La insensatesa en política no té límits. I el Govern espanyol juga amb foc amb una qüestió que, fins ara, ha estat un guany de les forces democràtiques i catalanistes del nostre país: el català com a eina vehicular i d'integració de l'escola catalana. Amb un decret amb nocturnitat i traïdora, els espanyols no només envaiexen competències de l'antic, i del nou, Estatut sinó que busquen rebentar un dels pilars de la convivència i la cohesió del nostre país. És lleig que el gran gurú de l'Estatutet de la Moncloa ara se'l vulgui passar per l'arc del triomf. És lleig que algú que hauria de vetllar per l'harmonia de l'estat vulgui introduir nous elements de controvèrsia i, ai las, de confrontació social. Sobretot si tenim en compte que sobrevolant el panorama hi ha els "Ciudadanos" que es freguen les mans davant un petit conat d'incendi en el bosc català. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que el problema a Catalunya no és pas la salut de la llengua castellana i que els més petits aprenen l'espanyol, a cor que vols, gràcies a l'impressionant món audiovisual que amb castellà ens bombardeja cada dia (cinemes, lleure, televisió, jocs d'ordinadors, etc) I al cim als patits de les nostres escoles el castellà té una gran salut de ferro. Qui introdueix aquest Decret-trampa ho fa, doncs, amb altres intencions. Sacsejar la política catalana, erosionar les institucions del país, obrir un fals debat sobre la llengua i, al cim, crear zitzània en el govern de la Generalitat. Aquesta és l'altra: el PSOE no veu amb bons ulls el nou govern de l'Entesa i a ningú se li escapa que buscarà qualsevol oportunitat, i aquesta n'és una de bona, per emmetzinar-lo. De moment, el Govern ha reaccionat com toca: demanant un informe jurídic per disseccionar el Decret. Els republicans ens quedem amb la contundent resposta d'un home de lleis: en Ridao, que s'ha mostrat inflexible en la qüestió i que ha obert vies per respondre a la invasió espanyola amb dret a llei.
[@more@]
El noi de Tots els Somriures, el presidente Zapatero, té un problema afegit. Afegit al fet que el seu cavall guanyador a la presidència de la Generalitat, Artur (o) Mas s'ha estampat contra la valla. El problema afegit és la qüestió del "procés" de pau d'Euskadi. I posem procés entre cometes perquè, fins ara, no es pot pas dir que ZP s'hagi agafat massa seriosament la qüestió. Confiava ZP que la seva sort el portaria a desembolicar el gran embolic basc. Confiava ZP que amb un número de màgia d'estar per casa es posaria punt i final a un conflicte que té més de 50 anys d'existència. I tot amb somriures, declaracions de bones intencions i alguna compareixença parlamentària. Algú li hauria de dir a ZP que la sort i l'atzar són per jugar al noble entreteniment del parxís i no pas per fer política seriosa. ZP ha sembrat, en el conflicte basc, vents a nord i a sud: ha excitat el PP i tot el seu món rabiüt i ha generat expectatives a Euskadi i sobretot en el món abertzale. Després de sembrar vents, vénen les tempestes. El cas és que l'advocat Txema Montero, l'home que va ser líder d'HB i que avui està a l'òrbita del PNB, s'ha mostrat molt pessimista sobre la continuïtat del procés de pau. I de la mateixa manera s'ha mostrat Olano d'Askatasuna. Tot plegat, ve a demostrar que ZP s'ha ficat en un laberint i que no sap on dimonis hi ha la sortida. I que aquest laberint és molt més espinós i imbrincat que el que es va ficar en el seu dia quan va prometre allò de l'Estatut. ZP pot veure com els seus jocs de màgia porten l'esperança del procés cap al daltabaix i com, al mateix temps, es van esfumant les seves possibilitats de reeditar govern. Temps al temps. El noi de tots els somriures té problemes.
