On serien els convergents en l’Irlanda de l’ocupació? Amagats sota les turbes, ocults entre les bardisses, demanant perdó a l’invasor. I els d’Esquerra? Senzill: defensant el país, amb pals o amb el que fes falta. Aquesta és la diferència salvatge entre les dues classes de patriotes. Els uns abaixant el cap i dient tonteries d’amagat. Els altres dempeus i a punt de donar-ho tot per no cedir ni un pam de terra. Els republicans de veritat estimem l’Eire. L’avi Francesc Macià venia de Nosaltres Sols el somni irlandès afincat a Catalunya, la solució provisional abans de la formació d’ERC. I els convergents on eren, llavors? Enlloc. Sota terra. Amagats i dient que "sí, amo, sí". Aquesta és la gran diferència. La disfressa o la valentia. La por o el coratge. La sang d’orxata o la sang calenta. La provincia o el país. El peix al cove o el "tot o res". Ken Loach el cineasta que els convergents no voldrien de padrí perquè no és ianqui i és massa d’esquerres ens retrata l’Eire insurgent, els homes que van aixecar-se brandant la bandera de l’arpa i protegits per les tres sigles glorioses de l’armada irlandesa. Glòria als herois perquè necessitarem del seu record. Avui, en els dies que els covards volen donar-nos lliços de duro, l’Esquerra del país, la de Macià i Companys, la d’Irla i Carod-Rovira, torna a aixecar-se, des de la terra que estimem, des del país que somiem, des de la glòria als qui van ensenyar-nos el gran camí de la dignitat. Ens volen al cau, rendits, amb el cap cot, amb els ulls tancats, però som aquí, novament, perquè el vent sacseja l’ordi, la civada, el blat, els blatdemorers, i no sereu vosaltres, pocasoltes avergonyits, els que ens digueu el que hem de fer. En galès CiU vol dir renúncia, i ERC, senzillament, vol dir victòria. Apa, foteu-vos, que anem cap amunt, i és per això que al país, poc a poc, s’instal.la el somriure de la victòria. Mas? Mas, què? Mas derrota, Mas Espanya, Mas rojigualda, Mas pena, Mas res.
[@more@]
La pel·lícula és molt bona i Ken Loach no és gens sospitós de simpatitzar amb l’ocupació britànica (Mireu Agenda oculta, sobre el joc brut britànic a Irlanda del Nord).
Ara, tant el post com el comentari anterior em sembla totalment simplistes i gens adequats a la situació catalana.
No crec que sigui comparable el fet irlandès amb el català, malgrat les simpaties i el fet de ser acupats per una potència estrangera (en el nostre cas dues).
El missatge no és probritànic (això seria una aberració) si no que l’IRA havia de dur a terme també la lluita de classes a Irlanda, perquè un estat capitalista seguiria sumint el poble en la misèria (això passa en qualsevol poble). Ken Loach és comunista! I el que fa és donar la visió dels possibilistes i dels contraris a la Home Rule.
Compara CIU amb els terratinents irlandesos i ERC amb els patriotes illencs em sembla del tot surrealista. La teva visió de la situació política catalana està molt tergiversada i el partit republicà tindria molt més en comú amb la via possibilista si ens atrevíssim a fer paral·lelismes amb Éire. Precisament el que els possibilistes defensaven era una avançada autonomia com a via temporal cap a la independència encara que signifiqués partir el territori (com ERC ha fet molt més suament amb el cas espanyol). Els patriotes refusaven qualsevol opció que no fos la independència total d’Irlanda i la construcció d’un estat socialista, en resum res a veure amb ERC. Aquestes dues postures van portar a la Guerra Civil i a que l’IRA i el Sinn Féin no reconeguéssin fins fa poc el Dáil Éireann o parlament de la República Lliure d’Irlanda.
Haurieu de revisar una mica les vostres lliçons d’història i calmar-vos els ànims en fer valoracions polítiques. Aquest corporativisme no fa bé a ningú i menys a la realitat.