteix que és bo incrementar les hores de castellà a l'escola, perquè és clar, els nostres alumnes acabin sabent tan de català, com d'anglès i castellà. Aquesta relació d'igualtat, seria desitjable però resulta que tots sabem que la llengua amenaçada per el retrocés en el seu ús social i fins i tot, dels coneixements que en tenen el nostre jovent és la llengua pròpia del país. I així amb els currículums escolars actuals…imaginem-nos amb una hora més de castellà. Bé, però aquest no és el cas, el que tractem és diferent. El que deiem, el Tete va per lliure segueix una lìnia argumental que no segueix el que per altra banda sentim del Govern i el partits que li donen suport. És més, una línia que ens recorda massa a la de la Ministra. En fi, el tetetisme en diem, però en podriem dir, PSOE o altrament, Espanya.