Fa uns anys, no gaires per ser una mica més concrets, que a Espanya va aparèixer un moviment revisionista històric encapçalat per Pío Moa (del GRAPO a la FAES, el personatge!) que justificava el cop d'estat protagonitzat pel dictador Franco. Pels autors d'aquesta tesi, el suposat desgavell, descontrol i incapacitat que es vivia a l'estat espanyol durant la República, legitimaven l'alçament dels feixistes.Ras i curt: com que l'Espanya roja era el caos, l'ordre feixista va ser la salvació. Avui, amb la mort d'una altre dictador (també sense ser jutjat, cal dir-ho tot), Augusto Pinochet, han tornat a ressorgir les mateixes tesis. Aquesta vegada, però no provenen de la intel·lectualitat espanyola associada al PP, sinó de Catalunya mateix. Aquest matí mateix hem sentit com el Sr. Villatoro(exdiputat de CiU, entre moltes d'altres ocupacions institucionals), que a RAC1 of course deia una cosa així com que el Govern Allende, democràticament escollit, havia estat tan desastrós que la resposta a tall de cop d'estat, era la conseqüència lògica. Però atenció! perquè no s'ha quedat amb Xile o l'Operació Còndor sinó que ha anat més enllà. O més cap aquí, perquè és clar, ha aprofitat per carregar contra la República espanyola. Resulta, Villatoro dixit, que si condemnem els aixecaments feixistes i les dictadures estem donant cobertura al règim polític anterior (recordem-ho: democràtics) que van ser un desastre. Així doncs, pel Sr. Villatoro, la gestió de Macià, Companys, i tots els catalans que van treballar pel seu país, cosa que els va abocar a la mort, van ser uns pèssims gestors . La veritat, ha assegurat, no necessita màrtirs. I aquí és on ell volia arribar. Aquesta afirmació coincideix amb el títol del llibre de l'Enric Vila (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs). Llibre que ha explicitat tesi compartida per opinadors convergents de la talla de Sostres, Oliver, Colomines… (tots, membres de Catalunya Oberta). I la idea diu així: Companys i ERC dels anys 30 van ser un desastre per Catalunya i per tant, lluny de mitificar el període el que hem de fer és llegir-lo críticament. L'estratègia és tan simple com cínica. Cal desacreditar Esquerra, del tot, de cap a peus, sempre. I aquest sempre inclou fins i tot, els dies esperançadors de la República, els mesos durs de la Guerra i els anys foscos de la Dictadura. El problema de tot això no és que facin un flac favor a la construcció nacional (intentant carregar-se els mostres mites); ni tan sols que provin de desprestigiar el partit que ha generat més Presidents de Catalunya, el més perillós és que amb això el que fan és donar cobertura històrica al feixisme. Tornant al silogisme de Moa: Com que República era nefasta, la Guerra era justificada. 
Per primera vegada en la seva centenària història el diari del Conde no és un diari progovernamental. La història d'aquest periòdic ha estat sempre la història d'una fabulosa adaptació a les lleis del govern i a les lleis del poder. El penúltim capítol d'aquesta prodigiosa capacitat el vam veure quan es va proclamar la majoria absoluta aznariana. Llavors van saltar dos dels capitostos més senyalats com a "sociates" (Juan Tapia i el buscabolets d'origen "ilerdense" Foix) i van ser substituits per tot un cabdill del Pirineu: el Gran Senyor José Antich. El diari del Conde havia estat, fins avui, un massatge al servei de les corts i dels governs. Però ara no. Molestos perquè el seu cavall guanyador no ha pogut formar govern i perquè Esquerra torna a manar, els homes del Conde s'han convertit en els èmuls catalans del gran Pedro J, l'home que es venta a Madrid de ser l'autèntic tomba-governs mundial. Els del Conde, doncs, no han donat ni un petit respir a l'Entesa i van a la que salta. L'última aquesta farsa de les banderes. Sembla que els redactors de l'avantguarda nacional no tenen cap més feina que vigilar les instàncies oficials i veure si onegen totes les banderes possibles. Peti qui peti volen forçar crisis de govern. Tenen por que aquest executiu estigui massa cohesionat i és per això que si no hi ha crisis caldrà inventar-les. Van provar-ho amb la mani del Quart Cinturó o la de la MAT comptant el número de càrrecs dels uns i dels altres que seguien rere la pancarta i van descobrir sorpreses increïbles: com la de trobar socialistes i convergents oposant-se a una o altra cosa. Ara proven amb les banderes. Demà ho intentaran amb algun altra qüestió. Fins quan? El Conde no s'ha caracteritzat mai per anar contracorrent i per fer el rebel. Una de dues: o bé tenen informacions fidedignes que en ZP rebentarà el govern a la primera de canvi donant entrada a l'Arturo o bé aviat saltaran caps dins la redacció en favor d'una línia més amable. El que no sembla normal és pensar que el Conde s'estarà massa temps a Sierra Maestra. 
