Fa setmanes assistim a una bella processó, la que fan els grans consellers de CiU. Orfes pels càrrecs que havien de ser, i no han pogut ser, alguns ideòlegs de secà es dediquen, ara sí i demà també, a oferir consells gratuïts pel destí de la Gran Federació regionalista. A CiU els hi donen consells del que han de fer i del que han de ser, a Esquerra els hi ofereixen tota la seva mala bava. Grans diferències. Els consellers de CiU, però, no es posen d'acord. Alguns advoquen per aquesta cosa rara de la casa comuna, altres parlen de liberalisme, alguns d'aprofundir en l'ànima democratacristiana. La desorientació és manifesta. Però en el fons de tots els fons s'endevina que els gurús de CiU estan somiant desperts. Ahir creien en la bondat de Mas, avui tots són dubtes. Ahir van creure en els mètodes de Madí, ara tot és un enorme clarobscur. El pitjor de tot és que els grans predicadors que postulen CiU com l'esperança blanca del país saben que l'única sortida del túnel pels regionalistes és la respiració assistida que els pot donar un ministeri a Madrid.
[@more@]
El 31 de desembre de 2006 havia de ser el darrer dia de les emissions en català de TVE. Era el dia assignat a la desaparició dels programes fets des de Sant Cugat del Vallès per a tot el país i amb la nostra llengua. Avui, que a través de les TDT o les parabòliques podem veure televisions de tot el món, ens agradaria poder veure TVE com si fos la BBC, la CNN o la RAI. És a dir, com una televisió estrangera més. Ara bé, mentre això no sigui així, totes les hores de televisió en català que podem veure els telespectadors catalans són un oasi en enmig d’un panorama absolutament dominat pel castellà. Avui per avui, TVE en català, és necessària. Potser per això, finalment, el 31 de desembre no va ser el darrer dia que vam sentir el català a TVE. El conseller Tresserras i el seu departament van aconseguir una pròrroga de tres mesos per a poder negociar la seva continuïtat. Tresserras ha anat més enllà i fins i tot ha proposat l’emissió 24h al dia, en català! La mala intenció del Govern espanyol és més que evident. Però en tot cas, el que també queda clar és que la gestió al capdavant d’aquest departament ha començat amb un èxit. No només per el temps extra aconseguit, sinó per tota la declaració d’intencions que ha fet el conseller. Les definicions més elementals diuen que governar és resoldre conflictes. Doncs bé, resulta que al departament de Cultura ho ha fet i de moment, ho ha fet bé. I tot això en un camp, el de la llengua, on si no hi posem tots els coll, malament rai. Malgrat això, però, no hem sentit els “neoultranacionalistes” convergents fer la més mínima aportació positiva en aquest sentit. És clar que valorar en clau positiva a feina del Govern no entra dins els seus plans més immediats, però tenint en compte que en el currículum dels governs convergents hi ha fites tan destacades amb mitjans en català com són els casos de la Cadena Catalana, el Nou Diari, el Diari de Barcelona, l’Avui, l’Agència Catalana de Notícies, etc. no estaria de més poder escoltar algunes paraules de recolzament a la lluita d’aquest Govern per la llengua.
Quan encara ressonen les paraules entrebancades del Gran Pollastre, hereu del feixista del Ferrol, llancem sobre l'espai cibernètic el nostre missatge de Nit de Nadal. Fenians com som, nosaltres som hereus de l'esperit de Nosaltres Sols, de l'Avi Macià, dels valents que van intentar el cop per Prats de Molló, dels Germans Cardona, Corominas i companyia que esperaven el Rei al Garraf, dels que que van fundar l'Esquerra al 31, dels germans Badia, de la nit que va morir l'Avi, de Companys (avui escopit per un escriptor al qual algun dia li farem un tracte especial en aquest Diari) de la resistència antifeixista, dels que van caure al front, dels que van seguir sota la llum negra del feixisme, dels que van continuar, dels que van aixecar, de nou, l'ànima d'Esquerra. Avui alguns ens volen explicar sopars de duro. Avui alguns ens vénen amb receptes de cases comunes i tonteries per l'estil. Avui alguns creuen que hem oblidat la nostra única fidelitat: Catalunya. Seguirem cap endavant. Conscients que cal encara molt camí per arribar a la llibertat. Però hi arribarem. Francesc Ferrer va dir: l'anhel dels catalans és la llibertat. Aquí estem. No l'hem perdut. El Gran Pollastre pot dir missa. Nosaltres som laics. I republicans. I ara, com ahir, com abans d'ahir, com avui, com demà, com sempre, nosaltres amb Catalunya. Perquè som fenians. Perquè seguim pensant que millor: Nosaltres Sols. Que el vent comença a remoure la civada.
