El catalanisme està en crisi?

Recentment tornen a proliferar els articles que, amb més o menys mesura, vénen a indicar la molt mala salut del catalanisme. Confonen els articulistes dues coses diametralment diferents: espai polític i representació del mateix. Confonen també la paraula crisi amb una cosa que és connatural en la pràctica política: l'ambició pel poder. A CiU, per exemple, existeix una dura pugna entre Duran i Mas, tothom ho sap, i tothom sap que és una pugna que no ve d'avui sinó que arrenca del mateix dia que Pujol va donar per entès que ho deixava. De la mateixa manera que a CiU, des de la seva fundació, hi ha hagut molts estira i arronses: Pujol i Trias Fargas, Pujol i Roca, o Pujol i Cullell. Qualsevol projecte polític no pot escapar-se de les batalles successòries i de les lluites cap a la consecució del poder: a Esquerra ha passat des de temps immemorial amb els corresponents episodis (Hortalà, Colom i ara Carod i Puigcercós) No és res de nou i, a més, forma part de la tradició democràtica del món occidental. O és que Blair i Brown no han tingut moments de pugna brutal? O és que el PSOE no va tenir un Congrés que ZP va guanyar pels pèls al populista Bono? Un PSOE que va tenir, en el seu moment, gravíssims incidents congresuals i lluites brutals (des la FSM fins al Congrés on Felipe va dimitir durant unes hores, passant per les tèrboles primàries entre Almunia i Borrell) Els ganivets han corregut, molt i fluidament, en tots els partits europeus. El PSF n'és un gran exemple, però també és exemplar la lluita aferrissada entre els sucessors de Chirac. Si els augurs de la crisi del catalanisme es basen en els moviments dels partits i dels seus líders, malament anem. Perquè el catalanisme, en tots els seus vessants i en totes les seves manifestacions, té una mala salut de ferro. Els mateixos apocalítpics auguraven que l'arribada del PSC a la Generalitat suposaria l'hegemonia d'aquest partit fins a la propera glaciació, i no ha estat així. El PSC segueix perdent adeptes i CiU a l'oposició ha mantingut, i ampliat, la seva força electoral. El mateix podem dir dels independendistes, amb una Esquerra al qui els més alarmistes pensaven que quedaria reduida a un valor testimonial o, com a molt, trinxada per la meitat per culpa de les seves dues ànimes. Però no només això, els estudis més objectius, els que no fa el cèlebre Colomé, indiquen que l'independentisme i el sobiranisme creix entre els més joves el que assegura una vitalitat d'aquests moviments, tesi que manté el politòleg Roger Buch. I fins i tot veiem com el catalanisme s'estructura com a corrent en el mateix PSC. Tot fa pensar que més enllà dels tibantors partidistes, el catalanisme i l'independentisme en totes les seves expressions no només estan forts i segueixen creixent. Els apocalíptics tornen a equivocar-se! Hi ha país per estona.