Convergència Flying Circus ja té una nova etapa en el seu camí triomfal. Ara la refundació del Bloc Català en un nou pastitxe anomenat "Convergence Democratique de la Catalogne". És a dir un afrancesament refinat per amagar arestes i poder-nos passejar per Perpinyà (o Perpignan) a cor què vols. El líder d'aquesta cosa tornarà a ser un vell conegut del país: en Jordi Vera, un col.leccionador de carnets que ha passat una mica pertot arreu (ERC, el PI, el Bloc, Convergència etapa final?) Vera sempre és un mal presagi perquè és com el Rei Mides però una mica a l'inrevés. De fet, el lideratge de Vera en el nou "projecte" no aportarà res de nou perquè ell és qui ha pilotat el Bloc tot aquest temps amb resultats més aviat dispars. Ell i també la pintoresca alcaldessa de Salses que comparteix amb Vera el pas per moltes estacions politiques, i ara una més. Però que ningú s'enganyi, el show de Perpinyà i de la Convergence no és res més que un nou aparador d'en Mas per autoinvestir-se com el porter de la casa comuna del catalanisme. Una simple operació de màrqueting més: ara juro a Ripoll, demà faig una ofrena a Perpinyà. Del que es tracta és que CiU pugui tenir, cada dia, la seva quota de pantalleta, titulars i numerets de circ. Es això: Convergència Flying Circus, uns grans creadors de gags que ens prometen diversió. Al cap i a la fi, ens anirà bé, el Govern ens oferirà massa gestió, massa tranquil.litat, massa feina feta. Algú s'ha d'encarregar de l'humor.
El Govern de Catalunya s'ha posat a caminar. I ho fa fet sense la parafernàlia d'altres temps i amb una consigna claríssima: servir humilment el país. En totes les declaracions, i en totes les intencions, del nou executiu del nostre país se'n destaca una voluntat fèrrica per treballar molt i per xerrar poc. Hi ha molta feina per fer en un país mig embastat que necessita fortes dosis d'injecció de treball: posar en solfa l'economia productiva, modernitzar les infraestructures i encofrar el gran edifici de l'estat del benestar nacional. Tant els votants que van donar suport a les forces motrius del nou govern com la major part de la gent amb dos dits de front espera que l'executiu es posi les piles, es deixi de romanços i se'n surti amb els objectius de fer més gran i més forta Catalunya. Ara, el treball. Però ara el treball també en el sentit que el nou govern ha d'orientar les seves polítiques cap a la Catalunya del treball. Que és la majoria social d'aquest país. La majoria que dóna sentit a la cultura de l'esforç, a la suma d'empenta i treball que han anat forjant la Catalunya moderna. La construcció d'un estat del benestar ha de ser possible donant embranzida a l'economia productiva. Serà l'atenció preferent a aquests dos grans pols el que farà possible que el país avenci i ho faci amb garanties i amb solvència. En el nou govern hi ha els vims necessaris per consolidar un gran salt endavant pel país. Ho sap la gent del treball i ho saben els empresaris. Ara, doncs, tots a la feina. Es hora d'engegar les màquines i de posar en marxa la gran fàbrica de la Generalitat de Catalunya. Hi ha dirigents i també hi ha gent qualificada a peu de màquina. Endavant. Ara, el treball.
Avui hem tingut el plaer d'escoltar, a RAC-1 en el programàs d'en Soler, un dels abanderats de l'opinió del país. L'ínclit Doctor Barbeta. L'escrivent del Conde argüia avui que al nou govern li mancarà èpica. Ell! que escriu en la publicació menys èpica del món si exceptuem la revista tècnica de fabricants de cargols per la indústria automobilística. L'ínclit Barbeta deia també que Convergència podria aprofitar la renúncia de l'èpica per part d'Esquerra per assegurar-se un bon lloc electoral. Curiosos personatges els que estan en nòmina del Conde. Sobretot si tenim en compte que quan Carod se n'anà a Perpinyà no van elogiar el caire èpic de l'expedició, més aviat van llançar ganivets amb punxes rovellades. Barbeta el gran s'ha despenjat també una bona teoria per analitzar el pes dels partits a govern: la dimensió pressupostària del que gestionen. Segons ell si portes Educació i gestiones més calés que si portes una altra àrea tens més pes polític. Fabulós. Per aquesta regla de tres mana més l'Antoni Castells que en Montilla. O per aquesta regla de tres qui mana en un cine no és pas el gerent, és el tio de la taquilla. Fins i tot el mateix Soler li ha fet veure a tot un "analista" com Barbeta que bona part dels trumfos d'Educació se'n van cap al capítol I. Es a dir: cap a pagar nòmines dels mestres i professors. Això és pes polític, estimat Barbeta? Sembla, un cop més, que el nou govern ha descol.locat a molta gent. Hi ha polítics que segueixen buscant carteres. Hi ha plomes que segueixen buscant una mica d'opinió.