El líder autonomista català ha estat entrevistat a la Razón. En l'entrevista, Mas parla de la seva decepció per no ser President del país. Fins a sis vegades l'Artur (o) parla que s'han trencat les regles del joc. "ver saltar por los aires las reglas del juego…las reglas del juego no se habían respetado…las reglas del juego serían respetadas en todo momento…etc". El concepte regles del joc utilitzat per un polític sempre té una ambigüitat calculada. Mas juga amb aquest concepte per posar en dubte el nou Govern. Hi juga hàbilment. Com si les regles bàsiques de la política catalana no fossin, precisament, acceptar el joc de majories que s'estableix amb la democràcia parlamentària. Però Mas parla que les regles no s'han respetat i amb això s'està dient que el govern no és legítim, que no té autoritat moral, que s'ha saltat a la torera qualsevol pauta democràtica. En l'entrevista, però, Mas ens apunta subtilment el que hi entén ell per regles del joc. Quan ell diu "CiU les ha respetado (les regles del joc) i el PSOE no" ens està dient una cosa molt senzilla: les regles del joc no tenen res a veure amb la política catalana, sinó que van ser negociades i pactades a Madrid entre un partit regionalista i un partit espanyol. Així de clar. En l'entrevista, Mas aprofita per llançar molts dards enverinats cap a l'altre soci del pacte de la Moncloa. Per tant, que ningú es confongui. Les regles del joc d'en Mas res tenen a veure amb la Generalitat i les seves institucions, ni amb el Parlament, ni amb el Govern, ni amb res. Per tant són les regles que van establir només un parell de jugadors i que volien aplicar-nos a la resta. Un dels jugadors, precisament, no pertany a la partida catalana. A la Razón, doncs, veiem el que s'hi amaga rere tant de discurs de casa comuna i de blablablà sobiranista: una estratègia ben cutre d'intentar esgarrapar poder a costa del que faci falta. Fins al 2010, Mas.
Els casos de robatoris amb violència han tornat a acaparar l'atenció dels mitjans. I estan sembrant sobre l'opinió pública una alarma més que justificada. Els casos es van succeint i obliguen a les institucions a una resposta seriosa, eficaç i sobretot rotunda. Davant els delinquents només es pot respondre amb contundència democràtica. I això significa posar l'estat de dret a treballar de veritat per acabar de socarel amb una plaga que, en molts casos, s'està aprofitant dels buits legals que hi ha al nostre país. Els jutges, que tanta contundència i tant de zel demostren en qüestions com la lluita antiterrorista, haurien d'aplicar el mateix raser en la persecució de la delinqüència i, sobretot, aquella que assalta amb violència les nostres cases. El discurs de la seguretat ha de ser un dels eixos per garantir el benestar de la nostra gent. I això vol dir que a la resposta policial s'hi ha de sumar d'immediat el rigor i la seriositat judicial. I si el Codi Penal és massa laxe en certs camps, correspon als partits polítics en general una reforma immediata del mateix. L'Estat Espanyol no pot convertir-se en un oasi pels qui viuen del crim organitzat. No estaria de més, en tot cas, demanar-li al Conseller Saura que assumeixi més protagonisme, que lideri una preocupació que afecta a tothom. Es l'hora de la contundència democràtica contra els qui, amb impunitat i traïdoria, volen atemptar contra la nostra convivència.
