Fa ben poques hores un exultant Madí es passejava arreu dient que CiU s’acostaria als 60 diputats. Aquest era el convenciment del sector més bizarre de Convergència. Amb tot, la major part dels convergents es veien més enllà dels 50 diputats perquè s’havien acabat creient la cuina fabulosa de la Vanguardia i altres mitjans especialistes en plats a mida. Ara poden sortir amb tot tipus de zigazagues però el millor resum de la patacada és l’article d’en Sostres de l’Avui. Queda clar que Convergència ha de buscar aliats per governar i que ja no pot seguir amb aquell bell somni del govern en solitari amb aliances conjunturals. ZP deu riure com un mandarí des del seu catau de la Moncloa. La recerca d’aliats per Convergència la porta indefectiblement a dos escenaris: el de la socioconvergència i el del pacte amb Esquerra. Aquest últim supòsit és difícil tenint en compte els somnis d’entrar als ministeris per part d’en Duran i companyia. Per tant, a CiU només li queda una opció i és el de la sociovergència. En tot cas, passi el que passi, CiU ha de fer un replanteig sobre el seu estil i el seu llenguatge. Li convindria deixar enrere l’agressivitat, les tàctiques barates, els cops d’efecte d’en Madí i retrobar-se amb la CiU dels temps d’en Pujol: bones maneres i, en definitiva, molt bons resultats. Més que anar-se’n a Harvard a aprendre, el que ha de fer en Madí és pujar a Queralps i parlar amb l’avi,
[@more@]
