Estem veient en Montilla a la Nit al dia de l’admirada Terribas. El candidat té l’actitud del vençut: les espatlles enfonsades, el rostre caigut, la mirada espessa, el somriure forçat. Montilla és un gargot de si mateix, un espectre que viatja a través de les ones sense emetre ni una sola engruna d’entusiasme, té la veu fosa i tot ell és un candidat que se’n va anant cap a la derrota. Recordem el Montilla de fa pocs mesos: l’aire segur, el riure burleta, la mirada plena d’agulles, el gest a l’ofensiva. Ara tot s’ha trabucat i Montilla només és un sparring de Mas que es passeja a casa de la Terribas com un vedell a l’espera del sacrifici. Montilla, a més, no llança frases enginyoses, ni és punyent, ni mostra un discurs sòlid, el seu sembla el monòleg d’un viatger cansat que parla sol en un compartiment d’un tren de llarg recorregut. Montilla ja no hi és. Fins i tot deixa anar frases que no tenen el sentit que ell voldria "nosaltres pactarem amb qui vulguin els llibres gratuïts". Tots els llibres gratuïts, Montilla? Segur? Almenys a tu et serviran per passar les hores llargues en els bancs de l’oposició. Avui t’hem vist molt gran, Pepe, massa vell, Pepe, jubilat anticipat podràs reunir-te amb els teus vells companys de Cornellà, els dilluns al sol, Pepe.
[@more@]