El conegut diputat del pont de cabells, l'il.lustre jelkide Anasagasti, té molt de temps per dedicar-se a la literatura i a opinar sobre la qüestió catalana. Sembla que un polític basc del PNB hauria d'invertir les seves energies en preocupar-se del contenciós basc. S'hi juguen molt. Però es veu que al cèlebre Anasagasti la cosa basca li va petita. Ha de buscar nous horitzons per poder expandir les seves capacitats. I a fe de Déu que els ha trobat. Ara l'Anasagasti, per obra i gràcia de la joguina mediàtica que el Conde i en Lara tenen a mitges, es dedica a opinar i a analitzar sobre la qüestió catalana. Anasagasti surt al pas amb una vella teoria de la casa convergent, que Esquerra és com l'antiga Euskadiko Ezkerra. I que en Carod és com el desaparegut Mario Onaindia. Buscar paral.lelismes entre Euskadi i Catalunya, buscar simetries entre els seus sistemes de partits, i buscar analogies entre una situació i una altra és, pel cap baix, un acte d'imaduresa política de primer ordre. Els dos móns són això: dos móns diferenciats i sense pautes comunes. Euskadiko Ezkerra és, d'entrada, el producte polític d'una divisió dins el cosmos d'ETA. I d'aquesta divisió se'n deriven estratègies i projectes ben diferenciats en el terreny abertzale. Les tensions entre EE i Herri Batasuna provoquen un acostament d'Onaindia i Bandrés primer als comunistes i, més tard, als socialistes. Res a veure amb Catalunya, res a veure amb una ERC que mai va tenir cap mena de contacte amb Euskadiko Ezkerra. En tot cas, els socis bascos d'Esquerra són els d'Eusko Alkartasuna, partit que, tot s'ha de dir, cada vegada s'allunya més de l'òrbita del PNB. Anasagasti faria bé de preocupar-se primer del procés de pau i no tant del cas català que té altres circumstàncies i problemàtiques molt més polítiques. Què li preocupa al PNB del cas català? En realitat li preocupa que una normalització política basca portaria, tot seguit, a processos molt més oberts que els que hi han ara. Primer a una pèrdua progressiva de l'hegemonia del PNB i, tot seguit, aliances cada vegada més naturals entre les esquerres basques. Els del PNB comparteixen amb CiU una mateixa inquietud: i no és pas l'espanyolització sinó la por a perdre la cadira. Ras i curt. 
Setanta anys després del cop d'estat feixista i africanista, l'Estat Espanyol s'atreveix a abordar una llei per a la memòria històrica. Arribava tard però podia ser una gran oportunitat per una catarsi definitiva: la memòria com a eina per recordar, per condemnar el feixisme, per fer pedagogia sobre un "mai més" de salvadors de les pàtries i genocides en massa. Era una oportunitat única per retre homenatge a les altres víctimes. Perquè Franco i els seus només van recordar i vindicar les seves víctimes, i la restauració democràtica va estendre un vel espès sobre les altres víctimes: els que van lluitar contra el feixisme, els qui van lluitar defensant un govern legítim i democràtic. El pitjor d'aquesta llei és que vol quedar bé amb tothom i que, en el fons, no quedarà bé amb ningú. Molt en l'estil ZP. El net d'un afusellat s'ha oblidat, en bona part, de la memòria del seu avi. L'exemple més flagrant és la nul.la voluntat per esborrar els judicis sumaríssims. La pitjor i més nefasta evidència d'un règim que es passava pel folre els drets invididuals i col.lectius, els judicis sumaríssims, continua permès per part d'un suposat estat de dret. Milers de persones que van passar per judicis fantasma i sense cap dret a la defensa continuen, setanta anys després, condemnades i sentenciades. La Llei, doncs, només és paper mullat. Una simple declaració de bones intencions que no actua sobre el fons de les coses, que passa per alt els crims i les vergonyes d'un règim com el de Franco. L'únic règim feixista que a nivell europeu no ha tingut cap mena d'escarment. Coses de la vida. ZP, doncs, ens il.lustra amb una nova gatada de les seves. Una gatada que no suposarà cap mena de càstig als botxins i, el que és pitjor, seguirà sense condemnar obertament el règim feixista més llarg que hi ha hagut en territori europeu. 