Ens ha sorprès que en Mas i en Felip Puig no hagin rebut al nou president de la Generalitat de Catalunya amb un aplaudiment de cortesia. La seva actitud ens recorda l'actitud sectària amb què un Delegat del Govern de l'Estat, en Martí Jusmet, va rebre el discurs del President Pujol. Mentre tothom aplaudia, Jusmet va plegar-se de braços i va demostrar el seu malestar amb el nomenament de Pujol. El mateix gest el fan avui Mas i Puig. Per què? Perquè desautoritzen el nou president i, amb ell, les institucions del país. S'han cregut tant aquesta falàcia que a Catalunya ha de governar el més votat que ja no recorden el paper sobirà del nostre Parlament. S'han cregut tant els seus arguments de campanya barroera que neguen l'autoritat del President 128 de la Generalitat de Catalunya. S'han cregut tant els cants de sirena de Zapatero que no recorden que, malgrat tot, ells no governen i ells els toca acatar les institucions del nostre país. Com ho vam fer tots quan ells van governar Catalunya durant 23 anys. Nosaltres vam aplaudir Pujol el 1980, el 84, el 88, el 92, el 95 i el 1999. Per què? Perquè era el President de Catalunya. De la mateixa manera que vam aplaudir Maragall el 2003 i ara ho hem fet amb Montilla. De la mateixa manera que honorem la memòria i la història de Francesc Macià, Lluís Companys- no com tu, Vila, que embruts el seu nom- i Josep Irla i Josep Tarradellas. Quina mena de patriotes són els que no acaten, ni aplaudeixen, ni respecten, ni autoritzen els presidents si no són del seu color polític? Doncs ben senzill: no són patriotes, no són res. Sortosament a Convergència i a Unió algun dia manarà gent que superi gent com Mas i Felip Puig. 
Entre les novetats del nou govern que proposa el President 128 hi ha Carme Capdevila. La gironina té una llarga i profitosa trajectòria en matèria de benestar social: des de gestora d'un equipament públic d'ajuda als menors amb dificultats fins a presidenta de la comissió de política social del Parlament. Tenaç, rigorosa i ferma aquesta dona de Sant Hilari s'ha fet un nom en el món del benestar social. És, sens dubte, una de les persones més convençudes en la idea que el nostre país necessita un bon estat del benestar. A la vegada, Capdevila s'ha destacat en aquests temps per un paper decisiu en la defensa del paper de les dones en la política. Com a Vicesecretària general d'acció política d'ERC, també ha treballat dur perquè el tren republicà gaudeixi de bon combustible pel que fa a les idees i al discurs polític. El nomenament de Capdevila com a Consellera d'Acció Social i Ciutadania és una bona notícia per consolidar un govern que necessita, ara més que mai, valors, potència i capacitat. 
Els gurús de l'opinió de Catalunya- aquests savis que tan serveixen per planxar un ou com per fregir una corbata- ens alertaven sobre els possibles ministreriables que nomenaria Montilla. Avisaven els grans entesos de la cosa política nacional que Montilla desembarcaria a Palau amb la infanteria de marina del Baix Llobregat. S'havien acabat, segons els amos de l'oracle català, els gestos i les picades d'ullet al socialisme catalanista, a la gent del PSC de comarques, etc i etc i etc. Alguns dels agraciats visionaris es van atrevir, fins i tot, a planyar la Montserrat Tura en un programa de la parròquia Bassas amb tanta fortuna que aquell programa es convertí en una mena de sepeli radiofònic de la consellera en qüestió. Doncs bé, gurús, Sorpreses Montilla us ha tornat a deixar bocabadats. Per començar dos consellers del clan gironí resisteixen amb les seves carteres d'importància: l'hàbil Quim Nadal i la tenaç Geli. Sorprenent. De Lleida ens arriba el nou conseller d'agricultura. I per adobar-ho Montserrat Tura roman en el govern. A tot això Montilla s'ha despatxat avui amb un discurs de to nacional i ha gosat llegir Salvador Espriu. Volieu caldo, sacerdots de l'opinió de Catalunya? Doncs dues tasses. El President ha reconegut el sentit històric del càrrec que ocupa i, en aquest sentit, s'ha agafat del fil roig dels altres 127 presidents de la Generalitat. Quina decepció, gurús! Vosaltres que us esperaveu una altra cosa! Una cerimònia austera, digne i de continuïtat amb la llegenda de la nostra màxima institució. Sorpreses Montilla prem fort l'accelerador. Des del Diari Republicà: una salutació cordial al president dels catalans i les catalanes.