La gerontocràcia socialista sembla que torna de les seves catacumbes. No deixa de ser risible que un personatge com Raimon Obiols, que va amuntegar una colla de derrotes sonades pel PSC, sigui ara el qui vulgui arbitrar una nova estratègia pels socialistes catalans. Creiem que els socialistes havien deixat enrere aquesta vella fornada dels croissants exquisits de la part alta de Barcelona, però es veu que tota aquesta corrua d' il.lustres enyora la porpra del poder i les plataformes de la política. Però es veu que la revolució dels capitans no ha estat prou eficient com per arraconar definitivament la crosta de la gauche caviar socialista. El més sorprenent del cas és que Obiols i els seus amics d'excursions ideològiques es presenten com els catalanistes del PSC. Si el catalanisme són cognoms, cases a l'Empordà, llinatges senyorials és evident que els Obiols i Cia són molt més catalanistes que els Montilla i Cia. Però si el catalanisme és compromís, fets, decisions i lleialtat al país la cosa ja canvia, i el dilema comença a ser de debò. Entre d'altres coses perquè el PSC dels Obiols i Cia va ser, al llarg de molts anys, una sucursal claríssima del PSOE. Aquí no es discutia res, ni tan sols quan el PSOE va liquidar d'un bufet el grup parlamentari que el PSC tenia a Madrid. Aquí no es va discutir la LOAPA, ni la inèrcia d'uns traspassos que mai acabaven d'arribar, ni l'hostilitat que el socialisme espanyol tenia vers el legítim govern de la Generalitat presidit per Jordi Pujol. On eren tots aquests catalanistes? Ni a la Generalitat, ni a la Diputació de Barcelona, ni a l'Ajuntament (on hi havia, per cert, un altre suposat catalanista com Pasqual Maragall) el PSC va fer polítiques de país, de compromís amb l'autogovern, de lleialtat amb la nació catalana. Tot va ser un no molestar el primo espanyol, tot va ser no aixecar gaire la veu. Ara, els Obiols i companyia tornen per donar lliçons de catalanisme i per fer convencions i per reunir els vells i tronats noms de la petita burgesia que un dia va militar en el socialisme català. Són, no ens enganyem, els hereus de les doctrines que van arraconar Pallach i que van abraçar, sense cap mena d'escrúpol, l'aliança amb la Federació Catalana del PSOE. Pobre PSC si espera que el futur estratègic li vingui de la mà d'una gent que lluny de saber guanyar, l'únic que va aprendre és a fer la viu-viu. [@more@]