De mitjans va la cosa darrerament. Ahir fèiem una radiografia molt reveladora del perfil dels opinadors que el diari Avui comparteix amb la Fundació Catalunya Oberta (un dels enèssims invents “pensadors” de CiU). Ara, li toca el torn a la joguina hertziana i catalana del Conde, és a dir, Rac 1. Els darrers governs CiU es van dedicar, recordem-ho, a “lligar” les llicències radiofòniques i televisives per als seus amics, aliats o creditors. No només va ser el rei del taxi i militant d’Unió, Justo Molinero, el gran beneficiat d’aquest repartiment. També el Grupo Godó va ser dels afortunats. La llavors CityTv i ara Td8 (la cadena més espanyola de totes les que es fan i desfan a Catalunya) va ser l’aposta televisiva, mentre que RAC 1 va ser la radiofònica. Evidentment, aquesta entente cordiale (i ideològica) entre el Conde i CiU no es va acabar amb la finquitació dels governs Pujol, sinó que continua. El holding Godó es va engruixint. La Vanguardia, Td8 i Rac 1 són vasos comunicants. I no només comparteixen amo i línia editorial sinó que comparteixen també, els opinadors de l’òrbita convergent. Els Joan Oliver i Anton Maria Espadaler (de Catalunya Oberta), Vicenç Villatoro, Joan B. Culla, FM Àlvaro (la convergence divine), i és clar, els inefables Màrius Carol i Lluís Foix (sociovergents, és clar), han farcit totes les tertúlies de l’emissora. Ara bé, sembla ser que aquest desembarcament filoconvergent a l’emissora
L'Avui és un cas fascinant dins el panorama mediàtic mundial. Durant anys i panys va estar sota l'aixopluc pujolià. Però en Pujol no se'l va estimar mai a l'Avui. Per comptes de potenciar-lo, el van deixar quasi sense respiració assistida, abandonat i perdut en un vestíbul d'hospital. Mentrestant, Convergència va apostar per aventures mediàtiques d'altre nivell (van firmar milers de subscripcions al diari del Conde o van aventurar-se en un estimbarro anomenat el Observador) Total, l'Avui estava a punt de desaparèixer pel sol fet que ni Pujol ni Convergència hi creia. Qui va salvar els mobles del diari va ser el nou govern de la Generalitat que va buscar socis solvents i que, alhora, va injectar-hi diners públics gràcies a l'ICF. Malgrat tot, hi ha una cosa que no quadra. Convergència no apostava per l'Avui, ni amb recursos ni amb esforços, però va encarregar-se prou bé d'obrir el diari a una autèntica marea d'opinadors propers. Una part importantíssima de l'opinió del diari està fixada pel think tank convergent: la Fundació Catalunya Oberta. I si no només cal anar a la web d'aquesta fundació per descobrir que entre els seus associats hi ha quasi tota l'opinió publicada de l'Avui: Salvador Sostres, Jordi Cabré i Trias (el flamant director de la cosa digital convergent) Jordi Graupera i Garcia-Milà, Joan Oliver (el gran!) Ferran Sáez, Marçal Sintes i tancant el cercle el mateix director del diari, en Sanchis-Desclot, que ocupa càrrec de patró a la fundació. Es a dir: Avui i Fundació Catalunya-Oberta són vasos comunicants de discurs, idees i opinió. Convergència mai va creure en el diari però s'ha curat en salut i ha deixat a dins el més important: els seus troians. Mentrestant, i paradoxes de la vida, el diari és comprat per un 17'5% dels votants d'Esquerra i, ai las, només per un 7% dels votants convergents (dades del CEO de novembre passat) cosa que vol dir que mentre els lectors convergents prefereixen llegir altres diaris, ens deixen els seus opinadors perquè ens "influieixin" dia rere dia, a veure si anem caient, a veure si anem mutant, a veure si ens anem desinflant. Es bo, de totes maneres, saber qui escriu i des d'on escriuen els opinadors del diari que se sufraga, en bona part, gràcies a l'esforç republicà.
Alguns cenacles propers a Convergència observen, amb un cert nerviosisme, els moviments que els d'Unió fan rere les cortines. Els d'Unió havien fixat el seu horitzó més immediat el dia després de les eleccions. Llavors era el moment o bé de quedar-se quiets i esperar algun caramel espanyol (via ministeri) o bé començar la guerra pel seu compte, és a dir fixar el punt de mira del seu rifle en la figura de Mas. Tot fa pensar, i els convergents no ho amaguen, que estem en aquest segon estadi. Unió es prepara. I ho fa, com afirmaven els de Tribuna Catalana, posant tots els seus joves peons en direcció cap a la feina. Als d'Unió no els agrada, per exemple, la deriva ultraliberal que en els darrers anys han agafat els convergents. El pes i l'influx de la Fundació Catalunya Oberta sobre el discurs polític de CDC i, per extensió, d'en Mas és cada vegada més reconeixible. Tampoc agrada a Unió la història de la "casa comuna" que Mas i Madí han apadrinat amb l'objectiu de convertir CiU en una mena de casa de beneficiència que doni aixopluc a tot el reguitzell friqui-pastoril que no se sent cómode amb Esquerra. Les maniobres d'Unió han començat. I algunes d'elles comencen a resplandir en territoris estratègics per la federació com és el cas de Girona. A la capital gironina, Unió ha obert la veda i amenaça en posar pals a les rodes al candidat convergent Puigdemont. És un primer pas d'una guerra oberta, a ganivet i espasa, que té com a destí final la pugna definitiva per la Federació. El joc d'Unió és lliurar la batalla definitiva, o bé per poder aspirar algun dia a manar dins la federació o bé a buscar vida pròpia més enllà de l'arbre que va plantar Jordi Pujol. Seguirem expectants.