El ministre Solbes ja no sap com posar-s'hi davant la crua realitat de la crisi econòmica. Home ponderat en les formes, barroc en l'expressió i un cert capellanesc el tracte ha d'acudir a tota mena d'eufemismes i arts malabars per dissimular les certeses. La realitat no enganya: creix l'atur i es dispara la inflació fins a nivells mai vistos en aquest segle. El govern socialista segueix camuflant les dades com pot en una pràctica que no és nova en el poder espanyol. Franco va tapar la crisi dels setanta com va poder, després va venir el desastre. El mateix va passar amb l'UCD en la seva etapa final. Ara li toca al PSOE disfressar la realitat i passar, com es pugui, aquestes últimes setmanes. Solbes ens diu que la puja de la llet ha tocat sostre. No s'ho creu ni ell. Sap que una cosa és la macroeconomia, aquesta cosa espessa i difusa que la gent no acaba de copsar, i l'altra és la microeconomia que toca directament a la vida de cada dia. Els preus pugen, els productes bàsics es van encarint, l'atur només fa que augmentar, les hipoteques i els crèdits escanyen a la gent, i tot això com una bola de neu, va creixent. Enmig d'aquesta sensació cada vegada més evident de crisi, emmascarada pel govern amb la paraula recessió, assistim a un ball de promeses, d'alegres propostes, de feliços caramels de progames electorals. La crisi, evident i palpable, és l'últim mal que dibuixa una gestió, la de ZP, nefasta i frívola. És l'últim capítol d'un govern que si una cosa ha fet bé és fracassar en tot. Solbes, mentrestant, es treu el vestit de ministre i ens entreté una estona amb els seus acudits de pallasso de la tele. És l'hora de riure, de riure per no plorar.
[@more@]
