Resulta que aquest país té un dèficit de finançament monumental. Que el nou Estatut no resoldrà. Resulta que la Generalitat no gestiona els recursos econòmics que el país genera i que acaben subsidiant Espanya i inflant Madrid. Resulta que hem d’anar a Madrid fins i tot per demanar permís per respirar. Resulta que els aeroports i els ports no els podem controlar des d’aquí i ens els controlen des d’allà. Resulta que competències tan estratègiques com les d’immigració ens els controlen des d’Espanya i ho fan a la seva manera, com ells volen, repartint-nos les quotes que ells assignen i portant-nos la gent que ells decideixen. Resulta que els jutges ens parlen en castellà i a callar que som simples súbdits. Resulta que cada vegada hi ha més teles en castellà i aquí no passa res. Resulta que a Europa i al món la Generalitat no pot fer-hi res, però què hi farem! Resulta, doncs, que ens toca pagar i callar, que ens toca ser súbdits, que hem de veure com dels nostres diners en viuen els que ens insulten, o els que ens menystenen, resulta que l’economia catalana és la vaca eternament munyida per subministrar llet a Madrid. Mentrestant els dos homes que, teòricament, han de presidir el país tenen una preocupació importantíssima. Vital. Tan fonamental que han deixat de fer tómbola d’articles de fireta per centrar-se en el gran problema nacional: el cara a cara. Cara a cara per fer què? Ens preguntem. Per evidenciar que cap d’ells té un projecte clar de país? Per evidenciar que cap d’ells té una resposta davant d’Espanya? Per evidenciar que tots dos coincideixen en "anar fent" i en el "qui dies passa anys empeny"? Això no serà un cara a cara, això serà un cara i creu de la mateixa moneda. La moneda devaluada del nacionalisme català (Mas) i la moneda gastada del PSC (Montilla)
[@more@]
