El sempitern PRI mexicà va encunyar l’expressió del "tapado" per referir-se al candidat bo que tenien protegit entre cotons fins el moment decisiu de les eleccions. Mentrestant, el PRI s’entretenia a fer circular noms de candidats fuls que acabaven eclipsats un cop ungit el candidat. Ser el tapat en el Mèxic del PRI era sinònim de convertir-se en l’hereu. Fent una extrapolació al nostre país, podem arribar a sospitar que el sistema dels tapats s’està aplicant a la política catalana. ZP té una doble estratègia: per un costat ha tret de la graella de sortida a Maragall, el pilot amb possibilitats però un pilot incómode pel bon rumb de l’escuderia. Tret en Maragall, en ZP juga amb un home de confiança, algú que va lent, que tothom sap que no guanyarà però que és com l’Abraham de l’Antic Testament, és a dir un lacai disposat a fer qualsevol sacrifici, fins i tot a posar sobre la taula de les ofrenes al PSC. I llavors queda el tapat, un home al qui ZP hi té tota la confiança possible: guanyarà i governarà sense estridències, guanyarà i governarà fidelment, guanyarà i continuarà la clàssica relació del petit estira-i-arronsa que legitima una Catalunya repartida en dos i que no trenca mai l’statu-quo espanyol. ZP vol la Catalunya del 80: convertida en un gos petaner que borda però que no mossega, que estira la corretja però que mai la trencarà, que porta les sabatilles a l’amo i que, de tant en tant, fa una petita rebequeria a la qual li succeeix un bon cop de bastó. La Catalunya del 80 és la que representa el tapat Mas i el seu fidel escuder Montilla. Els dos són a punt de l’autèntica sociovergència: el pacte encobert del tu Generalitat i jo Ajuntament. Pel mig de tot això, és clar, cauran algunes víctimes propiciatòries. Iniciativa, per exemple, però també una part considerable del PSC i el pobre Xavier Trias que serà el nou Montilla de l’Ajuntament de Barcelona, és a dir carn de sacrifici sociovergent.
[@more@]
